Avui sí que escric

Els qui de tant en tant repasseu aquest bloc ja us heu adonat que fa dies que no hi escric gaire. I és que no sé com posar-m’hi. Tot i que em sembla que mai no ho he explicitat obertament, miro de mantenir dues normes bàsiques en tots els textos que redacto per a aquesta bitàcola. La primera és que no vull fer laments derrotistes. No m’agrada que sigui un espai per abocar-hi frustracions i queixes amargues. Critico tot el que em sembla incorrecte i no m’estic d’aixecar el to quan alguna cosa m’indigna, però sempre miro de trobar sortides plausibles en qualsevol àmbit. Tota queixa o crítica va acompanyada d’una proposta. No sé si me’n surto prou, però miro de buscar sempre una resposta en positiu. I la segona norma és que intento aportar diferència. De vegades són matisos, punts de vista o remarques modestes, però mai no escric si no puc afegir algun element original  al discurs. No vull sumar la meva veu a les repeticions monòtones. Aquest bloc té sentit si s’hi expressa alguna cosa que em defineixi a mi i a la meva peculiaritat. Vull sentir que aporto alguna cosa. Que el bloc s’encapçali amb el mot “Variacions” no és casual: de l’actualitat i l’entorn trio només aquells temes en els quals em veig capaç de fer alguna aportació. Abans que repetir el que diu tothom m’estimo més quedar-me callat.

Doncs bé, fa dies que, cada cop que m’assec davant de l’ordinador amb la vaga intenció d’escriure alguna cosa pròpia, no trobo la manera de complir aquestes dues normes autoimposades.

Sembla que res no va bé. Sembla que el món s’enfonsa. Quantes vegades en les darreres setmanes i mesos no us ha dit algú que esquiva els telenoticies i la lectura dels diaris per no deprimir-se? La voluntat de positivar ensopega una vegada i una altra amb una realitat torturada, que enumera fins a l’extenuació els problemes, els conflictes, els desastres, les derrotes, les contrarietats… I la conseqüència immediata de tanta negativitat és, en el millor dels casos, la resignació. En la majoria, però, és el pessimisme, el derrotisme, la depressió, la dimissió. Jo, com tothom, m’enfronto a dificultats diverses en l’àmbit professional, i pateixo les conseqüències personals que se’n deriven. La meva batalla personal va trobant camins de sortida, més o menys encertats o ràpids, però amb alguna eficàcia. Però són els meus camins, només aptes per a l’ús en l’àmbit estrictament personal, res que pugui ni vulgui explicar aquí ni del que en pugui treure conseqüències aplicables al conjunt. I potser aquesta situació personal expressa un dels principals problemes que tenim: tothom acaba trobant la manera de fer la viu-viu, d’aixecar el cap i de surar pel seu compte… però no trobem camins col·lectius que ens facin caminar plegats en alguna direcció plausible.

Què he d’escriure en aquest bloc? Que cadascú ha de trobar el seu propi camí, que no ens hem de deixar consumir pel pessimisme, que hem de…. Buf. No és un bloc d’autoajuda, això. Sempre que dedico deu segons a la qüestió arribo a la conclusió que la sortida ha ser col·lectiva; d’altra manera, simplement, no hi haurà sortida. Però per molt que observo al meu voltant no veig gaires actituds constructives. Ens cau un xàfec al damunt i tothom s’arrauleix sota el propi paraigües, es mira les goteres dels paraigües del veïns amb pena sincera però no es mou gaire, no fos cas que l’esquitxin. Això sí, quan un cop de vent li arrabassa el seu paraigües fot el crit al cel i demana la solidaritat de tothom! Si jo em mullo… que es mulli tothom! Si trobem una solució per al nostre problema personal, ens oblidem dels problemes dels veïns i ens n’allunyem, no sigui cas que hi hagi contagi.

Parlem de coses concretes? Que ens pugin l’IVA és una bestiesa. Però mentre pensàvem que només pujarien l’IVA del veí no dèiem res. Ara volem que tothom es solidaritzi amb el nostre pobre, trist i maltractat IVA. Quan anulen línies de subvenció, fem una esceneta de teatral indignació però correm a fer la gara-gara al qui pren les decisions per veure si aconseguim mantenir-hi el bon rotllo necessari per obtenir el nostre ajut directe. No és just, això que ens fan, pensem, però optem per no fer gaire merder, no sigui cas que el qui té el talonari s’enfadi excessivament i esgotem la darrera oportunitat de pescar deixalles. Quan tanquen tal o qual servei, o quan redueixen a la mínima expressió alguna organització, firmem el manifest de torn i correm a fer els nostres deures, tan discretament com sigui possible, no fos cas que el qui mana s’adoni que existim i ocupem plaça. Fem sempre petits gestos per cobrir les espatlles de la pròpia consciència però no aixequem la veu allí on hi ha possibilitats que tingui algun efecte, no fos cas que l’efecte fos contraproduent per a nosaltres.

Diuen que amb les desgràcies surt el millor de les persones. Segurament és veritat en molts casos. Però és rotundament fals en molts d’altres. No sé si n’hi ha més d’una mena o de l’altra (tanta estadística com ens envolta, i d’això no se n’ocupa!). Però a mi m’esgarrifa comprobar que dels altres n’hi ha molts. N’hi ha massa. Si hi ha menys recursos el que hem de fer és pressionar el que els ha retallat, no pas competir amb els que, com nosaltres, havien de ser-ne beneficiaris. I en tot cas, unim-nos per buscar nous recursos. Però no ens treiem els ulls per quedar-nos amb la misèria que sura damunt del fangar. El to segurament és tràgic, però tots podríem fer la nostra llista particular de les sangoneres que es comportem així.

Incompleixo la meva primera norma, ja ho veieu.

I, d’altra banda, què puc dir que no hagi dit ja algú altre sobre la crisi, sobre les injustes mesures que retallen drets, que fugen d’estudi, que ignoren l’arrel dels problemes i que malden per conservar els privilegis dels qui sempre els han tingut? És que puc donar nous arguments? Puc millorar el discurs dels que ja fa setmanes que acumulen raons per a la indignació? Tinc la sensació que està tot dit. I que si insisteixo a repetir-ho no faig altra cosa que incrementar la desesperació, la sensació de frustració, la fotuda impotència que ens atenalla.  Ara mateix podria citar dotzenes d’articles, escrits, blocs i aportacions puntuals amb les quals estic d’acord, a les que sumo la meva opinó i voluntat. Però la denúncia no fa forat. O jo no el sé veure. Perquè no veig proposta darrera de la denúncia. I jo, més enllà de la lluita quotidiana i personal, no em veig amb cor de fer noves propostes. Enteneu-me: sé quins impostos hauríem de promoure, sé quins impostos hauríem de reduir o eliminar, crec saber alguna política que ens convé com a comunitat, sóc capaç d’enumerar mesures convenients…. Però no veig com arribar a tenir la capacitat d’impulsar-les. Surto al carrer, alço la veu, aplaudeixo els qui admiro, remugo, discuteixo… No m’estic quiet. No m’estic callat. Però no veig que la meva veu tingui efecte. I, ja us ho podeu imaginar, quan parlo en primera personal del singular, de fet, vull fer-ho en primera persona del plural. En què estem contribuint tots plegats per a revertir la situació?

La segona norma, ai las!, reduïda al no res.

Em costa ser positiu, i em costa aportar coses noves. I per això, entre d’altres raons, em costa escriure, aquests dies.

Però continuaré escrivint. Perquè és escrivint, ja ho veig, que trobo camins.

Disculpeu-me. Avui havia d’escriure-ho, tot això. Em feia falta.

One Comment

Add yours →

  1. Al 100% d’acord amb el que dius.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: