Un dinar entretingut

La setmana passada vaig ser en un dinar tertulia amb empresaris i professionals de tota mena de la Catalunya interior, al qual van convidar a una alta dirigent del PSC per sentir-la parlar del projecte del seu partit en aquests temps agitats. La gran majoria dels comensals eren militants o simpatitzants socialistes i, alguns d’ells, més enllà de la seva dedicació professional, polítics de l’àmbit local. Aquesta mena de trobades entre els líders dels partits i els seus partidaris en diferents territoris del país sovintegen, i més encara quan hi ha cites electorals a l’horitzó. Es tracta, d’una banda, de sentir els discurs del partit, d’atendre i entendre les raons del projecte polític al qual sumen esforços i, d’una altra banda, de fer-li sentir al líder en qüestió (la lider, en el cas que ens ocupa) les inquietuds dels militants de base, els dubtes que pugui generar el capteniment de l’aparell i de fer-li preguntes concretes, la resposta a les quals haurien de ser aclaridores, estimulants i il·lusionants.

Tal com us podeu imaginar, els dos temes estrella van ser la situació econòmica del país i la posició del PSC davant del fet nacional. No m’allargaré explicant els arguments de la convidada d’honor, i diré simplement que va mostrar una competència fora de tot dubte, una claredat meridiana i una capacitat d’anàlisi de la situació econòmica francament admirable. Fins i tot quan no hi estava d’acord havia d’admetre que la posició era elaborada, estava fonamentada i no era fàcilment rebatible. Va ser crítica amb el Govern (lògicament), però també amb els governs anteriors en els quals el seu partit tenia el paper determinant, i va fer un notable exercici d’honestedat en reconèixer errades de consideració i dubtes de cara al futur. La meva impressió és que la majoria dels assistents van quedar favorablement impressionats per la seva capacitat i força convençuts dels seus arguments. Ara bé, allò més destacable des del meu punt de vista, no és que generés adhesió, cosa que, al cap i a la fi, era força previsible tenint en compte el tipus de trobada de què es tractava. Allò que a mi em va cridar l’atenció és que l’adhesió la va generar la persona, no pas el partit. I ara és quan m’he d’explicar, és clar.

En la part econòmica del seu discurs es va produir una discussió dinàmica i positiva, en la qual els assistents es van interpel·lar mutuament i es van anar acumulant matisos a l’anàlisi. La candidata (va a les llistes electorals en posició destacada) es va mostrar agosarada en els plantejaments, contundent a l’hora de defensar la seva actitud i  certament convincent.Va respondre bé als dubtes que li van plantejar i va rebatre amb força eficàcia les objeccions que li van fer. Si no va convèncer, no n’hi va faltar gaire. La seva posició era netament d’esquerres (està bé, això, per variar) i, malgrat reconèixer la dificultat de trobar alternatives a la situació econòmica, afirmava amb valentia que calia prendre determinacions que canviessin amb una certa contundència i radicalitat (sí, una certa radicalitat) l’actual estat de coses. I els empresaris que l’escoltaven, a la fi feien que sí amb el cap. Empresaris d’esquerres; cosa bona.

Però la meva satisfacció majúscula arribà quan es va referir al fet nacional (això del “fet nacional” em sona estrany, però és així com va presentar el tema l’amfitrió de la trobada). No es va estar de mitges tintes i va anar de cara a barraca. Ella no és partidària de la independència d’entrada, però no descarta res. Coincideix amb el 90 per cent del món civilitzat (aquesta afirmació és meva, permeteu-me la frivolitat) en que l’actual estat de coses és alguna cosa així com un cul de sac, i que per aquest camí no podem seguir. Defensa, és clar, el federalisme, però considera que hem de debatre el tema a fons i llargament. Que cal una resposta de l’Estat  Espanyol (i quan deia Estat la meva impressió és que posava al mateix paquet PP i PSOE) i que si aquesta resposta no és satsifactòria o assumible, cal pensar en altres coses. I, perquè no, en la independència. “Jo no sóc independentista, però no dic que no pugui arribar a ser-ho”.

Jo podria fer una llarga llista d’objeccions als dubtes de partida sobre l’opció independentista, però s’ha de reconèixer que, malgrat aquesta tevior inicial, la seva posició va molt més enllà del que diu oficialment el seu partit.

El cas és que vaig veure cares de satisfacció i d’incredulitat a parts iguals entre els comensals. Satisfacció perquè havia dit coses del seu partit que volien sentir. Incredulitat perquè ja veien que aquella postura no l’assumeix la direcció. I li ho van dir. Li van expressar majoritàriament la idea que el PSC està excessivament sotmès a la direcció del PSOE, que l’actual estat de coses té poc o gens a veure amb aquella idea de partit que defensava Pallach (bufa!) i que troben a faltar lideratge. Si us sóc sincer, no sabria explicar-vos gaire bé com va respondre a aquests requeriments, però diria que, bàsicament, va tirar pilotes fora. Es va refermar en les seves posicions i va passar de puntetes per damunt de les del partit. I a un li va queda la sensació que aquest és el partit de les meravelles, en el qual són possibles tota mena contradiccions, en franca convivència amb el discurs oficial.

El més significatiu del cas és que els qui plantejaven els dubtes i les contradiccions no són adversaris polítics, sinó els membres de la mateixa familia. Li agraien el discurs d’esquerres, li agraien el discurs nacional, però li deien que en cap paper del partit no trobaven aquelles opinions. Així doncs… què havien de fer? No seré pas jo qui proposi una resposta. Suposo que els resultats electorals seran una resposta prou contundent.

Un parell de dies després del dinar, xerrant amb una persona que no va ser-hi, m’apuntava la seva interpretació. Em deia que al PSC hi ha tanta gent competent com hi ha hagut sempre (potser més i tot), però que el partit ha perdut la connexió amb el país. Ha vestit el discurs oficial d’una racionalitat extemporània, allunyada del bategar diari de la societat i ha tallat ponts amb la quotidianitat. Una versió actualitzada d’aquell esforç ingent i generós que va fer el PSC per convertir-se en catalitzador d’una societat d’acollida que no renunciava a la personalitat pròpia i que feia de la mescla una virtut, implicaria avui donar resposta i una sortida creïble a tota aquella gent que des dels dos pols va convergir en un projecte d’esquerres. I no hi ha resposta. Hi ha una aposta cega per una racionalitat (el federalisme) que ja pocs entenen i que està allunyada del dia a dia. El país ha corregut més, molt més, que el partit. La conclusió d’aquest amic era que tots els membres del partit amb personalitat política, un cert carisma i alguna voluntat de lideratge, assumeixen l’actual direcció com una febrada que s’ha de deixar passar, que està abocada al fracàs i que té un futur escàs. I és per això, em deia, que ningú no renuncia a explicar en veu alta la seva posició, fins i tot encara que resulti contradictòria amb la posició oficial. Perquè volen surar quan es produeixi la debacle final. És a dir: deixem que s’ensorrin i preservem la nostra particular capacitat de diferenciar-nos del projecte en fallida per mirar d’encapçalar després la remuntada.

És recargolat? Potser sí. Però mireu què ha passat aquest cap de setmana a Euskadi i a Galícia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: