Tísner i jo

La passió del lector per la literatura es veu recompensada de tant en tant per una rara connexió, que va més enllà de distàncies físiques i temporals, amb un autor que escriu allò que hom hauria volgut expressar, que transmet l’emoció en l’exacta mesura amb que hom creu que l’ha viscut, que desperta amb eficàcia rutinària la sensibilitat que hom viu amb excepcional fruïció. Mai no vaig conèixer Tísner ni hi vaig creuar una sola paraula, però m’uneix amb ell una sensació de familiaritat de la que ningú no me’n podrà separar. El sé com un company de conversa, còmplice de vivències personals, col·lega d’ambicions estètiques i ideològiques, amic per a juguesques i bromes hil·larants. No hi ha arguments racionals per explicar la simbiosi, però en llegir-lo em reconforta pensar que ens entenem, que ell ha escrit el que jo volia llegir, i que jo he sentit el que ell volia provocar. Les seves paraules m’acompanyen i no trobo manera millor d’explicar el plaer de la literatura, que per a mi troba la seva màxima expressió en aquesta sensació de plena entesa.

Potser fa quinze anys que no llegeixo (rellegeixo, de fet) res de Tísner, però ara que s’han complert cent anys del seu naixement i que hi ha als mitjans algun intent de rescat (insuficient, com gairebé sempre) de la seva memòria i de la seva vàlua, recupero de forma gairebé automàtica les bones sensacions que sempre em van produir els seus textos. Com si no hagués passat ni un dia des de la darrera vegada que vaig llegir-li una pàgina, recupero la complicitat i, novament, la sensació de benestar produïda per l’entesa sense matisos. Mentre repasso amb la punta dels dits el llom dels quatre volums de què es composen les seves memòries, Viure i veure, refresco el peculiar episodi que va fer anar la meva complicitat de lector fidel una mica més enllà del que seria simplement lògic.

Tísner, oficial de l’exèrcit republicà, narra amb precisió de cirurgià una sagnant escaramussa bèl·lica que va tenir lloc el gener de 1937 a l’Aragó. Acampats a la Sierra Palomera, a l’ermita de la Virgen del Castillo, a una escassa vintena de quilòmetres de Terol, rep l’ordre d’ocupar els Cabezos de Singra, uns turons lleugerament elevats damunt de la plana gèlida, escombrada pel cerç i escenari de la dura vida dels camperols aragonesos. En la batalla que va precedir l’ocupació dels Cabezos i la posterior defensa de les trinxeres en què es van fer forts, centenars de catalans hi van perdre la vida. Però més enllà de la tràgica narració dels fets, en la lectura de les pàgines de Tísner hi vaig descobrir un paratge conegut, la descripció del qual jo havia sentit nombroses vegades en la veu dels familiars del meu sogre, originaris de Torrelacarcel, el llogarret (no més de 150 habitants) que estava situat al bell mig de la plana on es va produir la cruel batalla. En nombroses reunions familiars jo havia sentit les històries dels més vells, en les quals explicaven que els dies següents a la batalla s’havien afartat d’ensopegar amb els cadàvers de “los republicanos catalanes” que havien deixat la vida en aquella lluita sagnant. I més d’una vegada els havia sentit a dir que enlloc no es parlava d’aquell enfrontament, que no es quedava enrera en la crueltat ni en la mortaldat respecte a molts altres episodis de la Guerra Civil, i que malgrat tot havia quedat ocult en la memòria dels seus pocs supervivents i atemorits espectadors. I sentia en les seves expressions una barreja de perplexitat i admiració per aquells combatents que havien anat a perdre la vida lluny de casa seva. Germans, cosins i amics del meu sogre, represaliats en acabar la guerra per haver estat difusament al costat del bàndol republicà, explicaven nombroses històries de revenja, lluites i crueltat, entre les quals tenia sempre un paper destacat la que ells anomenaven Batalla de Torrelacarcel. Quan em vaig adonar que l’episodi que explicava Tísner a les seves memòries era justament el mateix que jo havia sentit diverses vegades en reunions famíliars vaig sentir una estranya emoció. No és que abans d’adonar-me de la coincidència hagués dubtat del relat de Tísner, però sobtadament confrontava la crua realitat d’uns fets narrats amb les humils habilitats expressives dels seus protagonistes amb la veritat d’un text literari.

En un acte de gosadia impropi, vaig traduir al castellà els diversos capítols del segon volum del Viure i veure en el qual Tísner explica l’episodi bèl·lic (cap a 70 pàgines), i en vaig fer còpies per a la meva família política. Vaig voler mostrar-los que el seu racó de món i un capítol tant modest com transcendent de les seves vides havia quedat fixat en una obra literària. I aquell text va creuar la fina linia fronterera que hi ha entre la literatura i la vida. Ho van reconèixer tot, absolutament tot. Les descripcions del paratge i la narració de la batalla coincidien amb gran precisió amb el que ells coneixien dels fets, i més d’un es va emocionar en adonar-se que algú havia descrit una petita part de les penalitats que s’havien produït damunt de la seva terra.

Si alguna cosa ens fa deutors de la literatura és justament la seva capacitat per convertir-se en peça fonalmental per a la construcció de la història personal de cadascú de nosaltres. I això passa malgrat l’aparent distància física o intel·lectual que pugui haver-hi entre els fets narrats i els nostres paratges i idees més quotidians. Però, a més, de tant en tant, ens reconeixem amb precisió mil·limètrica en uns personatges, en un paisatge, en un simple i pur fet. I això em va passar amb Tísner i aquelles setanta pàgines. Sense saber-ho ni pretendre-ho, Tísner va escriure una pàgina de la història dels meus. Una pàgina, per tant, de la meva pròpia història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: