Observatori de campanya d’un diletant (I)

Tot i que vull posar-hi distància, no me’n surto. M’ho miro per fer-ne només la crítica estètica però no en sé. L’ètica s’infiltra insidiosa i tot m’ho fa veure per la banda torta. “Panda de polítics!” deia fa anys un amic meu, del qual ja n’he perdut la pista, quan es referia a alguna colla que feia barrila pel seu compte, aliena al món però fotent-se del mort i de qui el vetlla. Hem elevat la caricatura del meu amic a la realitat? Vull pensar que no, però hi ha estones que em costa trobar arguments en contra. Discussió o diversió endogàmica que només de tant en tant obre portes de debó a la realitat. Hem d’anar llestos per trobar aquestes escletxes i eixamplar-les, no fos cas que acabin tancades per sempre. N’hi ha que m’agraden més que d’altres, però en tots trobo coses que no m’agraden.  I a tots els costa, ai las!, connectar de veres amb la quotidianitat. Au va, esforceu-vos una mica més. Una mica, va.

Marcel·lí Iglesias la va dir ahir de l’alçada d’un campanar. De vegades ens refugiem en la crítica a la dreta per simplificar el discurs, però quan els d’esquerres s’hi posen no es queden pas curts. A mi, que presumeixo de no ser nacionalista, em dol que diguin bestieses sobre el nacionalisme que es fa aquí. Però no tot està perdut: digna i magnífica reacció de Rocío Martínez Sempere, que desautoritza la crítica i reparteix culpes de les desgràcies universals entre nacionalismes i socialismes. Crec, sortosament, que avui, en aquest país, no es cultiven ni nacionalismes ni socialismes de tan nefasta espècie. Fa un cert temps ens havíem sentit comfortats de sentir un socialista aragonès de parla catalana i to moderat, però els vicis de campanya fan embogir fins i tot el més moderat i caute.

Llegeixo en alguna crònica que Junqueras comença a semblar-se al Carod del 2003. No ho crec. Diferents bagatges culturals i acadèmics i estils gairebé oposats. Em costa veure Junqueras en actitud de campanya. Gasta una mena de bonhomia que resulta un pèl ingènua en moments d’exaltació. Ho compensa amb passió, però la veu esquerdada no li ho posa fàcil per transmetre-la. Una cosa m’agrada: quan és convincent ho és pel que diu, i no tant per la forma. I m’interessa molt el que explica Risto Mejide, quan diu que el millor de Junqueras és justament la seva peculiaritat: física i estètica, política i intel·lectual. Certament, cal explotar les pròpies virtuts i obviar els esforços inútils per aparentar el que no és cadascú.

Ah…. i veig l’entrada en campanya de Rodríguez Zapatero. Trist i insubstancial. Caricatura d’ell mateix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: