El mal ve de la hipoteca. Observatori de campanya d’un diletant (IV)

És d’agrair que l’actualitat doni una mica de contingut a les campanyes electorals. La major part de coses que s’han de dir els candidats ja se les han dit en no més d’un parell de dies, i la resta és retòrica política de signe i inspiració diversa. És per això que hem de donar la benvinguda a qualsevol element que alteri la previsibilitat dels mítings i els discursos. La vaga fou un magnífic bolet que ens ha donat tema per a un parell de dies (sobretot per la llenya que van repartir els mossos d’esquadra) i que anirà declinant més ràpid que lentament a mesura que les habituals peticions de dimissió del conseller d’Interior vagin quedant dil·luïdes entre la cridòria. Ara, però, tenim un nou filó per explotar. Els desnonaments.

La campanya electoral ha coincidit amb el clímax reivindicatiu de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i sembla que a la fi els governants han caigut de la figuera i s’han adonat que tenim un problema. El PP ha legislat depressa i malament i el PSOE ha denigrat la falta de diàleg dels populars que, com que no necessiten ningú per aprovar el que els doni la gana al Congrés, han tirat pel dret. Tot i que les decisions en aquest àmbit (com en gairebé tots, de fet) es prenen a Madrid, la campanya catalana ha rebut amb delit el tema de debat i ja porten uns quants dies omplint-se la boca de la trista realitat que ens ocupa, dels causants de tanta misèria, de la inoperància dels qui manen per posar remei a tanta iniquitat i de la idoneïtat d’unes o altres mesures. Molt bé, home. Carn a la graella.

Però haurem de dir alguna cosa per posar-hi contrapunt, oi? A mi, sense fer grans desplegaments intel·lectuals, se m’ocorren dues reflexions. Anem per la primera. Al carrer ja hi ha milers de famílies desnonades per a les quals qualsevol mesura que es prengui ara o a partir d’ara ja serà tardana. La majoria de processos oberts en l’actualitat no es podran beneficiar de les mesures que es pugui prendre des d’ara, per molta celeritat amb què s’impulsin. Moltes famílies que ara estan en risc de ser desnonades hauran de comprobar com l’exasperant lentitud de l’acció governamental va exhaurint el poc o molt temps de marge que tingui per salvar els mobles (literalment) del seu habitatge.  Però encara més: el benefici de l’acció legislativa empresa arribarà a un percentatge tan baix dels afectats que a la fi les xifres seran purament anecdòtiques. Vull dir amb tot plegat que la capacitat de reacció dels nostres governants (els d’Espanya, de moment) no és que sigui lenta i incompleta, és que és lamentable. Però no només la capacitat de reacció; també la capacitat de previsió. Igual que la monumental crisi que tothom sabia que venia però contra la qual ningú no sabia com actuar preventivament, els desnonaments massius són el trist resultat d’un sistema que es va anar construint i alimentant al mateix temps que els mals auguris es confirmaven amb tossuderia. No parlem d’uns quants mesos: fa anys que s’hauria d’haver començat a actuar. Per això sorprèn ara la sobtada febrada pel debat a les més altes instàncies del país. Fins ahir ni tan sols esmentaven el tema. Des d’avui no parlen de res més. Es demostra, d’una banda, la ineficàcia dels governants, i d’una altra, el capriciós comportament de l’agenda política, que posa els temes damunt de la taula fora d’hora, amb poca traça, amb debats endogàmics, allunyats de la realitat quotidiana. Voleu alguna desqualificació més contundent de la praxi del nostre actual sistema polític?

Però us havia promès dues reflexions. Aquí va la segona. Malgrat els migrats resultats que tindran les mesures finalment adoptades, els partits es disputen el mèrit d’haver posat el tema damunt de la taula de la negociació política. Els uns es proclamen defensors dels desvalguts i presumeixen d’haver forçat el Govern a actuar, i els altres es vanten de ser els únics governants amb la sensibilitat suficient per prendre mesures paliatives. Magnífic. Tots plegats, una autèntica i pura benedicció del cel. Però jo encara no he sentit ningú que, des de les cúpules polítiques, lloï la incansable actuació de la PAH, que fa anys batalla contra tota norma i criteri governamental, per aturar tants desnonaments com poden. Si la qüestió és avui damunt de la taula és gràcies a la tossuda feina de la societat civil, que s’ha mobilitzat amb insistència per denunciar la situació. Els qui, des de fa molts mesos, han malparlat de les accions ciutadanes per aturar els desnonaments i que ara defensen mesures per aturar el desgabell, no han reconegut ni per simple error que estem davant d’una victòria ciutadana, amb una societat civil que ha imposat un bri de sentit comú contra l’obcecació immobilista dels governants.

Recordo encara les desqualificacions adreçades al moviment dels indignats i les acusacions banes sobre la seva pressumpta ineficàcia, colla d’estripats que només fan barrila, que fan de la queixa una religió i que són poc més que paràsits entremaliats. No seria ara hora de dir que si la qüestió dels desnonaments forma part de l’agenda política és gràcies a la tossuderia militant dels que van gosar sortir al carrer sense més instruments que les seves paraules? Certament, l’actuació de la PAH és anterior al moviment dels indignats, però també és cert que va trobar en aquella mobilització popular un espai de desplegament i presència social sobtat que va multiplicar la seva visibilitat.

Sembla, ves per on, que no és del tot inútil sortir al carrer quan no queda cap altra via efectiva. Sembla que la mobilització ciutadana ofereix també resultats. Sembla que alguna capacitat ens queda de forçar als governants a actuar amb un mínim sentit comú. Sembla que hi ha més vies democràtiques d’expressió que el pur consentiment electoral, una vegada cada quatre anys. Sembla que tenim encara alguna esperança de control democràtic del poder.

I per rematar, ja que això és un observatori de campanya, fora bo recordar que dels partits que tenen algun pes, ICV és l’únic que ha parlat d’entrada i des del seu progama electoral de la qüestió. Que al darrera hi ha ERC i el PSC, que fan referències al tema, tot i que poc concretes. I que ni CiU ni el PP no ho contemplen (potser ara haurem de dir “ho contemplaven”) en la seva agenda electoral.

Vaja. Trobo que avui aquest post m’ha quedat molt contundent. Reivindicatiu, oi? Molt explícit i evident, tot plegat. En fi. No sempre la ironia és la millor bandera. I el sarcasme no s’adiu amb certes temàtiques. I tampoc no cal fer un ús excessiu del cinisme. Avui em sento esportista i combatiu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: