El papa i la mama

Tu t’estimes més el papa o la mama? Us sona, la pregunta? Segurament us ve al cap la imatge d’una tieta grassoneta, de galtes rosades, petonera i amb un bigoti contundent. Doncs a mi no. Quan pronuncio la frase penso en un progre de capacitat limitada de raonament, crític per sistema amb el món, amb un arsenal inacabable d’arguments aptes per desmuntar qualsevol iniciativa en positiu, de posat intel·lectual, distant i allunyat de tota acció mínimament agosarada, còmode en la distància, al·lèrgic a tot risc i incapaç de donar la raó a ningú sense afegir una llarga llista d’inconvenients, matisos i entrevancs.

Aquest savi petulant, incapacitat per al compromís personal, sap i afirma que tot és erroni. I per això es passa la vida fent preguntes capcioses, amb un somriure mofeta i condescendent, segur que cada cop que parla il·lumina una part del món que fins al moment era presa de la més obscura de les ignoràncies. La tieta entranyable et volia fer triar entre el papa i la mama, però aquest savi enorme et demana que escullis entre el país i l’esquerra, entre el PSOE i el PP, entre la misèria i la indigència, entre la ignorància i l’absència de saber, entre Alícia Sánchez Camacho i Duran Lleida, entre el foc i les brases. Osti, nens! Quina mandra, aquest savi!

Tothom que tingui dos dits de front ja sap que l’error no es troba en cap de les dues opcions que ens dona per a triar, sinó en el fet mateix de respondre. Si acceptes que has d’optar, ja t’has equivocat, ja has caigut en la trampa.

Demà aniré a la manifestació. Jo no faré una llista de raons per les quals hi penso anar, tal com darrerament està fent força gent entre la qual, ves per on, hi ha persones a les quals segueixo a través de la xarxa. Ho trobo un error. Fer una llista de raons per anar o no anar a la manifestació és propi del qui ja ha caigut de quatre potes a la trampa. El savi intel·lectualoïde et vol fer creure que anar o no anar a la manifestació és optar o no per una d’aquestes disjuntives impossibles. I això és una falsedat. Jo demà seré entre la multitud, però pel fet de ser-hi no hauré fet una tria que m’allunyarà o em farà renunciar a una part significativa del meu imaginari ideològic o, si voleu, dels valors que sempre he defensat. Quan afirmo alguna cosa amb el convenciment amb què ho faré demà, no renuncio a res; més aviat el contrari: ho vull tot. Miraré d’explicar-me.

Llegeixo aquests dies a la xarxa nombrosos discursos que afirmen que optar per la independència de Catalunya és caure en mans de la dreta. Que l’ideari propi de les esquerres o, si voleu, progressista, és incompatible amb l’opció sobiranista. Primera dicotomia falsa. Jo sóc, sense cap mena de dubte i amb tota la contundència que calgui, d’esquerres. I penso, al mateix temps, que arribats on som, el camí més adequat per a Catalunya és el de la independència. I per tal que a ningú no li quedin dubtes, he de dir que, tot i que en termes generals m’agrada força el seu discurs, discrepo en això amb el líder d’ERC, Oriol Junqueras. El cap de cartell republicà ha basat una part de la seva consolidació al capdamunt del tradicionalment inestable partit en una doble afirmació que a mi em sembla errònia: diu que si ha de triar entre dreta i esquerra, tria esquerra, i que si ha de triar entre esquerra i nació, tria nació. Doncs a mi no em dona la gana de fer aquesta tria. La comparació i, per tant, la tria, és falsa. Jo puc triar entre dreta i esquerra, i també puc triar entre independència i federalisme, per exemple. Però no puc posar en un plat de la balança una opció ideològica i en l’altre una opció d’organització política. Jo tinc, per una banda, una ideologia, i per una altra m’inclino a favor de determinada forma d’organització política. I vull que una cosa i l’altra, les dues tries que conscientment he fet, vagin juntes. Vull que el meu país sigui socialment just i que s’estructuri com a estat independent.  No concebo que aquestes dues idees puguin anar separades. No tindria sentit.

Avancem una mica més: alguns dels contraris a l’assistència a la manifestació diuen que no podrien suportar estar al costat de partits de dretes (parlen CDC i d’UDC, és clar), i igualen aquesta possibilitat a una renúncia de les opcions progressistes. No puc estar-hi més en desacord. Per començar, jo puc estar al costat de gairebé tothom sense fer escarafalls. No sóc responsable del que pensa, diu i fa el meu veí, i no tinc inconvenient a compartir espai físic amb ell si tinc l’oportunitat de dir-li a ell i a tothom que ho vulgui escoltar què penso sobre cada cosa. D’aquesta manera, tant ell com jo podrem descobrir en què discrepem i en què estem d’acord. Podrem debatre, per una banda, i fer pinya en tot allò que compartim, per una altra. Si em nego a compartir l’aire que respirem pel fet que discrepem en una part, petita o grossa, del nostre discurs, estaré fent sectarisme. I el sectarisme és un comportament que em causa tanta aversió que en fujo esperitat a la mínima sospita que m’estigui afectant.

El que he explicat fins aquí és ben simple. No hi ha cap complicació intel·lectual. És una qüestió bàsica, de principi, gairebé. Que ningú no pensi que menystinc el qui no ho veu igual, però és que jo em sento menystingut quan em diuen que no vagi a la manifestació perquè em poso al costat de no sé quina opció ideològica, o que si hi vaig comparteixo causa amb corruptes, o que hi ha una conspiració general per tapar-nos els ulls davant de les necessitats realment importants… No sé quanta gent anirà a la manifestació, però només que hi hagi mil persones (serà el cas, oi?), puc afirmar que, estadísticament, hi haurà algun lladregot, molta més gent de dretes de la que jo em relaciono habitualment, uns quants indigents intel·lectuals, diversos maleducats i més d’un defraudador d’hisenda. I què? Això treurà valor o legitimiat al meu acte d’expressió ciutadana? Em farà menys coherent? Seré còmplice del defraudador d’hisenda o del lladregot, o seré abduït pel pensament neoliberal en un plis plas? Si tingués por a aquests efectes contaminants no sortiria al carrer cada matí per anar a treballar i em quedaria a llit, mort de por i prejudicis.

Seguim. Ara podríem aclarir alguna idea simplota sobre la defensa de la independència. Fa poc vaig llegir un article de Ramoneda en el qual deia que no li agrada parlar d’independentisme ni d’independentistes  perquè aquest “isme” i aquest “istes” iguala el fenòmen amb un intent d’ideologitzar el que no és altra cosa que una opció estratègica de futur. M’agrada aquesta distinció i la faig meva. I justament per això voldria dir en veu alta que tampoc no sóc nacionalista. Probablement els experts en teoria política em contradiran i afirmaran que si reconec i afirmo l’existència d’una nació i proposo dotar-la d’estat, sóc nacionalista. Però assumint el risc de contradir els acadèmics, vull dir en veu alta que els meus arguments en cap cas són identitaris, que no faig judicis de valor sobre les qualitats nacionals de ningú, que no faig cap rànquing entre nacions, que no crec que la història serveixi per legitimar cap opció política, que la llengua és important però no ho és tot i ni tan sols la part predominant, que sóc contrari a tot tancament de fronteres i que tota exclusió em sembla una aberració. O sigui, que vull la independència per a Catalunya, però vull una Catalunya cosmopolita, plural, oberta, divertida, lliure, barrejada, empeltada, mesclada i mestissa. Vull la independència i vull, al mateix temps, tot això. I no poso una cosa davant de l’altra. M’agradaria pensar que treballo amb la mateixa intensitat per una cosa i l’altra, a l’hora.

I com voleu que no m’interessi una Catalunya com la que descric, si jo mateix sóc el resultat de creuaments culturals, amb ascendents i família actual a Andalusia, a l’Aragó i a França? I és que aquí tenim una altra de les tries capcioses a què ens volen obligar. Si arribem a ser independents, ens diuen, s’haurà acabat la relació amb Espanya. I n’hi que diuen que, fins i tot, ens tancarien les portes d’Europa. Davant de l’enormitat del desastre ens cal fer altre cop una afirmació amb caràcter de principi: jo vull la independència de Catalunya, però no sóc separatista.

No sóc separatista, bàsicament, perquè no sóc ximple. M’estimo els espanyols, jo. I molt especialment a alguns d’ells. Perquè hauria de voler-me’n separar? No me’n vull separar, només els vull dir que a casa meva mano jo, igual que a casa seva manen ells. Però no vull tallar més lligams que els que impedeixen que prengui les meves pròpies decisions. Els lligams culturals, econòmics, sentimentals i lúdics em continuen interessant, i espero que a ells també. I no veig perquè ens n’hauríem de privar, uns i altres. És que no tenim lligams amb França? O amb Alemanya? És que el fet de formar part d’estats diferents ens converteix en adversaris? No, jo no sóc separatista. Cadascú ja està bé allí on és; el que cal és que cadascú s’organitzi com vulgui a casa seva.

Però ja tinc clar que després d’aquestes afirmacions tan ben intencionades, arriba el moment de sentir-me titllat d’ingenu. Tot això que jo explico és poesia, ciència ficció, un conte de fades. I em diran, inevitablement, que hi haurà enormes costos socials, trencament de relacions de qualsevol mena que afectarà a més d’una generació, enfrontaments de tot tipus, sense excloure la violència, i immenses dificultats que haurem d’afrontar. Us penseu que serà bufar i fer ampolles, ens diuen? I acte seguit ens diuen que ens pensem que amb la independència desapareixerà la crisi, que serem pròspers per art d’encanteri i que lligarem els gossos amb llangonisses.

És innegable que en l’auge del sentiment independentista dels darrers mesos hi ha una part de conjuntura. També és cert que la crisi ha fet creuar molts cap a la riba del sobiranisme. Però a mi m’ofèn que facin servir aquests arguments. M’estan dient que sóc una criatura ingènua que es pensa que el món és de color rosa? M’estan dient que estic incapacitat per al càlcul polític? Em diuen que no sé llegir el context econòmic, els equilibris internacionals o els laberints jurídics que caldrà superar? Estan afirmant que no veig la ferotge oposició que s’està congriant des de les institucions espanyoles? De debò m’estan dient que sóc idiota? Tan simple em creuen?

Potser és que no poden arribar a entendre que després de pensar en totes aquestes dificultats, després de valorar-ne pros i contres, després de dubtar sobre què és el que més em convé, a mi i al país, hagi arribat a la conclusió que paga la pena intentar-ho? Si volen, seiem i discutim sobre el tema. Debatem els continguts de cadascuna d’aquests qüestions. Però, si us plau, que no em diguin que sóc un ingenu. Abans de seure, que desterrin del seu pensament tota temptació de menyspreu intel·lectual. Que no em tractin de menor d’edat polític. Les actituds de suficiència, que se les guardin. Ja ha passat el temps en què era molt “guai” enriure’s dels quatre gats que defensaven un país independent.

He pres una decisió i ho he fet conscientment. Estic convençut que no contradiu cap dels principis pels que sempre he treballat. Conservo, perquè no dir-ho, algun dubte. Però és més per vici intel·lectual i per timidesa personal que no pas per certesa estricta. Tot i que, d’una manera o altra, ja fa molt temps que explico i defenso aquesta postura meva, demà faré un acte d’expressió pública i ho diré en veu alta, al costat de molta altra gent que, amb mil i un matisos, dirà coses similars. Amb alguna d’aquestes persones hi tindré poques coses en comú, però si entre elles s’hi compta el respecte mutu i la capacitat i voluntat d’unir esforços per una idea compartida, no hi haurà problema. Discreparem quan calgui discrepar i farem feina plegats quan això sigui possible.

A més de totes aquestes coses tan transcendents que he explicat fins aquí, he d’expressar el desig de passar-m’ho bé. Espero que aquest gran embolic de demà sigui prou divertit. Ja sóc conscient que aquesta última frase serà usada pel savi de torn per intentar demostrar un cop més que sóc un inconscient i que no sé a què ens enfrontem i que… en fi. No cal que tornem a començar, oi?

Qui té por de la tieta? Jo m’estimo el papa exactament igual que la mama.

5 Comments

Add yours →

  1. Margarida Troguet 11 Setembre 2012 — 10:42

    Molt bo, ho faig córrer. Salut!
    Margarida

    M'agrada

  2. Pep, he gaudit cada minut dedicat a la seva lectura. Amb el teu permís, ho comparteixo amb uns amics de la feina!

    M'agrada

  3. Hola Pep,

    Amb quina connotació utilitzes “separatisme”? Per a mi és igual a independència. Evidentment, no oblidarem la gent que estimem espanyola, per exemple, no posarem murs, no ens tancarem en banda.
    Permeta’m que et doni la meva opinió. Crec que tens un problema Identitari: una persona que vol la independència de la seva nació vol dir que ha dit prou a les forces ocupants del país. Si tu no vols que vinguin a casa teva, que et trepitgin, t’imposin la seva llengua, et robin els teus diners… però no et vols separar d’aquest agressor, crec que és un problema.
    “No sóc separatista, bàsicament, perquè no sóc ximple.” Estàs dient que tothom que és separatista és ximple? Jo també m’estimo els espanyols, perquè els meus pares ho són. Però vull l’emancipació, tenir llibertat.
    L’edifici és Europa
    I vull ser un país com França, com Itàlia.

    Crec que són importants les raons per a la independència. Perquè hi ha la cultura de la por. I amb blogs i altres mitjans similars hem d’explicar les avantatges de ser una nació.
    S’ha de fer pedagogia. Perquè els que som nacionalistes hem de ser clarament independentistes.

    M'agrada

  4. Hola, Tony
    Gràcies per dedicar-me una estoneta. Em sembla bé que els que sou nacionalistes digueu que heu de ser independentistes. Em sembla lògic. El meu post el que diu, justament, es que n’hi ha que no som nacionalistes i que malgrat això som independentistes. I miro de contradir aquells que diuen que si ets independentista fas el joc a una opció ideològica determinada. El que jo dic és que hi ha indepes de dretes, d’esquerres, etc. I que jo sóc d’esquerres, i que el fet de ser independentista no em converteix en conservador. En qualsevol cas, i amb tot el carinyo, si el que tu vols és donar raons per convéncer els que no són independentistes, amb mi perds el temps. Jo ja ho sóc, d’independentista. No cal que em convencis. Dedica’t a altres que encara no ho són. Jo sóc un independentista diferent a tu. I trobo que aquesta és justament la gràcia: que n’hi hagi de tots els colors. Compartim una causa i podem treballar plegats per ella. Altres causes segurament no les compartim. El dia que parlem d’aquestes causes ja discutirem. Però en aquest post jo parlava d’independència, justament una idea que ens uneix. No lliuris batalles innecessàries, que et faran falta totes les forces que tinguis per guanyar les necessàries.
    Una abraçada

    M'agrada

  5. Em dic Xavier Tornafoh i sóc regidor-portaveu d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Vic. M’agrada llegirc i escriure. Pactico l’atletisme popular, la natació i el ciclisme. Abans que res sóc persona i vull compartir amb tothom allò que penso sobre Vic, Catalunya i el món.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: