La política, per fi

Estic content. En linies generals i sense entrar en gaires detalls. Però estic content. De les mil coses diferents que podien haver passat en les eleccions d’ahir n’han passat unes quantes de magnífiques. Algunes les havia desitjat i les havia explicitat a través d’aquest bloc. D’altres, també desitjades i que també han passat, no m’havia atrevit a dir-les. Potser ja són massa vegades que em diuen que sóc ingenu, i per això faig exercici de contenció. Però els cas és que també s’han produït. I doncs… estic content.

La marea independentista no ho ha inundat tot. De fet, ha deixat unes quantes illes de grans dimensions que resisteixen l’empenta de l’onada i s’hi fan fortes. I sembla que perserveraran. L’ambient d’eufòria preelectoral que, ara ja ho podem confirmar, tenia un punt d’irreal, feia pensar que a les files unionistes hi quedarien tot plegat quatre gats. Ara que les urnes han rebaixat l’eufòria n’hi ha que s’estiren dels cabells. Exagerats. Els més decebuts diuen que som al mateix lloc on érem abans de les eleccions, i que la fila dels sobiranistes amb prous feines s’ha mogut. No hi estic  d’acord. Per començar, ara sabem que tots els diputats de CiU, pocs o molts, són independentistes. Abans no ho sabíem. Alguns ho deien mig d’amagat, d’altres ho insinuaven i, en general, jugaven a la sabuda facècia de la puta i la Ramoneta. Ara no. Ara han estat escollits després d’una campanya en la que s’han posicionat explícitament. Els qui els han votat, sabien què votaven. Per primera vegada, per tant, podem afegir els diputats de CiU a les files del sobiranisme. Els qui estan decebuts obliden que els convergents s’han passat trenta anys festejant amb un futur sobirà, inflamant discursos i claudicant quotidianament per la via de la renúncia pragmàtica. Després de trenta anys de marejar la perdiu, no podem pas dir que sigui poca cosa que ara, per fi, hagin sortit de l’armari.

Però ara resulta que són pocs. Que volien ser-ne més. La trampa de la majoria absoluta. Ens havien dit que si realment érem independentistes ens havíem de tapar el nas i votar CiU, per amor a la pàtria. El dèficit democràtic d’aquesta afirmació és evident a poc que t’hi fixis, però intel·lectuals de talla mediàtica hi havien caigut de quatre potes i no s’han estat de proclamar als quatre vents l’amor al líder absolut. Doncs bé, la trampa ha fet llufa. Aspiraven a la majoria absoluta i han perdut dotze diputats! Magnífica, la cura d’humiltat. Els votants que els han fugit no se’ls han cregut. Els trenta anys anteriors, plens d’ambigüitats, de falses promeses, d’arronsar la cama quan eren a punt de fer la passa definitiva, de dir una cosa aquí i una altra allí…. els han passat factura. Ells segurament no estaran gaire contents. Però jo sí. Ara sabem que els que tenen són de debò els seus. I sabem, per fi, que són sobiranistes. Pocs o molts, però ja sabem de quin peu calcen.

Una altra raó per estar content és la destrucció (no sé si definitiva) de la idea que les ideologies han passat a millor vida. Això ho diuen sempre els de dretes, és clar, i ens diuen als d’esquerres que som uns sectaris, que somiem truites, i que no hi ha distinció possible entre uns i altres. Trobo que la campanya electoral ha estat exemplar en aquesta qüestió. La CUP, ICV i ERC (per aquest ordre en el nivell de contundència) han fet una defensa magnífica de les posicions progressistes i han elevat l’expressió “justícia social” al màxim nivell com a objectiu polític. Els resultats electorals han mostrat amb claredat la linia divisòria entre les forces conservadores i les de progrés. I diria (això ja passa més a la categoria d’impressió personal) que una bona part d’aquests votants que han fugit de CiU han volgut, a més d’assegurar les posicions independentistes, assegurar alternatives a la sagnant filosofia de l’austeritat. També en aquest àmbit les coses s’han recol·locat.

Seguim amb les bones notícies: Oriol Junqueras ha estat el polític revelació. La resta, amb virtuts i defectes, els coneixíem prou. Però el líder republicà s’ha destapat amb un estil propi, diferenciat, personal i… atractiu. A estones, amb aire professoral; sempre, amb educació exquisida; mai, amb crits i estirablots; sense excepció, clar i contundent en els continguts. ERC ha estat criticada per la seva tevior en les posicions socials, però al llarg de la campanya ha corregit aquesta impressió, i els seus liders no han pronunciat ni una sola vegada la paraula independència sense vincular-la a canvi de model econòmic, o a justicia social, o a l’aturada de les retallades. Han trobat un equilibri força ajustat entre la defensa de l’instrument (la independència) i la defensa de l’objectiu últim (la justícia social). Certament, fins ara tot són paraules, i ara caldrà demostrar-ho en la praxi. Però no podem negar que la recuperació del tremp republicà fa patxoca.

I més: clatellot al PSC. Com que a CiU les coses no li han anat com voldrien, els sociates fugen d’estudi i dissimulen cantant les misèries nacionalistes; però el correctiu per al PSC és històric. Per començar, han perdut la batalla per la segona posició i, tot i que no han baixat dels temuts vint escons, s’hi han quedat, penjant d’un fil. Un dels grans valors de la trajectòria del partit socialista havia estat fins ara la capacitat de llegir la complexa societat catalana i de fer una aportació temperada a la integració dels seus extrems, a l’arrodoniment de les seves arestes. Però el bagatge acumulat en molts anys de treball i de picar pedra se’ls ha esfondrat a una velocitat que esparvera. Decisions errònies, les que vulguis; actituds displicents, arreu; tevior en el discurs, a  manta; contradiccions, antològiques; submissió al PSOE, llastimosa. Gracies al PSC, a Catalunya ha tornat el lerrouxisme, aquell fantasma enverinat, de discurs capciós i mentider. Els sociates, en altri temps antídot contra aquesta malura, han perdut tota capacitat preventiva, i han regalat a Ciutadans un espai electoral que costarà molt de recuperar. Em costa veure elements positius en la situació del PSC. Em costa, de fet, trobar res que hagin fet bé en els darrers mesos.

Una més: es demostra que l’independentisme buit no té futur. SI s’ha estrellat. Victòria pírrica, si voleu, però trobo que és una demostració més que un partit sense projecte polític i ideològic no pot prosperar. La independència, com a objectiu únic i isolat, no és res. És fum. És tristor. És un error. No se sosté. De fet, la reacció irada de Lopez Tena la mateixa nit electorial, afirmant que el país havia votat contra la independència, no deixa de ser una simple rebequeria. Com que jo no hi sóc, aixo no va. Simple, simple.

I posats a veure coses positives, m’atreveixo a dir, fins i tot, que està molt bé que es visualitzi amb claredat la força del PP i de Ciutadans. Amb un rècord de participació, situat en el 70 per cent, resulta revelador que els dos partits no siguin capaços de sumar, junts més de 28 escons. Molts s’esgarrifen de veure l’ascens de la troupe de Rivera, però en el fons, el jove líder lerrouxista (jo, ja em perdonareu, el batejo així) ha fet aflorar una part de l’electorat que estava oculta dintre del PSC o que senzillament fugia de la vida democràtica catalana perquè entenia que no era la seva. Està bé que hi siguin. Ja sabem quants són. Magnífic. Ja podem continuar treballant.

De fet, tota la meva alegria es pot resumir en un fet ben simple i fàcil de constatar: avui el Parlament és més d’esquerres i més independentista que ahir.

Però remato amb la que, potser, fet i fet, és la millor notícia de totes: la gran pluralitat del país. Set forces polítiques amb representació al Parlament! N’hi ha que parlen de fragmentació i de caos. Jo parlo de llibertat i de riquesa. Quin plaer, poder parlar, debatre, dialogar, pactar, discrepar, acordar, consensuar, matisar, contradir… Algú amb dos dits de seny prefereix un panorama com l’espanyol, amb dos partits encarcarats, mòmies del passat, que reprodueixen vicis autoritaris i simplificadors? A mi m’agrada la diversitat, l’opció, la tria. Però que no ho veieu quin Parlament més divertit que tindrem? Estic frisant per escoltar la primera intervenció parlamentària de David Fernández! Em moro de ganes de veure Junqueras contestant alguna impertinència de Rivera! M’encantarà sentir Herrera destruint dialècticament les polítiques de retallades! Em deleixo per admirar la Camacho fent onejar la melena mentre acusa Mas d’irresponsable! Em trenco de riure imaginant Pere Navarro maldant perquè algú li faci cas!

Diuen que, ara, tot serà molt difícil. Ara? Quan ho hem tingut fàcil? Diuen que serà difícil pactar per governar. I un be negre! Eren fàcils els pactes del tripartit? Preferiu els pactes entre CiU i el PP? Diuen que… ui, ui, ui…. prou. Ara, senyors i senyores, ha arribat l’hora de la política. Fins ara teníem un Parlament de fireta. A partir d’ara, cada frase, cada afirmació, cada discurs, farà del nostre Parlament un Parlament de debò. Acomodeu-vos i gaudiu de l’espectacle. No! Millor: sortiu al carrer i participeu en l’espectacle! Això és la política, amics i amigues. Per fi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: