Catàleg d’opinions per a temps convulsos

Som en temps de canvis. Econòmics, polítics i socials. Es fa difícil preveure el futur; el més llunyà, però també el més immediat. I no és fàcil posicionar-se amb plena consciència i seguretat. Moltes de les idees que hom sempre ha defensat en el pla teòric es posen ara a prova de forma quotidiana. I no puc evitar les contradiccions. Ni els dubtes. I encara menys els desitjos, que em brollen de l’ànima sense aturador. I si no puc evitar-los, tampoc no vull evitar-los. Prefereixo formular-los en veu alta. Repetir-me’ls per fer-me’n ben conscient i per mirar d’entedre’ls. Per aprendre a conviure amb ells. No busco un desllorigador, perquè no hi ha res per resoldre. Voldria, només, trobar un punt en el qual em sentís còmode, no necessàriament el punt mig perquè ja sé que el punt d’equilibri mai no és al centre d’enlloc. Els extrems pesen diferent i, per tant, l’equilibri no pot ser al mig. Així és que maldo per trobar aquesta àrea de comfortabilitat en la qual càpiguen sense excessives estretors totes les meves prioritats. Voldria, també, que en aquesta àrea personal de comfortabilitat es produïssin múltiples interseccions i coincidís amb les de moltes altres persones. Quantes més millor, però sense excedir els límits de la meva àrea, que al cap i a la fi són els límits dintre dels quals és possible la meva felicitat. En aquests temps convulsos, quan la majoria naveguem mirant de marcar un rumb que ens eviti la deriva, aquestes són les dues feines fonamentals: trobar la zona en la qual les pròpies idees viuen i es desenvolupen sanes i coherents, i buscar els espais de coincidència i relació amb els altres, quants més millor, per aplegar forces i esmerçar-les en projectes comuns. I no puc fer cap de les dues coses sense posar negre sobre blanc (el negre dels caràcters, el blanc del monitor) el meu catàleg d’opinions. Aquí en van unes quantes.

Vull la independència.
De vegades un excés de racionalitat ens fa matisar els desitjos d’una manera poc sana. Aquests dies parlo amb molta gent a la qual li brillen els ulls quan parlen de política. Es refereixen a les estructures d’estat, es pregunten sobre la seva viabilitat econòmica, demanen contenció per no ofendre, busquen expressions amables per dir el que volen sense dir-ho, lamenten les dificultats financeres que tindran les empreses, es pregunten si la resta del món ens assumirà, s’esforcen a trobar i entendre tots els arguments contraris a… Els veig amb ganes de proclamar la independència ells solets però amb una malaltissa autocontenció que els fa mossegar-se la llengua. Una mena de pudor polític fa que no posin paraules a allò que  els demana el cos. Independència. Es diu independència. Hem de posar paraules als desitjos. Les vísceres no han de ser mai el motor de l’acció política, que s’ha de regir per la racionalitat, l’equilibri i el càlcul. Però també hi ha d’haver un espai per a l’emoció, el desig i el gaudi col·lectiu. No l’hem de posar davant del projecte, però no li podem negar un espai. Estic il·lusionat. Fa una colla d’anys que penso que la independència és el camí que ens convé (per raons que jo crec objectives) i ara la veig possible. En conseqüència, estic content. He de dir-ho. Necessito dir-ho.

Les meves raons no són econòmiques
Catalunya té una personalitat pròpia i diferenciada. No vull ser un romàntic defensor de la pàtria ni un nacionalista que canta les excel·lències del seu tros. No crec en esperits nacionals ni en virtuts d’origen tel·lúric. El coneixement de la pròpia història serveix per no repetir errors, però en cap cas per fonamentar drets actuals. Les meves raons em parlen d’un país que s’ha construït a partir de determinades circumstàncies històriques, físiques, socials i culturals. Aquestes circumstàncies han generat una comunitat amb unes característiques específiques, diversa però amb nexes suficients com per constituir-se a si mateixa com una unitat específica.  L’expressió política d’aquesta realitat és la voluntat majoritària d’organitzar-se i gestionar-se sota criteris propis i amb llibertat per prendre decisions per si mateixa. En el nostre context geopolític actual (Espanya) això no és possible. Aquesta darrera afirmació a mi em sembla un fet objectiu, una realitat contrastada empíricament. En conseqüència, ens cal modificar aquest context. Ens cal un estat propi que permeti el desenvolupament ple de la nostra realitat i voluntat polítiques.  Un cop explicat tot això, podem parlar d’economia. Hi ha arguments de naturalesa material que poden afegir arguments favorables o facilitadors al projecte independentista, però en cap cas són fundacionals ni centrals.

No vull obviar el context econòmic
No sóc una persona simple ni unidimensional. La independència no és la única raó de la meva existència i ni tan sols és la més important. Això no nega res del que he dit anteriorment, però afegeix elements essencials per al meu posicionament polític. En cap cas vull que les noves perspectives polítiques, favorables al procés independentista, em facin oblidar el context econòmic. Vivim immersos en una crisi de proporcions desconegudes per als de la meva generació (vaig néixer el 1968), i la qualitat de vida dels ciutadans del nostre país s’està deteriorant molt ràpidament. Les raons i causes de la crisi són d’una complexitat que supera els meus coneixements i capacitat d’anàlisi, però tinc clar que en el fons i orígen de la situació actual hi ha un sistema econòmic que margina la democràcia, que menysté el be comú, que propicia l’enriquiment de determinades elits en detriment del benestar de la majoria, que és insolidari amb el patiment dels més febles i que confón equitat amb caritat. Els actuals governants del nostre país (la Unió Europea, el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat) lluiten contra la crisi aplicant, en termes generals, el mateix model econòmic que l’ha generat. I no m’agrada. En sóc obertament contrari. I el procés independentista, al qual dono suport, no obre una moratòria en les meves opinions ni en la meva acció política. No aparco la defensa del meu model social, cultural i econòmic mentre defenso la independència. No entenc els que diuen que primer hem de fer una cosa, i després l’altra. No entenc que em vulguin fer triar.

El President Mas ho està fent bé
Artur Mas ha estat a l’alçada que requereix la dignitat del càrrec. Per primera vegada, un governant convergent ha assumit el clam independentista i no ha mirat de contenir-lo, no ha intentat marejar-lo amb ambigüitats, no ha tirat pilotes fora. He vist una bona mescla de determinació i mesura. Ha explicat amb traquil·litat i claredat coses que pensa un elevat percentatge dels catalans i que no troben expressió política amb la naturalitat que seria desitjable. No s’ha arronsat però tampoc no ha fet un discurs buit ni de focs d’artifici. Ha elevat el nivell de compromís de la institució que representa a una alçada que fins ara no havíem vist. Uns diuen que se l’ha jugat. No sé si tant. Però és cert que si no ha arribat a un punt de no retorn, poc en falta.

La majoria absoluta seria una perversió
Amb els elogis a l’actitud del President Mas ja he cobert la quota màxima de suport a un dirigent de CiU que puc assumir. Perquè quan s’ha plantat davant del ple del Parlament i ha gosat dir que el seu Govern necessita una majoria absoluta per fer viable el repte sobiranista ha espatllat la bona arrencada. Condicionar l’èxit del procés independentista a l’obtenció d’un poder omnímode per a CiU és una perversitat, un pur i simple xantatge. Quan els convergents insinuen que sense la majoria absoluta no serà possible la independència ens estan enganyant, estan dient, en el fons, que el seu independentisme és una impostura, oportunisme polític de la pitjor espècie. De fet, ens estan dient que posen el partit per davant del país. Puc entendre des d’un punt de vista purament democràtic que es convoqui eleccions avançades perquè les apostes programàtiques amb què CiU va guanyar les darreres eleccions al Parlament han fracassat. No pot continuar governant aquell que, a mitja legislatura, ja ha esgotat tot el seu cabal programàtic sense èxit. Per a ells és probablement també una sortida endavant que els convé, per evitar enfrontar-se al desgast que sens dubte tindrien durant els dos propers anys a causa de la crisi econòmica i de la seva dubtosa gestió. Però malgrat això, la convocatòria electoral té una justificació plenament democràtica. Ara bé, que no ens facin combregar amb rodes de molí. Comprobada per la via pràctica el previsible fracàs de la proposta de pacte fiscal, queda clar que la nova aposta convergent serà el dret a decidir i el referéndum conseqüent. Però que els últims en arribar a la familia independentista pretenguin capitalitzar tot el suport sobiranista com a condicio si ne qua non per garantir la seva viabilitat és una broma de mal gust. És contrari a tota lògica democràtica, és la negació de la pluralitat política, és el refús a la necessària transversalitat d’un projecte nacional. De fet, m’atreveixo a dir que si l’aclaparadora majoria parlamentària favorable a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que es preveu un cop s’hagin realitzat les eleccions es reparteix sense el domini clar d’un dels partits que la defensen, la legitimitat del projecte sobiranista sortirà reforçada. I evitarem els dubtes sobre un hipotètic sobiranisme interessat per part d’aquell que vol conservar el poder sigui com sigui. Si el senyor Mas i el seu partit no obtenen una majoria absoluta despres de les eleccions, no només tindran la possibilitat de posar-se d’acord amb les altres forces que reclamen el dret a decidir, sinó que en tindran l’obligació democràtica, i la indefugible responsabilitat com a governants.

El món no es para mentre demanem la independència
Massa treballadors continuaran a l’atur, massa gent no tindrà una pensió suficient, massa famílies tindran dificultats per arribar a final de mes. Mentre estarem enfeinats bregant per la independència, caldrà continuar governant. I resulta obvi que els governs tenen maneres diferents d’afrontar aquestes dificultats segons quins siguin els partits que els ocupen. El 25N triarem els qui governaran la crisi econòmica; no només els qui conduiran el procés a la independència. Per tant, pretendre que per a les eleccions del 25N només es parli d’independència és un intent d’adulterar el procés electoral i democràtic. Per molt que se n’omplin la boca, no són unes eleccions plebiscitàries. De fet, si molt m’apureu, la qüestió sobiranista aportarà poques novetats en aquestes eleccions respecte a les anteriors. L’únic canvi de posició previsible és la inclosió del dret a decidir en el programa de CiU. La resta de forces polítiques, sobre aqueta qüestió, seran allí on eren fa dos anys. No convertim, per tant, el debat independentista en un instrument al servei de CiU. Tots els partits es posicionaran amb claredat sobre el dret a decidir. I sobre moltes altres qüestions que, ni que sigui per fer bonic, hauran de ser presents en els programes electorals. El plebiscit, per tant, es produirà el dia que finalment es convoqui un referèndum amb una pregunta clara sobre la independència. No abans. No el 25N.

L’absència de pacte independentista és una bona notícia
No m’ho puc creure. Volien que anéssim a votar una opció política, aspirant a governar, que aglutinés sota unes mateixes sigles forces d’esquerra, de dreta i alguns d’indefinits (o incapaços de formular ni la més mínima proposta programàtica)? De debò que volien que ens imaginéssim una llista electoral amb una barreja tal de personalitats i posicionaments ideològics contradictoris? Afortunadament, la coalició de grups independentistes no ha prosperat.  Entristir-se perquè no hi ha un pacte independentista és expressar en públic la feblesa del moviment independentista. Amb els independentistes vull parlar d’independencia. Però del govern del meu pais en vull parlar amb partits que tinguin un projecte polític nítid i clar. Jo vull votar un projecte polític que contingui un model econòmic, social i cultural amb el que pugi estar d’acord. Algun d’aquests projectes polítics inclou la independència. I si el seu projecte ideològic i el projecte independentista coincideixen, em plantejaré donar-los suport. Però necessito que les dues coses siguin coherents i tinguin sentit més enllà dels cartells electorals. Quan sapiguem quin pes té cada partit en el Parlament de Catalunya podrem posar a prova la solidesa de la seva proposta independentista comprovant la capacitat de cadascú per posar-se d’acord amb les altres forces per tirar endavant el procés. Si la independència és, com diuen, un projecte tan transcendental, sabran estar a l’alçada de les circumstàncies i pactar el que calgui amb les altres forces independentistes. Però per pactar primer cal saber quin pes i representativitat té cadascú. I això només ho sabrem després de les eleccions.

Jo sóc d’esquerres i demano projectes d’esquerres
Ho exigeixo. Aplaudeixo que els partits que s’autoanomenen de progrés es defineixin sobre la independència. A favor o en contra. Però que no oblidin quin es el seu projecte polític, més enllà del repte sobiranista. Li ho demano a ERC, a ICV i a les CUP si finalment  opten per presentar-se a les eleccions. Que no abaixin la bandera de l’esquerra i que no descartin empényer els socialistes (estiguin o no dintre del PSC) cap al terreny comú del país i del projecte progressista. Però, sobretot, que siguin seriosos. Que esdevinguin alternativa de govern. No només alternativa per a la independència. També de govern. El país cal governar-lo. I vull, i demano, i exigeixo, unes esquerres amb capacitat per fer-ho.

ERC, en una eterna cruïlla
ERC ha intentat els darrers mesos recuperar el pes perdut per la banda dels sobiranistes que van fugir cap a CiU després del desencís del tripartit. S’entén bé la voluntat de capitalitzar tan com puguin el vot independentista. I també entenc el suport al President Mas en allò que fa referència al nou procés acabat d’encetar. Però si es resignen a fer de teloners de la majoria conservadora en benefici de la lleialtat sobiranista seran expulsats de la història. Ara que per fi està passant allò que havien anhelat de forma vehement (que el projecte sobiranista esdevingui finalment transversal), no haurien de perdre els valors que de debò els identifiquen i els diferencien: els valors republicans, la defensa de la justícia social, les polítiques de progrés. Afortunadament per a la causa sobiranista, allò que diferencia ERC de la resta de partits ja no és l’independentisme, perquè ja l’ha assumit la força política majoritària. Fa una bona colla de dies que sento declaracions, que llegeixo articles, que rebo tuits de diputats i dirigents d’ERC que posen especial èmfasi a mantenir viva la primera lletra de les seves sigles. Que així sigui.

I tant que hi ha dretes i esquerres!
N’hi ha que diuen que això és cosa del passat. Que no us prenguin el pèl; els que ho diuen són tots de dretes. Puc admetre que la terminologia ens ha quedat una mica defasada i que bategem les forces polítiques amb noms i qualificatius que ja usàvem fa cent anys. Potser necessitem una bona dosi de màrqueting polític per recuperar la fe de la ciutadania en l’activitat més noble a que hom es pot dedicar, i potser hem d’aprendre a usar paraules que no estiguin tan connotades pel passat. Però que la discussió sobre la forma no mati el contingut. Mentre decidim com anomenem cada cosa, no podem caure en el parany de pensar que tots proposen el mateix. Hi ha polítiques conservadores, que premien els que guanyen i tenen més i regategen als que tenen menys. Hi ha polítiques que aprimen l’adminsitració i deixen els serveis públics en mans d’interessos privats, que fan de la connivència amb el poder econòmic una norma de funcioament, que proposen moralina i educació religiosa, que primen l’elitisme i accentuen les diferències socials i econòmiques. I també hi ha polítiques que prioritzen el servei públic, que estimulen l’activitat econòmica des de la base, que garanteixen drets socials, que estimulen la diversitat i que acullen els nouvinguts, que pensen en l’entorn i en el medi, que no creuen en el creixmenet sense límit, que fan de la cultura un valor de pluralitat, de creació, de controvèrsia, de transgressió i fins i tot, i sobretot, de llibertat. D’aquestes dues maneres de projectar el fugur, fins ara n’hem dit dreta i esquerra, i em sembla que ens hem entès. Si pensem que les paraules se’ns han quedat velles i inservibles, canviem-les, però que no us enganyin dient que les idees i els conceptes que hi ha al darrera d’elles han caducat. I una merda!

El meu país el vull lliure, tan lliure com cadascun dels seus ciutadans. Lliure un i lliures els altres per associar-se amb iguals i construir projectes de futur. Projectes en llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: