Tres impressions

Passen tantes coses i passen tan de pressa, que em declaro incompetent per fer-ne una interpretació completa. No és falsa modèstia; és honestedat. Cada dia llegeixo, escolto i veig opinadors que aventuren relats omniscients de la situació política. Però el dia a dia els desmenteix amb tossuda insistència i amb implacable rapidesa. Ja entenc que els mitjans necessiten interpretadors per oferir a la seva audiència claus que ajudin a desllorigar el sentit i la transcendència de cada fet precís, però ara mateix m’atreviria a dir que no hi ha ni expert ni tertulià al país que fins al moment hagi predit amb mínima solvència allò que finalment s’esdevé.

Aquesta situació produeix eufòria en alguns, perquè la velocitat els acosta a objectius que anhelaven i que no confiaven a veure assolits amb tanta celeritat. Però també n’espanta molts d’altres, perquè veuen que els cau al damunt un futur no desitjat, sobre el qual sempre havien tingut la certesa que era irrealitzable. Però tinc la impressió que tohom, partidaris i detractors, està més descol·locat del que es vol aparentar.

En aquest context, com ja he dit, descarto la pretensió d’oferir una interpretació completa de la situació del país. Per res del món em voldria arriscar a rebre crítiques com les que tot sovint jo mateix dedico als opinadors-tertulians professionals, que les diuen de l’alçada d’un campanar sense vergonya ni recança i que s’equivoquen més que no parlen, sempre amb total impunitat i comprensió mediàtiques. Però sí que vull deixar constància d’unes quantes impressions que per a mi prenen gairebé la categoria de certeses i que, per sorpresa meva, no veig que gaire gent les posi de manifest. Són parcials, segurament inexactes, totalment tendencioses (tinc el vici de defensar les coses en què crec) i, si us plau, creieu-me, absolutament ben intencionades.

Primera impressió: massa gent es vol penjar medalles. Acabo de dir que les coses van molt ràpides, molt més del que ningú no havia previst. Si això és cert (i gairebé tothom ho diu), vol dir també que ningú no ho havia previst tal com està passant. Ni tan sols els que són favorables als canvis que s’estan produïnt i que eren optimistes sobre les possibilitats que s’arribessin a produir. Si ens posem tòpics, direm allò que la realitat supera la ficció, entenent per ficció els desitjos dels independentistes. El projecte independentista ha generat un moviment d’adhesió en l’opinió pública (si hem de jutjar pels instruments de medició de què disposem) i, encara més, de mobilització, que no havia estat previst en la seva dimensió ni pel Govern ni per les forces polítiques que hi són favorables i ni tan sols per les organitzacions cíviques que l’han impulsat. Sense jutjar això que he anomenat “moviment d’adhesió” i que no sé si és la millor forma de definir-lo, cal reconèixer que és el resultat de múltiples missatges, campanyes, discursos, propostes, debats i mogudes que s’han anat succeint al llarg dels darrers mesos i fins tot anys. El conjunt de raons i causes, però, és tan extens i divers, que resulta fins i tot còmic que algú pretengui apropiar-se’l. El país, o la gent, si voleu un terme més neutre, va en aquesta direcció. Podem discrepar sobre la dimensió del fenòmen i sobre la seva representativitat, però és innegable que avança en aquesta direcció. Però és el país, o la gent, qui empeny. I per això em reventen especialment els intents de patrimonialitzar el que sigui que està passant. Detecto intents de patrimonialització diversos, però n’hi ha dos que em molesten especialment i que són, curiosament, de signe contrari.

El primer és del Govern i els seus partidaris. Sobtadament ens presenten el President Mas com l’aglutinador de tot impuls sobiranista, l’emancipació nacional substanciada en el cos del líder convergent, l’essència mateixa del país, el guia serè dels nostres destins, l’home ferm darrera del qual ens hem d’arrenglerar tots. Ep. Aturem-nos un moment. No puc pas negar que m’han agradat unes quantes de les coses que ha dit el President i que m’he sentit alleujat en comprobar que determinades actituds seves han estat correctes, dignes i a l’alçada del que caldria esperar d’un President de la Generalitat. Diuen que el càrrec imprimeix caràcter i que davant de les situacions complexes es posa a prova la talla política dels qui les han de conduir. No sé si això és sempre cert, però estic d’acord que Mas ha respost a un gran nivell. Però fixeu-vos que he dit que “ha respost”. Aquí està la clau. Si som on som no és gràcies a l’impuls de Mas ni del seu partit. El país s’ha mogut en una direcció i ha empès els seus governants a moure fitxa. El que encara no sé és si l’han moguda per convenciment o per pura necessitat política. I no poso en dubte la voluntat independentista d’un elevat percentatge de militants i votants convergents, però cal fer memòria i recordar que el fre de mà s’ha accionat amb tossuda insistència des del partit de Mas.

No hi ha a Catalunya força política més atinada i eficient en el càlcul polític que CDC. Probablement és cert que el més raonable, donades les circumstàncies, era convocar eleccions, però no podem defugir l’anàlisi maliciós: CiU no podia haver desitjat un escenari millor que aquest per mirar de construir una majoria absoluta. I per això els convé fer aparèixer Mas com el líder al qual cal donar suport per assolir la fita de la independència. He dit que m’han agradat algunes de les coses que ha dit i ha fet Mas després de la diada. Però també n’hi ha hagut d’altres que no m’han agradat gens: i la que menys és la petició en seu parlamentària d’una gran majoria per al seu partit per liderar la construcció d’això que ell en diu estructures d’estat (deu voler dir independència, oi?). A Pujol li recriminàvem que confongués CiU amb el país. Ara li hem de dir a Mas que no confongui CiU amb el projecte independentista.

Però, curiosament, ens trobem els de l’altre bàndol, amb una interpretació que em fa bullir la sang. Són els que afirmen que tots els qui optem per la proposta independentista ens hem deixat ensarronar per Mas i pel seu projecte polític partidista. Aquests, radicalment contraris a CiU, li donen, paradoxalment, tot el mèrit de la mobilització del país. Són els que diuen que ens tapem els ulls davant del projecte neoliberal de CiU, que deixem de parlar de les necessitats socials perquè ens enlluernen amb el miratge independentista, i que hem donat un xec en blanc a una opció de dretes que vol apropiar-se del poder durant dècades amb la pastanaga del sobiranisme. Quan ens diuen això estan negant l’impuls independentista del país i l’estan regalant tot als convergents. Menystenen el país, de fet, perquè li estan dient que ens hem deixat seduir pels cants de sirena d’un projecte atractiu en aparença però farcit de trampes neoliberals.

No sé quina de les dues interpretacions em fa més ràbia. No sé quina de les dues em fa emprenyar més. En tot cas, no m’adhereixo a cap de les dues. I segurament per això, m’enxampen al mig. Quan discuteixo amb uns em volen fer recular per caure a les mans dels altres. Quan em defenso dels altres m’arraconen i em volen penjar l’etiqueta dels primers. Si us plau, les etiquetes, us les guardeu on us càpiguen; a mi, no me les pengeu.

Segona impressió: al lloc on som hi hem arribat malgrat CiU. Fa dos anys, a les jornades econòmiques que s’organitzen cada any a Món Sant Benet, Miquel Roca feia un elogi indissimulat de l’ambigüitat com una eina política necessària. A mi em va semblar una manera cínica de justificar la indefinició amb que CiU ha exposat tradicionalment els seus postulats polítics, amb l’evident intenció de pescar vots de totes bandes, mirant de seduir a dreta i a esquerra però, sobretot, evitant que ningú s’espantés en excés. Darrerament he llegit a algú que afirma que Mas ha acabat amb aquesta ambigüitat i que ara els seus plantejaments són clars i precisos. No nego la possibilitat del canvi, però em temo que en l’ADN polític de CiU no hi ha lloc per als posicionaments clars. Durant la campanya electoral de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, algun analista va definir CiU com un all catch party. Aquesta  fórmula, de matriu nordamericana i pràctica comuna a l’altra banda de l’Atlàntic des de fa ja força dècades, proposa partits polítics que defugen el posicionament ideològic i que s’especialitzen a analitzar les tendències majoritàries a l’opinió pública per fer bascular les seves propostes programàtiques en el mateix sentit. Són partits que aspiren a ser l’expressió política de les majories socials. Per dir-ho fàcil, no proposen sinó que miren què vol la gent i els ho donen. Disculpeu que ho expliqui d’una maner tan barroera, però així anem per feina.

A CiU hi conviuen socialdemòcrates amb liberals, conservadors am progressistes, dreta i centre-esquerra i…. és clar, independentistes i autonomistes. Una de les claus de l’èxit històric de CiU ha estat articular un discurs vinculat al sentiment de pertinença al país que pogués ser assumit per totes aquestes tendències ideològiques, sempre que no s’expressessin amb excessiva vehemència. És a dir, som socialemòcrates, però no gaire. Som liberals, però no gaire. Som conservadors, però no gaire. Som independentistes, però no gaire. Som un partit d’ordre, però no gaire. I, això sí, tots som catalans i ens sentim orgullosos de ser-ho. Mentre el centre del país bascula lleugerament entre el centre-esquerra i el centre-dreta, sense grans estirabots, CiU mana i senyoreja amb el seu discurs patriòticament inflamat i ideològicament descafeïnat. En canvi, el domini de CiU trontolla quan una majoria social busca una opció més definida, normalment cap a l’esquerra, ja sigui per cansament de la fórmula tradicional, ja sigui perquè se sent decebuda per la realitat.

I en l’actual context polític, què ha fet CiU? Ha comprobat, de manera inequívoca (o això creuen), que la majoria del país s’inclina per una opció independentista. Fins ara l’independentisme era per a CiU una pastanaga toba per a un percentatge molt localitzat dels seus votants. No el refusaven per no perdre militants, però no en feien cap aposta decidida per por de perdre els detractors de l’independentisme. Quan han tingut la certesa que els independentistes són un corrent majoritari a casa seva i a bona part de la casa dels veïns, han vist clar que els calia moure fitxa.  És per això que estic convençut que l’actual independentisme del país (sigui o no majoritari) no es dóna gràcies a CiU, sinó malgrat CiU. CiU puja al carro de l’independentisme quan té la sensació que és el carro més gros que hi ha. Però que ningú no s’enganyi: l’independentisme no s’ha fet gros gràcies a CiU, sinó malgrat CiU, que és genèticament contrària a les apostes clares i precises (ni tan sols diré radicals).

Tercera impressió: l’esquerra dimiteix. No tota, és clar, però sí la que fins ara era majoritària al Parlament. La gent del PSC s’ha acostumat tant a anar a remolc de les majories de CiU que s’ha habituat al discurs d’oposició (fins i tot mentre governava). Sembla que ens vulguessin dir cada dia que les dretes són tan dolentes (hi estic d’acord), el seu model econòmic és tan nefast (hi estic d’acord), són tan classistes (hi estic d’acord), són tan sectàries (hi estic d’acord), que qualsevol cosa que facin tindrà la meva oposició (no hi estic d’acord). Aquest post és ja molt llarg i tinc ganes d’acabar-lo, de manera que ho diré ràpid: l’esquerra majoritària representada pel PSC ha regalat la discussió sobre el país a CiU. Com que CiU feia bandera de la identitat i del sentiment de pertinença, l’esquerra l’ha demonitzat. I quan se n’ha adonat (de fet, no sé si encara se n’ha adonat) ja era massa tard. El PSC (osti, nen, com naveguen!) ha dimitit d’aquest debat i l’ha regalat amb un llacet a CiU. I així els va. El país de CiU és un país sense ideologia, en el qual només compten la gestió i els interessos econòmics. En aquest context, la bandera de les polítiques socials i de les opcions de progrés han quedat en les mans (encara bo) d’ICV-EUA (sobretot) i d’ERC (menys del que voldria jo), que tenen la lúcida i sana pretensió de fer-la compatible amb l’estelada. El PSC ha tingut una tènue reacció (encara bo) en el darrer debat parlamentari i s’ha abstingut en la votació de la resolució que reclama una consulta per a l’autodeterminació, però tot plegat sembla massa poc i massa tard com per tenir efectes realment significatius a curt termini.

La qüestió, diria jo, no és tant que s’assumeixi o no la causa independentista, com que s’eviti parlar d’un estat propi sense incloure en la discussió el model de país que es vol. No vull una cosa sense l’altra. Les vull les dues.

Així és com ho veig, tot plegat. Però no us penseu pas que n’estigui gaire segur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: