Arnau Puig: la presa de consciència

arnau_puig._d-a4_1S’havia programat com a visita comentada de l’exposició Arnau Puig. Pensar la imatge, però l’afluència de visitants va ser tan elevada que l’acte del 16 de gener va haver de suprimir la seva voluntat itinerant i es va transformar en una xerrada estàtica de Puig sobre la construcció del propi ideari. O sobre el món, que ve a ser el mateix. En les gairebé dues hores que va durar la xerrada, no menys de quatre o cinc vegades Puig va dir “ho veieu? Tot lliga, tot encaixa, tot està lligat!”. I reia. L’exposició a La Virreina. Centre de la imatge, comissariada per Sílvia Muñoz d’Imbert, és, de fet, un homenatge al filòsof, al sociòleg, al crític d’art, a l’home que tot ho vol abastar. El propi Arnau Puig ha concebut per a la mostra un recorregut per la seva obra, lligant les seves propostes conceptuals amb l’experiència vital, fidel al seu convenciment que les primeres són el resultat indestriable de la segona.

Podria mirar de resumir les principals idees que configuren les seves teories, però si és això el que busqueu, és millor que visiteu l’exposició  (teniu temps fins el 10 de febrer) amb temps i calma i que llegiu els seus textos. Difícilment trobareu en mi paraules adequades per descriure les seves propostes conceptuals i per narrar els recorreguts mentals i vivencials que l’han dut, durant 86 anys, a construir l’edifici del seu llegat.  A mi, en canvi, m’interessa molt més explicar el personatge tal com el vaig veure. Tal com el vaig viure, de fet.

Arnau Puig parla amb entusiasme, a estones de forma atropellada, segurament perquè els seus pensaments flueixen més ràpidament que les seves paraules. No és que sigui difícil seguir el fil de les seves explicacions, és que en cada frase et col·loca cinc subordinades, deu idees diferents i quatre anècdotes aclaridores. Les seves digressions tenen categoria de tesi, i cadascuna d’elles podria ser  argument suficient per a una conferència independent. No pot ni vol explicar una idea sense deixar constància que n’hi ha altres cinc o sis que hi estan necessàriament lligades. I ens ve a dir que el sentit d’aquella idea primigènia no és complet si la deslliguem del seu context.

Els que van arribar a l’acte amb la xerrada ja iniciada (jo vaig ser un d’ells) van tardar no menys de deu minuts a saber de què ens parlava. És el temps imprescindible per descobrir si el contingut d’aquell moment precís formava part del fil principal del seu discurs, si era una digressió aclaratòria, si es tractava d’una anècdota per complementar la idea central, si era una remarca per no oblidar alguna cosa essencial, si… Però quan l’espectador (sí, sí, la seva xerrada era gairebé com un espectacle) n’agafava el fil, ja no el deixava anar.

Arnau Puig ens parla de la complexitat. No vol fer concessions, no vulgaritza, no resta riquesa ni continguts. Tot s’ha de dir, tot s’ha de tenir al cap, tot s’ha de relacionar, tot ha de tenir el seu encaix. Però un cop s’ha desplegat la proposta teòrica en tota la seva complexitat, arriba la conclusió, clara, senzilla, breu, directa, colpidora. I riu. Gairebé sempre acaba rient.

Té una veu fosca, una mica enrogallada, estossega força sovint i a estones no acaba de vocalitzar bé. Però és que té moltes coses a dir, i sembla que el temps se li ha d’acabar. I com que no deixa res per verd, el seu discurs s’allarga molt més enllà del que recomanaria qualsevol expert en divulgació digital. Sembla incapaç d’eliminar parts del seu relat per abreujar, perquè no res li sembla superflu. I quan la seva xerrada entra a la fase final, una mica neguitós, alça la mà i busca el responsable de la sala: “pst, pst, pst, jove! Ep, jove! Quan de temps ens queda?” El noi, certament jove, li diu que mitja horeta. “Això és fantàstic! La joventut és extraordinària!” I tothom riu, és clar. Però com que se sent angoixat per la simple possibilitat de deixar de dir coses importants, al final de la xerrada aclareix que tots aquells que no hagin estat esmentats en el seu discurs no han de patir perquè “els tinc tots a dintre meu. Igual que vosaltres, us tinc a tots a dintre meu”. I tothom aplaudeix, és clar.

Al llarg de la seva xerrada ens ha dit que les imatges ens expressen els conceptes des de perspectives ben diverses, començant per la voluntat d’objectivitat de Piero della Francesca, passant per l’impacte que buscava Picasso, pel domini del temps exemplificat en escultures de Salvador Juanpere, i arribant a la subjectivitat total que ens descobreix Miró. Hem sentit esmentar Stalin i el nazisme. Ens ha explicat un acudit de Franco i ha esmentat Fraga amb nul·la simpatia. Ha estat sarcàstic amb Unamuno, ha lloat Ortega y Gasset, i s’ha admirat d’Eugeni d’Ors. Surt Ionesco quan menys t’ho esperes, teoritza sobre el Guernica de Picasso, i ens esmenta Palau i Fabre. Cap al final surt a lluir Sartre, però abans hem sentit a parlar de Heidegger i dels noepositivistes de Viena. Ha estat carinyós amb Brossa, i ressegueix per ordre cronològic d’aparició els seus amics de Dau al Set, dels quals es va acabar separant de forma inevitable perquè diu que eren tots plàstics, en contraposició a ell mateix, que és un pamfletari.

Parla ràpid, sí. Però de sobte s’atura i exclama. Amb algun tema s’indigna i aixeca la veu. Afirma contundent. Mou els braços i remena la mà com un ventilador, com si volgués escampar a tort i a dret els seus arguments. I riu. Riu molt. Riu del que ha dit i pregunta a l’auditori “us heu fixat en el que he dit?”. Sembla que demani complicitat i gairebé exigeix (sense dir-ho, per descomptat) que tots riguem amb ell. Per si algú tenia dubtes, deixo clar que no segueix un guió escrit. Tot de memòria. Només fa alguna consulta puntual a un paper per recordar algun nom, i per fer-ho s’esta un parell de minuts regirant una butxaca de l’americana fins que troba les ulleres salvadores. Quan vol saber si li queda gaire temps remena altre cop una butxaca que sembla que no tingui fons i treu un mòbil per mirar l’hora. Un telèfon de pobre, em diu al final de l’acte.

El millor de tot, però, és que per a totes i cadascuna de les idees que ha explicat ens ha relatat el seu personal i intransferible procés de coneixement. Puig és la personificació de l’autoformació, del neguit de la curiositat, de la passió per descobrir, de l’ànsia per saber. I ens mostra les seves pròpies conclusions amb admiració. No pas admiració de si mateix, sino de la meravella que constitueix la revelació del coneixement. Per això ens diu que allò que caracteritza la plàstica i la imatge és el cop d’ull. “La imatge et fot un cop de puny a l’ull i ho entens tot”. I és que per a Puig “no tens mai les imatges que busques sinó les que trobes, les que se t’ofereixen”. Segurament per això, afirma amb rotunditat que “tot el que dic ho puc datar. Hi ha sempre una data i un moment precís de la presa de consciència de cada concepte”.

No sé si jo ho puc datar tot. Però avui ja puc afirmar que el 16 de gener vaig prendre clara consciència de qui és Arnau Puig.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: