Un any després

Avui fa exactament un any que vaig ser cessat com a director del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). Els dos anys que vaig ocupar aquest càrrec públic van ser intensos, carregats de debats, controvèrsies i contradiccions. Tot i que la sensació general que em queda d’aquesta etapa de la meva vida professional és de decepció i, no puc negar-ho, d’una certa perplexitat, i malgrat que sento una necessitat difícilment controlable d’explicar-me i d’opinar públicament sobre aquesta experiència, per una banda magnífica i per una altra lamentable, m’he imposat l’obligació de callar durant un marge de temps prudencial. Abans de dos anys no vull opinar obertament sobre aquest projecte que havia d’esdevenir central per a la cultura del país i que ha acabat com a pura anècdota. D’una banda, vull agafar distància suficient per no ser traït pels sentiments i per augmentar les possibilitats d’una anàlisi pausada i tranquila. No vull que ningú pensi que opino per rancúnia o despit. I per una altra banda, voldria conèixer quin és el rumb definitu que pren aquest organisme després de la seva accidentada arrencada. No vull usar el coneixement privilegiat que tinc de les seves interioritats per condicionar de cap manera les decisions dels qui ara n’han de regir el funcionament (tot i que sembla poc probable que cap opinió meva arribi a ser tinguda gaire en compte per als actuals dirigents de la cultura).

 Però divendres passat, el dia 4 de maig, l’actual director del CoNCA, va comunicar a set treballadors de l’organisme el seu acomiadament. I em vaig sentir com si m’haguessin cessat per segona vegada. No trencaré la meva decisió d’ajornar les meves opinions sobre el CoNCA i el procés viscut durant els dos anys que en vaig ser director, però no puc deixar de referir-me, per honestedat i lleialtat als companys, a aquest acomiadament.

La meva opinió i actuació va ser decisiva en la contractació de cinc d’aquests treballadors acomiadats i responc sense dubtar de les raons per les quals tots set formaren part de l’equip del CoNCA mentre jo en vaig ser, en tant que director, responsable de recursos humans. Ells i la totalitat de l’equip del CoNCA eren necessaris per dur a terme les tasques que tenia encomanades l’organisme. Ara molta gent dubta que aquelles tasques fossin les adequades (uns diuen que eren massa importants, d’altres diuen que eren insuficients), però per fer el que a mi em van encomanar que fes, eren necessaris. Durant els primers mesos com a director del CoNCA em van pressionar fortament perquè incrementés l’equip de treball amb noves contractacions. Vaig intentar ser prudent i vaig contractar el que jo considerava estrictament  necessari, força menys del que em demanaven. Durant els darrers mesos com a director del CoNCA vaig rebre múltiples pressions per retallar despesa i pressupost, particularment amb indicacions sobre la necessitat d’acomiadar personal. Amb els meus col·laboradors de l’àrea econòmica vam reduir i estrènyer el pressupost fins a arribar a assolir escrupulosament els objectius d’estalvi que ens demanava el Govern. Però ho vam fer sense acomiadar ningú. M’hi vaig negar. No ho vaig fer. Tot això, en el curt període de dos anys. Poc després, vaig ser cessat.

Després de la dimissió de deu dels onze consellers del CoNCA, radicalment en desacord amb les polítiques del Departament de Cultura, i del traspàs d’aproximadament la meitat del seu equip tècnic a l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC), l’organisme ha quedat reduit a la mínima expressió. Amb la llei que consagra la reforma del CoNCA,  aprovada amb el consentiment d’una clara majoria parlamentària, el Departament de Cultura té la total i completa llibertat per redefinir el funcionament de l’organisme. Però fins ara no ho ha fet. Més enllà de les generalitats i intencions no concretades que s’esmenten en la reforma aprovada, ningú no sap, com a mínim des de principis d’aquest any, a què es dedica ni a què s’ha de dedicar el CoNCA. M’atreviria a dir que no ho sap ni el seu director.

Assumeixo tots els possibles i probables errors que vaig poder cometre mentre vaig ser director del CoNCA. Però, equivocats o no, us asseguro que tot l’equip tècnic que em tocava dirigir, incloses les set persones que acaben de ser acomiadades, treballàvem amb un elevadíssim grau de dedicació, amb consciència de la nostra responsabilitat pública. Qualsevol que es preocupés i s’interessés per la nostra activitat quotidiana ho sap i ben segur que ho pot confirmar. Només poden dir el contrari els qui no coneixien la nostra feina i els qui la ignoraven volgudament.

Ni l’actual Departament de Cultura, ni l’única consellera de l’actual CoNCA, ni l’actual director de l’organisme, no han explicat a què s’ha de dedicar el CoNCA ni de quina manera assumirà les tasques que es derivin de les seves funcions. No diuen què ha de fer ni qui ho ha de fer. No són els set treballadors acomiadats els que no compleixen amb les seves obligacions; són el Departament, el director del CoNCA i la seva única consellera, els que no fan el que haurien de fer. No projecten, no planifiquen, no informen, no dirigeixen, no actuen. Però acomiaden. He sentit alguna veu que afirma que calia acomiadar-los perquè no hi ha feina per a ells. De feina en l’ambit de la cultura n’hi ha tanta que no ens l’acabaríem, però cal que algú la ordeni, la prioritzi, la programi, la proposi, la impulsi. I això, al CoNCA, fa mesos que ningú no ho fa. I us asseguro que la despesa més grossa del CoNCA no és la de les nómines d’aquestes treballadors. Amb el sou d’un director que no explica què ha de fer l’organisme que dirigeix i el d’una consellera sense funcions es podrien pagar pràcticament sis dels sous de les set persones acomiadades. Si hem de parlar d’eficàcia en l’estalvi, us asseguro que no hi ha color. La tria hauria de ser  molt fàcil.

D’altra banda, resulta estrany comprovar que l’única opció que s’ha considerat ha sigut l’acomiadament. Fa pocs mesos una quinzena de treballadors del CoNCA va ser traspassada a l’OSIC, en una decisió lògica si considerem que aquest nou organisme assumeix  totes les línies de subvenció que anteriorment gestionava el CoNCA. I doncs, no hi havia destí alternatiu per a aquests set acomiadats? Ningú no s’ha plantejat la seva reubicació en algun altre servei? És obvi que no ho han intentat. Penso que ni tan sols se’ls ha passat pel cap.

I les formes. Pim pam. Els han cridat d’un en un, en el marge de pocs minuts, i ni tan sols han tingut el valor de convocar-los en les propies dependències del CoNCA. Tenien vergonya? Els feia por assumir la seva responsabilitat de cara? Els han dit que no hi ha prou pressupost per pagar les seves nòmines; ho expliquen com si fos una fatalitat, una circumstància natural aliena a les seves voluntats. Ui, mira, us heu quedat sense feina; què hi farem! Quina mala sort.

Els deu treballadors que encara queden a l’equip del CoNCA es pregunten perquè no han sigut ells els triats. Els conec tots, és clar. I estic segur que senten com a pròpia la sort dels seus companys. I em pregunto amb quin ànim continuen treballant. Sense ningú que els  marqui objectius, que els proposi reptes, que els demani comptes, que els animi, que els inspiri algun grau de confiança. I amb la certesa que al primer dubte, sense gaires explicacions, se n’aniran al carrer.

Acomiadar personal de manera injustificada és greu. Però gairebé diria que és més greu malbaratar la confiança, la il·lusió i la vàlua professional dels que continuen treballant. I us asseguro que són bons. Són molt bons. Els que es queden i els que se’n van.

Del que ha estat el CoNCA, del que podia haver estat i no ha estat, ja en parlaré algun dia, amb més perspectiva. De moment, però, sento constatar que el CoNCA d’ara és  molt menys, infinitament menys, del que havia estat. I malgrat això, conserva encara un equip de deu magnífics professionals de la cultura. Ells, els set acomiadats, la cultura i el país, es mereixen alguna cosa més.

Lamento, i demano disculpes a qui calgui, no haver estat capaç mentre vaig tenir alguna responsabilitat, de contribuir suficientment a construir un projecte més sòlid, blindat contra l’estultícia, el cinisme i la irresponsabilitat.

4 Comments

Add yours →

  1. Ester Baqué 10 Mai 2012 — 11:19

    Pep, en l’àmpli marge d’anys que he estat vinculada a la Generalitat, i més concretament al Departament de Cultura, he vist nèixer amb gran fanfàrria i caure en estat catatònic molts projectes i entitats, la majoria d’ells no han passat mai per les dues fases vitals bàsiques: la maduresa i la mort.
    Desgraciadament això és una tònica constant dins de l’Administració Pública, els projectes, les entitats es crean amb una gran il·lusió, moltes com dirien els castellans “a bombo y platillo”, passen a ser les nenes mimades del moment, la tendència o la conveniència política i un bon dia, degut a un factor X cauen en la desgràcia, tot s’acaba i romanen en la catatònia perpètua dins de la voràgine administrativa. El problema és que cap dirigent amb poder per fer-ho les extingeix, ni signa la seva sentència de mort, i així van passant els anys, buidades de contingut, d’atribucions i de pressupost (curiosament si que mantenent pressupost per a alts càrregs, cosa que et fa pensar), son el que col·loquialment anomenem “els cementiris d’elefants”.
    Aquests “cementiris d’elefants” son llocs molt còmodes per als alts caps que els ocupen, els permet anar cobrant sous elevats per a tasques administratives inexistents mentres es poden dedicar amb els recursos de l’Administració i les hores laborals a projectes personals. Els dirigents polítics coneixen la seva existència i funcionament perfectament, ho assumeixen com un “pagament” a lleieltats o favors passats i per no entrar en explicacions polèmiques ni controvèrsies amb els administrats (els pagadors dels sous d’aquests cementiris, en últim terme) no els defenestren, és més còmode possar terra pel mig i esperar que la gent s’oblidi de la seva existència d’una manera natural.
    Si fas recompte mental veuràs quantes institucions, entitats o àrees hi ha, tant sols al Departament de Cultura, que es troben en la mateixa situació que el CoNCA.
    Una altra història és la dels pobres treballadors rasos que hi queden vinculats, els anomenats “zombis”, que cada dia van a treballar a llocs sense sentit, i amb el temps acaben desmotivats i apàtics, això si, cobrant un sou de l’Administració com a compensació per als patiments de mantenir una façana buida.
    Si en cinc mesos no se sap què ha fet, què fa o què farà el CoNCA, s’espera políticament que amb cinc mesos més ningú es recordi d’ell. Des d’aquesta perspectiva, politicament l’acomiadament dels 7 últims ex-companys (jo també vaig formar part del CoNCA en un moment passat) és totalment justificada, per més que a mi s’em regiri l’estòmac cada vegada que hi penso.

    M'agrada

  2. El teu text és tan valent que em posa els péls de punta! No es veu cada dia gent amb ganes de dir les veritats i defensant en públic i obertament el que pensa i als treballadors que s’ho mereixen. Encara em sento més orgullosa d’haver pogut treballar al teu costat durant una petita part d’aquell temps i d’haver posat el meu granet d’arena al que hagués pogut estar el CoNCa. Felicitats per la teva força! A disposar!

    M'agrada

  3. Gràcies, Ester i Lupe. Pep

    M'agrada

  4. que facil es hablar a toro pasado pepe

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: