M’emprenya, però no gaire

D’acord, d’acord: és un bon símptoma. Que el dia del meu aniversari (ahir) sigui el primer que es pot respirar una mica i que la calor afluixi és un bon símptoma. Però no passa de símptoma: no em dona la gana estar content! S’acaben les vacances, cony!

Aquest estiu he fet gairebé totes les coses que m’havia plantejat en l’aspecte lúdic, i només una part de les que m’havia proposat com a penitència per rematar feines inacabades. La lògica i el sentit comú, per tant, s’han imposat. Les restes que em queden de cultura cristiana no em permeten obviar l’autoimposició teòrica de penitències laborals, però la natura sàvia s’encarrega de donar a cada cosa la importància que mereix i arracona els excessos en el treball, que són els pitjors excessos que existeixen. I això què vol dir? Que a partir de dilluns, quan comenci novament a treballar, tindré un munt de feina pendent? És clar! Exactament el mateix que passaria si m’hagués passat l’estiu enclaustrat treballant i castigant el meu instint lúdic. Vull dir que de feina sempre n’hi ha, i que només s’acaba en el moment exacte en que hom decideix que s’ha d’acabar. I les vacances són el moment precís i exacte en que això ha de passar.

Així doncs, aquest agost he sobreviscut a l’onada de calor (el tsunami de calor, diria jo) vivint unes festes de poble tremendes a Torrelacarcel, resseguint petjades de dinosaures a l’Aragó, caminant pel camp ferèstec i erm de Teruel, i revisitant restes de trinxeres de la Guerra Civil escombrades pel cerç. Però també m’he passejat entre vinyes de la denominació Cotes du Rhone i Saint Joseph al sud de Lió, he compartit sopars de luxe multitudinaris a la llum de la lluna en plena campagne de Vienne, rebent classes magistrals sobre l’elaboració de formatges i recuperant, després llargs anys, cosins i amics. I he rematat tanta fal·lera gastronòmica estirat com un llangardaix en cales semidesertes (sí, sí, semidesertes) de la nostra costa, amb un memorable arròs caldós de marisc a la cala Pelosa i contemplant a la badia de Roses les que, segons Pla, són les millors postes de sol del país.

He llegit una monumental novel·la d’Anthony Burgess (alguna cosa en veureu en aquest bloc), he fet memoria familiar de la bona, he perdut també una persona estimada i l’he plorada amargament, he arrossegat darrera meu l’ordinador per treballar a estones en un llibre tècnic d’aparició (espero) propera, he fet pràctiques del meu gairebé inexistent francès, i he rebregat uns quants fulls escrivint bocins de la pròpia ànima.

Així doncs, no es pot pas dir que que aquest estiu no hagi fet feina, en el millor sentit del terme. I ara, és clar, m’emprenyo. Perquè ja he de tornar a la…. feina, en el pitjor sentit del terme. Però també és cert que raons per queixar-me no me’n faltaran, faci el que faci, i que, al cap i a la fi, tornar a la feina en els temps que corren no deixa de ser una bona notícia. A partir de dilluns, faré coses potser no tant plaents, però en cap cas menys interessants. Com veieu, ja he començat el procés d’autoconsol per superar el dol del retorn a la vida productiva, en el sentit més material del terme. El secret radica a reservar, fins i tot en la voràgine del món laboral, una estona cada dia per a la vida productiva, en el sentit més espiritual del terme. Doncs en això estem, ara mateix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: