Interludi. Observatori de campanya d’un diletant (III)

Ves per on, ara que ja havíem agafat ritme i que la pilota anava d’un camp a l’altre de forma eficaç i contundent, ens hem d’aturar. Aquesta vaga ha posat fre a l’intercanvi de cops entre el PP i CiU, com si es tractés d’un interludi pensat per a amorosir el combat, un break per recapitular, aplegar forces i tornar a la brega amb ànims renovats. Ara que havíem descobert el Mas que baixava a l’arena política i s’arromangava per contestar les ximpleries alienes amb ximpleries pròpies hem de posar la màquina al ralentí, sense aturar el motor, però quiets, a l’espera que la treva finalitzi.

Als observadors irreverents i desprovistos de mètode científic en això de la política, però, tot argument ens resulta útil per obtenir conclusions. Provisionals, agosarades i inexactes, si voleu, però conclusions. Així doncs, diletant i vel·leitós, us mostro les meves, inspirades pel camp de batalla inaugurat per la vaga.

A primera vista, allò que més em sobta de la situació creada per la vaga és la realineació dels bàndols. Suposo que teniu presents tots aquells, no pas pocs, que diuen que això de les dretes i les esquerres ha passat a millor vida, i que són falòrnies caducades, pròpies d’altre temps. Són aquells que dibuixen creus a l’aire quan els parlen d’ideologia, que es proclamen liberals en tot i per a tot i que forcen la concepció anglosaxona del terme per fugir d’estudi i negar dicotomia d’intreressos entre elits adinerades i el comú dels mortals, que fan la viu-viu com podem (com podem). Una bona part d’aquests són els que diuen també que en la política catalana no hi ha altre eix que el nacional i que la justícia social ha de ser un segon capítol en la història que ara fundem, posposat sine die fins a la consecució de la finalitat última de l’Estat, preludi de tota obra que aspiri a l’excel·lència.

Bé doncs, els amics liberals ens hauran d’explicar com és possible que, curiosament CiU i PP es posin d’acord a mostrar el seu desacord amb la vaga. I els mateixos amics ens hauran de dir com és possible que, distants i irreconciliables com semblen després de la catàstrofe tripartita, ICV, ERC i PSC facin costat als vaguistes. Tots tres es posicionen de maneres diverses i fins i tot antagòniques en el fet nacional, però troben sucoses coincidències quan diuen que hi ha una altra manera de combatre la crisi i de sortir de l’atzucac econòmic en què ens trobem. La vaga, ves per on, posa a una banda la dreta, i a l’altra l’esquerra.

És clar que tots miren de rendibilitzar per als propis interessos la irrupció de l’aturada general, i és clar que algunes raons poden ser més fosques i frívoles del que molts voldríem, però no deixa de ser sorprenent que en un plis plas el bloc sobiranista es trenqui pel mig quan es parla d’economia i d’acció social. I posa els pèls de punta comprobar que, irreconciliables com semblen a cop calent, els partits que els diletants (frívols, fins i tot) com jo, anomenem de dretes, aparquen diferències nacionals per dir amb paraules similars que la vaga és inoportuna, que no servirà per a res i que és un instrument periclitat. Potser és que això de la dicotomia entre dreta i esquerra apareix i desapareix a ritme sincopat. Com si la dreta existís només en aquells moments en què algun brètol gosa reclamar mesures (ai, uix!) d’esquerres.

I per reblar el clau, deixeu-me dir que trobo una altra peculiar i simpàtica (és un dir) coincidència entre aquests partits que de cap manera són de dretes a l’hora de vilipendiar l’aturada general: diuen que és una vaga política. Una vaga política. Ai, caram. Jo, que com ja veieu sóc una persona absolutament desinformada i amb propensió al desordre, em pregunto quines són les vagues apolítiques. N’hi ha, d’això? Jo creia que una vaga era, de fet, un instrument de la política, un dret ciutadà de lliure expressió. Això, és clar, si no pensem que la política és una magna art reservada en exclusiva als dipositaris del seny governamental. Jo creia que un ciutadà intervé en política quan vota en unes eleccions, quan s’expressa públicament, quan opina, quan surt al carrer i quan s’afegeix a una vaga, entre moltes d’altres vies pràctiques d’intervenció en la cosa comuna. Però suposo que, com en tantes altres coses, estic equivocat. Una vaga, ai làs!, no és ni hauria de ser política.

En fi. Però tampoc no cal que ens fem mala sang. Tot plegat, ja ho veieu, es tracta d’un breu i insignificant interludi. Demà les coses tornaran a l’ordre, la dreta deixarà d’existir, i aquells que diuen que són d’esquerres tornaran al desordre, que és el seu estat natural. O potser no? Potser la diferent manera d’uns i altres de gaudir d’aquest sobtat interludi els deixarà marcats d’alguna forma permanent, de manera que els frívols diletants com jo (i potser algú més) serem capaços d’identificar els qui dretanegen i els qui esquerranegen?

Tot és molt complicat. Millor continuem observant, no fos cas que ens perdéssim alguna cosa realment reveladora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: