El primer dilluns

El món tornar a rodar. Els matins i la circulació a la ciutat encara sou prou tanquils perquè el curs escolar encara no ha començat i perquè la diada funciona com a darrera frontera entre l’estiu i el nou curs, laboralment parlant. O sigui que encara és possible anar cap a la feina amb una indefinida sensació de tranquil·litat, ajornant les urgències per al dia 12. La setmana vinent tothom serà ja al seu lloc de treball, amb més o menys laments, i qui no hi sigui no hi serà comptat.

Però malgrat el retorn pausat no es pot negar que l’inici de la temporada es presenta mogut. Només calia estar amatent als informatius dels diferents mitjans ahir dilluns per tenir la clara consciència que aquest final d’any serà agitat i convuls. Els temes no esclataven encara, però s’acumulaven al resum de titulars com si esperessin el tret de sortida per iniciar una cursa desbocada cap a la notorietat informativa.

Focs d’artifici a Sant Pere de Torelló, on els veïns han decidit que no cal esperar autorització de ningú per proclamar la pròpia llibertat. Allí ja són territori català independent, i el respecte a les lleis espanyoles és per a ells tot just un període de transició, a l’espera que el nou estat català s’organitzi. A algú li pot semblar una frivolitat, però a mi m’agrada pensar que els veïns de Sant Pere toquen el crostó als abanderats de la independència, demanant-los concreció i advertint que tota la feina està per fer. Per la seva banda, el portaveu del Govern més pinxo de tots els que jo puc recordar, Francesc Homs, reclamava una mani espectacular per a la diada. La resposta irada de l’Alicia Sanchez Camacho no es feia esperar, i renyava un cop més (quants van, ja?) el portaveu amb amb aquest to i aquesta cara que, ja em perdonareu, fan por de debó.

A Vilafranca s’han apropiat els mètodes del sud i ahir mateix un grup d’activistes “requisaven” aliments d’un super per repartir entre famílies necessitades. Entre la independència i les estretors econòmiques hi ha, certament, tot un oceà d’incerteses. I també a causa de les incerteses, es multiplicaven ahir les opinions sobre una mesura d’estalvi extrem, que consisteix a substituir els menjadors escolars dels instituts per les carmanyoles (no les de tota la vida, sinó aquestes modernes capses estanques de plàstic que fan la delícia dels dissenyadors). Entre els que consideren que no hi haurà estalvi real (apunteu-me a aquest grup) i els que consideren que serà la salvació de l’economia familiar, altre cop, un mar de matisos.

I què em dieu de l’escabetxina socialista? Els inefables Iceta i Nadal passen a la reserva, i la prometedora Laia Bonet, es queda a la recàmara. Seguint la pràctica habitual dels aparells partidistes, es preparen retirs daurats per als pesos pesants (Nadal a la mesa del Parlament i  Iceta a Europa) per poder dir que es continua comptant amb ells sense que facin gaire nosa, i es recomana paciència i espera a les joves promeses que no segueixen la linia oficial del partit. Les explicacions de Pere Navarro, tan insulses i inconcretes com ha estat norma fins ara, són un nou capítol en el camí de consolidació de la incapacitat del lider del PSC per motivar i il·lusionar la familia sociata. Tant que ens hem cansat de criticar l’ensopiment de Montilla, i ara resultarà que el seu estil soporífer es converteix en marca de la casa, amb matisos, amb el de Terrassa. Mala peça al teler dels sociates.

I un que ja ho va veure a venir fa temps, el Conseller Mascarell, va rebre ahir una entrevista-massatge a l’espai radiofònic de Joan Barril a Catalunya Ràdio. Jo, que sóc admirador de la manera peculiar de fer ràdio d’aquest periodista de recorregut, he de reprovar l’excessiva tevior de l’entrevista. No és un pecat que entrevistador i entrevistat siguin amics, però potser s’hauria de notar una mica menys, en benefici de l’interès informatiu. Barril no va apretar gens Mascarell, tot i que de la conversa (més que no pas una entrevista) van sortir coses interessants. L’evolució del federalisme de Mascarell cap a l’estatisme sembla consolidada del tot; i fixeu-vos que dic estatisme i no pas independentisme, perquè aquesta darrera expressió no va sortir ni una sola vegada dels llavis del conseller. Digueu-me primmirat, però a mi no deixa de sorprendre’m l’habilitat de Mascarell per defensar amb tots els arguments del món un estat propi per a Catalunya sense pronunciar el mot independència o independentisme o independentista…. Les filigranes argumentatives de l’honorable són llegendàries, i em resisteixo a pensar que aquest matís sigui pura casualitat. No fa ni dos anys, Mascarell afirmava amb autoritat que ell no era independentista. Ara ja no diu que no ho sigui, però tampoc no diu que ho sigui. I demana un estat propi. Però ja sabem que a la casa en la qual ha ingressat darrerament les ambivalències són norma i fonament, i l’ambigüitat és el combustible preferent. És extremadament interessant (no qualifico, ni en positiu i en negatiu) observar l’evolució terminològica en els arguments de Mascarell. Els conceptes tous permeten evolucions futures en qualsevol (insisteixo: qualsevol) direcció. Podria destacar, d’altra banda, molts altres aspectes de l’entrevista, però em quedo amb la lloança incondicional al President Mas. Una altra de les idees que es consoliden al voltant del capteniment polític de Mascarell és que, de fet, amb el seu ingrés al Govern no s’ha produït una conversió a la fe convergent, sinó una adhesió al lideratge de Mas. Queda ideològicament més presentable explicar que el seu salt polític té més a veure amb la confiança en un projecte personal que no pas en un projecte corporatiu que ell mateix havia denostat repetides vegades, per activa i per passiva. No, Barril no va fer sang amb Mascarell, però l’oient atent pot treure suc de les paraules si atina bé en la seva interpretació.

Be. El dilluns fou ben complet. Només ens cal afegir-hi la més transcendent de les notícies, que és la tristor del centre de totes les dianes nostrades: Cristiano Ronaldo. Aquest home (bé, deixem-ho en aquest…. noi) sembla entestat a donar la raó a tots els seus crítics, fins i tot als més irracionals i obnuvilats, i s’està convertint en el perfecte exemple de futbolista curt de gambals, que tradueix tota la seva habilitat esportiva en matusseria vital. És fantàstic, en l’actual context social i polític, que un personatge tan mediocre com aquest, resideixi i treballi (és un dir) a Madrid.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: