Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies…
Barbal, Maria. Pedra de tartera. Columna, 2012 (pàgs. 78 i 79)
Deixa un comentari