Al set i mig. Observatori de campanya d’un diletant (V)

Aquest serà curt, perquè a dos quarts d’una de la nit i després de veure el debat de set (set!) candidats, a un li queden poques forces per seguir despert. Certament, no hi ha res més democràtic que un debat amb tots els candidats amb representació al Parlament, però ningú no negarà que amb tanta gent amb ganes de parlar es fa francament difícil seguir el fil de qualsevol discussió. I si no, que li ho demanin a Ramon Pellicer, que ha hagut de moderar (és un dir) el guirigall d’avui. I és per això que tot plegat semblava que estiguéssim jugant al set (candidats) i mig (moderador). Ja sabeu que en aquest apassionant joc n’hi ha que es passen de llarg per excés d’ambició, alguns que es planten a anys llum de l’objectiu per por que els acusin d’imprudents, i altres (poquets), que la claven a la diana, i no se sap mai si és per encert o per pura casualitat. Veiem-ho.

Avui Mas ha estat dels que han pecat de prudència. L’home ha vingut disposat a fer d’espectador, a mullar-se el menys possible i a deixar que els altres es barallessin tant com vulguessin. Ha entrat en el cos a cos només quan la interpel·lació rebuda era indefugible, i ha mirat de no aixecar el to de veu. Sap que té les eleccions guanyades, s’ha resignat a no obtenir la majoria absoluta, i tenia clar que en el debat hi tenia més coses a perdre que a guanyar si no sabia mantenir la compostura. Ha jugat a fer de president, digne, tranquil i pausat. Però, noi, ho ha fet tant que semblava que li faltessin piles. El Mas del debat no ha estat a l’alçada del Mas de l’endemà de l’11 de setembre, i encara menys a l’alçada del Mas que es va plantar a Madrid a explicar que això va de debò. Feia temps que no s’assemblava tant a aquell lider prefabricat, tot càlcul i precisió, però sense ànima. Ha tingut alguna espurna quan ha deixat anar algun d’aquests somriures condescendents, propis de la persona important que escolta la quitxalla fent enrenou i pensa que ja els passarà l’excitació quan creixin. Mas, avui, s’ha plantat molt abans del set i mig, lluny de l’objectiu. Poca brillantor i un to massa gris.

Navarro ha intentat reproduir en directe allò que li van construïr per a la campanya: posar-se justament al mig del tsunami, entre Mas i Sanchez Camacho. A mi em semblava una reedició de l’equidistància que va fundar Carod-Rovira quan volia fer-se estimar pel PSC i CiU a l’hora. No ha estat excessivament brillant, però tampoc desencertat. I, en qualsevol cas, li ha faltat punch. De tots els presents és el que ho té pitjor perquè farà, segons les enquestes i més de mig món, el pitjor resultat si el comparem amb el de dos anys enrera. Li calia, per tant, una mica més d’embranzida. Si algú se l’havia de jugar, era ell. Li calien apostes fortes, i la de l’equidistància no sembla prou contundent. Jo diria que també s’ha plantat. Una mica més a prop del set i mig que Mas, però també s’ha plantat. I la diferència és que en no guanyar, hi perd molt més que ningú més. Reconeixem-li els mèrits, però. Ha estat afinat quan li ha suggerit a la Sanchez Camacho que s’afiliés al PSC, de tant progressista que es mostrava la senyora, i ha fet un bon intent quan volia ser pedagògic explicant-li a Mas, fent-li números amb boli davant de la càmera, com havia d’estalviar per fer polítiques socials. Llàstima que Pellicer li ha boicotejat l’invent quan li ha dit que no es veia el que escrivia (cosa falsa, perquè es veia perfectament). L’intent ha perdut gràcia i espontaneïtat.

I la Sanchez Camacho és un poema. Tota ella. La dona destaca habitualment per la seva impetuositat, però avui volia aparèixer amb un to més moderat. La càmera l’ha pescat un parell de vegades fent-li gestos… ehem….. carinyosos? a Ramon Pellicer, implorant un minutet més de temps per fer una nova intervenció. Gairebé semblava que volia ser seductora (quina por, Pellicer!). Això sí, a mesura que la cosa s’escalfava, agafava embranzida i feia aquella cosa que tant i tant li agrada fer, que és donar lliçons a tort i a dret, explicant a tothom què és el que, exactament, ha de fer. Llàstima que les seves directrius tenen poc a veure a la realitat i encara menys amb el que fa habitualment el seu partit. Lamentable, és clar, la pràctica darrerament habitual, d’introduir alguna frase en castellà per….. la veritat és que no sé per a què. A mi em sembla una falta de respecte, no pas als catalanoparlants, sinó als castellanoparlants. Com si no fossin capaços d’entendre el debat en la llengua pròpia del país, per molt que no sigui la seva materna. En fi, oblidable. La senyora Sanchez Camacho, és clar, ha deixat el set i mig enrera i s’ha passat de frenada. Jo diria que ha doblat el set.

L’Herrera ha estat bé. En la linia. Estil ecosocialista. Sempre carregat de dades, amb criteri, seriós, força precís i… això sí, amb aquest estil seu que ningú encara no ha sabut definir. Poc empàtic i encara menys simpàtic. Però com que ens hem acostumat a ell, gairebé diria que som capaços d’escoltar el que diu sense fixar-nos en la manera. A destacar que era l’únic home sense corbata, i que tractava els “amics” de les esquerres amb una curiosa cordialitat, adreçant-se a ells pel nom. Els Oriol i Pere que els ha deixat anar en diverses ocasions quedaven tendres, fins i tot. Si era instintiu és una mostra evident de sintonia. Si era planejat, m’admiro del bon criteri. En la banda de les falles, cal reconèixer que Mas, fent de papà estricte, l’ha posat en un compromís quan li ha demanat quin deute havia deixat el tripartit i Herrera no ha sabut contestar. Ha tingut uns moments de dubte en què no sabia què dir, mentre Mas, inquisitorial, li preguntava repetidament pels números del govern en què havia participat ICV. Després s’ha recuperat, però hem passat una mica d’angúnia pel noi de la bicicleta. Jo diria que Herrera ha aparcat la bicicleta en el set.

I anem per Junqueras. Certament, la novetat del debat. Al principi semblava que començava una mica desajustat, però a mesura que les polèmiques se succeïen ha agafat cos (ei, no és una broma) i s’ha entonat. Destacable l’aire i el to professorals de la segona part del debat. S’ha desmarcat de les polèmiques i del foc creuat entre els altres candidats, i ha formulat les seves propostes amb claredat jo diria que científica. En tres intervencions ha seguit un esquema de manual: ha explicat la situació, ha identificat el problema i ha proposat solucions concretes. Ho ha pogut fer sense interrupcions, se li ha entès tot, i pràcticament ningú no li ha discutit res. Però les intervencions més brillants les ha tingut en la primera part del debat. Per una banda, ha noquejat (momentàniament) Albert Rivera, quan ha posat en evidència l’impetuosa falta d’educació del “ciutadà”, que l’interrompia agressivament i no el deixava parlar. Explicant una anècdota de quan era parlamentari europeu ha igualat Rivera amb els pitjors defectes hispànics (grolleria, matusseria, escassa educació i propensió al soroll). I la segona patacada d’antologia ha estat per a Pere Navarro, quan li ha dit que la major part de propostes del PSC al voltant del dret a decidir i del federalisme eren rotundament desmentides pels socialistes espanyols en mitings fets a Catalunya. Patapam! Lloable, d’altra banda, la voluntat de demostrar que en l’ideari d’ERC, la independència no es pot separar de la justicia social, o la justicia social de la independència. Hi ha insistit força, amb (ho confesso) gran satisfacció per la meva part. Llàstima que l’spitch final, que buscava un cert to èpic, ha quedat deslluït per la interrupció (dues vegades) de Pellicer, gelós guardià dels tempos del debat. Junqueras l’ha clavat, també, en el set.

Amb l’Albert Rivera tinc problemes d’objectivitat. Com que no em cau bé, tot ell, em costa reconèixer-li mèrits. En fi; ho intentaré. Ha tingut un parell d’intervencions brillants, molt en la seva tònica habitual d’enginy oratori. En el seu repertori destacaven la voluntat de posar de relleu les contradiccions de PP i PSC, i la idea de canvi i regeneració. La política fot fàstic, i l’única manera de posar-hi remei és votant Ciutadans. La idea central és aquesta. Quan parlava de sobiranisne, és clar, l’apocalipsi. Ha estat poc afinat, com sempre, quan contraposava llei a democràcia, i feia por de debó quan explicava de quina manera reduiria les estructures polítiques (segons la seva denominació). Ni diputacions, ni consells comarcals, ni oficines d’expresidents, ni subvencions a mitjans de comunicació, ni, ni, ni…… Hi ha hagut un moment que he pensat que l’home no volia integrar Catalunya a Espanya, sinó simplement abolir-la sencera. El pitjor per a ell ha estat la cleca (metafòricament parlant, es clar) que li ha etzibat Junqueras. I el més fluix, argumentalment parlant, és que es recolza excessivament en el fet que mai no ha governat. És clar; com que Ciutadans no ha tingut cap responsabilitat de govern fins ara, pot repartir llenya i acusar de mala gestió a tothom. Amb impunitat, com qui diu. Rivera s’ha passat tant del set i mig que jo diria que encara el busquen per l’aparcament de TV3.

I López Tena, el depredador de tertulians incauts. La gràcia fonamental de Lopez Tena és que, li preguntis el que li preguntis, ja saps què dirà. En tota resposta o intervenció hi apareix la paraula independència. No podem pas dir que no tingui clar l’objectiu. Jo diria que en el transcurs del debat ha mostrat el millor i el pitjor de si mateix. El pitjor, quan es permet esmenar tothom i corregir fins i tot el moderador. En la seva primera intervenció ja s’ha encarat a Pellicer i li ha retret el còmput de temps que el periodista anava controlant, jo diria que amb força precisió. El problema de Lopez Tena és que fins i tot quan té raó sembla que no en tingui, per la manera com ho expressa. I la part positiva és que ha estat incisiu amb pràcticament tothom. Comparteix amb Rivera la falta d’anteriors responsabilitats de govern, i si a això hi afegim la seva intenció política monogràfica, es permet el luxe de repartir estopa a tort i a dret. Cap dels seus adversaris polítics no s’ha escapat a interpel·lacions directes seves ni a interrupcions. Lopez Tena s’ha passat del set i mig, certament. Però no gaire.

En fi. No aspiro a l’equanimitat, però em sembla que he quedat prou bé parlant de tothom, oi?

Destaco només, per acabar, alguns detallets. Interessant comprobar que la pau del mític oasi català va quedant enrera. O perquè set són molts, o perquè això de respectar els torns va quedant en desús, constato que durant tot el debat, i en la immensa majoria d’intervencions, es podia sentir de fons algú o altre que murmurava, fent contrapunt poc elegant a les afirmacions del qui estava en possessió de la paraula. Excel·leixen en aquesta faceta López Tena, Rivera i Sanchez Camacho. Es podia sentir “sí, si”, o “i tant!”, o “no, home no”, o “com pot dir això” o….. en fi. El repertori és ampli.

Destaco també que no ha sortit a escena l’acusació a les families Pujol i Mas de corrupció, esbombada per El Mundo. Només Albert Rivera s’hi ha arribat a referir, com de passada, cap al final del debat, com si es tractés d’una amenaça al candidat convergent. Però no ha anat més enllà.

I fins aquí. Reitero el meu condol al realitzador del debat, que deu haver acabat boig intentant quadrar i alternant les imatges dels candidats quan s’interpel·laven obertament, sense un ordre de paraula precís. Missió gairebé impossible mostrar les reaccions de cadascú quan parlava algú altre, i encara pitjor alternar amb un ritme aproximat al real els plans en què els candidats es buscaven els uns als altres per fer-los ressaltar les vergonyes (polítiques).  Segur que quan s’ha acabat el debat, l’home o la dona (no sé pas qui era) deu haver quedat ben descansat. Un debat a set! Una bogeria televisiva! Democràtic, sí; boig, també. Una bogeria televisiva democràtica, de fet. I perquè després ens diguin que no som plurals!

Ah, per cert, ja veieu que, pel meu gust, el set i mig no l’ha clavat ningú. Això, si de cas, ho sabrem el 25N.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: