Te diré mi opinión: lo que los hombres tienen que hacer en esta tierra no lleva más tiempo que un estornudo. Mientras que la mujer, desde que se aparta del hombre, sabe que se ha echado encima nueve meses. Ella arrastra esa responsabilidad toda su vida. Por culpa de la naturaleza el hombre se pasa todo el tiempo buscando su oportunidad. Pierde su tiempo en tonterías, y no hace más que contarte sus penas. El hombre no sabe hablar. Sólo tiene ese breve instante en la cabeza. De vez en cuando te sale con cosas del trabajo, de máquinas, de coches, de pistolas. Nada que tenga que ver con la realidad, Robert, tienes que admitirlo.
Paley, Grace. Más tarde, el mismo día. Anagrama, 1989 (pàg. 52). Tradicció de César Palma
Qui és aquest que passejava llibres al macuto? no puc més que sentir-m’hi identificat. S’em fa estrany reviure això a través d’aquest escrit al teu blog. Segurament no soc jo aquell del que parles, però el meu mal d’esquena també data d’aquells anys i d’aquells llocs, i del macuto que després per Sant Joan omplia a rebentar de petards…
M'agradaM'agrada
Homeeeeeeeeeeee! Evidentment que ets tu! Què et pensaves? La teva estampa amb el macuto, al bar de l’institut o a Can Salom és una de les imatges fixes de la meva….. què? adolescència? Doncs això. No sé si t’ho pensaves, però en això fores un referent per a mi!
M'agradaM'agrada