I ara què llegeixo?

Ni he tingut ni és de preveure que tingui en el futur cap temptació de donar la més mínima significació religiosa als dies festius de Setmana Santa. Assumeixo que sóc en un país que ha construït una bona part de la seva cultura popular a partir del pòsit catòlic i ho celebro gaudint d’unes jornades de descans (és un dir) obtingudes per la gràcia de Déu i usufructuades amb la més còmoda de les laïcitats. Ni tan sols en nom de l’eficiència que tot el món econòmic ens exigeix per sortir de l’omnipresent crisi estic disposat a renunciar a aquesta aturada (segurament irracional) de la vida econòmica del país per donar-me un respir.  Així les coses, ara que esgoto les hores de festa que falten per retornar al món laboral, m’adono que altre cop no he fet ni la meitat de coses que m’havia plantejat per a aquests dies. No me’n sento culpable perquè fa temps que he assumit que una de les activitats pròpies de les vacances és, justament, fer recompte de la immensa llista de coses que hauríem d’haver fet durant els mesos precedents i que per diverses raons (la més comuna de les quals és la pura i simple desidia) no hem fet, formular el tevi i irracional propòsit  de fer-les durant els dies teòricament destinats al descans, comprovar per la via pràctica que és absolutament impossible fer honor ni tan sols al primer dels bons propòsits, i assumir amb resignació (no pas cristiana sinó ambíguament agnòstica) que aquesta vegada tampoc no millorarem la íntima consideració que tenim de nosaltres mateixos, de la nostra constància, determinació i serietat. I tot això, tot plegat, per dir que aquests dies he criat panxa amb l’amor i la dedicació que només es pot tenir per la pròpia còrpora.

I he llegit, això sí. He donat una empenta considerable a la diversitat de papers que sempre volten per casa pendents de la meva voracitat lectora. I també és casual que justament avui arribi al punt de la monumental novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, en la qual l’autor posa en boca d’Isaiah Berlin la frase “cada dia llegeixo i cada dia m’adono que em falta tot per llegir”. Tot és molt, certament, però si faig una ullada a la meva tauleta de nit (heu d’entendre que la tauleta és pura metàfora reductora dels innombrables indrets on descansen habitualment els meus papers) m’adono que la llista de lectures en curs és certament considerable. I em disposo a fer inventari, més com a divertiment que com a intent ordenador.

Tinc un Viaje a Francia, de Néstor Luján, a mig fer, amb el punt senyalat mercès a una solapa forçada fins al límit de la seva capacitat. Articles amb una successió interminable de descripcions més gastronòmiques que paisatgístiques, una lectura terrible per als amenaçats de colesterol i altres dolències burgeses i castradores. Amb un títol que a primer cop d’ull suggereix similituds amb el recull de plaers de Luján però que a la pràctica està infinitament lluny del seu to i de la seva intenció, reposa també a mig camí de ser engolit: La vida plena, de Michael Hampe. Aquest assagista alemany s’inventa una aventura filosòfica, buscant el contrast entre quatre reflexions sobre la recerca d’això que diu el títol, i que no és altra cosa que la felicitat. Un text altament suggeridor però que reclama calma d’esperit per ser entomat i, per tant, moments precisos i adequats per treure’n tot el suc que mereix. I al ritme que apareixen en l’agenda personal aquests moments avança la lectura del llibre, que va ser guardonat amb el primer Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre.

La lectura de batalla té el seu racó reservat amb un volum minúscul, de precària edició i lamentable estat de conservació, que vaig rescatar entre un pila de desferres literàries al Rastro de Madrid. Les seves pàgines són d’aquella mena que semblen un tel de ceba, de fines com són, i tenen, per la seva composició física, data de caducitat perfectament descrita pels experts bibliògrafs. Es tracta de Las Nacionalidades, de Francesc Pi y Margall, escrit el 1876, i amb una edició de 1936, prologada pel fill de l’homenot. Arguments i retòrica barroca per explicar el com i el perquè d’una democràcia federal, amb regust arqueològic que, vistos els temps que corren i els ànims que ofeguen la península, em provoquen pensaments sarcàstics i una certa compassió històrica. I és que, efectivament, fa força més de cent anys que parlem del mateix i encara no ens n’hem sortit.

I no hi ha manera d’assumir tanta dispersió si no és amb l’ajut de la poesia. M’endinso darrerament en els poemes de Miquel Àngel Riera, mercès a una obra poètica completa que vaig comprar per imperatiu intel·lectual, ferm en la convicció que hem de llegir poesia amb metòdica dedicació. La filosofia potser ens ajudarà a entendre aquest collons de món, però no hi ha manera d’assumir-lo si no esmolem la sensibilitat i ens immergim en la màgia de les paraules, el sentit de les quals només arribem a escatir del tot quan es disposen en forma i amb intenció poètica. Ara que la llengua rep bufetades a tort i a dret a les Illes, sota les mans legisladores dels fatxes, és un bon moment per reinvindicar el autors balears, que massa sovint cauen en l’oblit.

I de la cosa més sublim a la més prosaïca. Ja la tinc llegida, però un parell de capítols esperen el meu repàs crític i alguna estona de lleure per, senzillament, pensar-hi. Es tracta de la tesi doctoral de Marco Chavez, mexicà honorat en ser el primer doctor en gestió cultural de la nostra tradició política. L’home s’ha atrevit, ni més ni menys, que a fer un estudi comparatiu entre els consells de les arts de Jalisco, Escòcia i Catalunya. El principi de l’arm’s length sota la seva mirada crítica, resseguint la praxi més barroera que delicada de les institucions que haurien de ser en el cor de la cultura i que acaben rebregades en les seves vísceres.

I deixo per al final la vida en la seva expressió literària: les novel·les. Fa quatre dies he rematat la sublim Los mares del sur, de Manuel Vázquez Montalbán, mirant de redimir el greu pecat de no haver-la llegit encara. Ja li tinc el peu al coll a la ja esmentada Jo confesso, de Jaume Cabré; monumental, ambiciosa, potent i desacomplexada, les virtuts de la qual, però, no poden ocultar les sensacions contradictòries que em produeix. No en parlaré fins que no l’hagi rematat, i després ja veurem si em veig amb cor de parlar-ne. I espera pacient el seu torn El somni de Farringdon Road, d’Antoni vives, polític que es vol redimir a cop de literatura. Fa cua en la meva llista de papers, i espero la seva arribada encuriosit, sense expectatives, a punt per deixar-me sorprendre, per a bé o per a mal.

Buf. El desori de la meva tauleta de nit no és producte de l’ambició ni resultat d’un desig exhibicionista. És només el recompte puntual d’un desfici permanent; llegir-ho tot. O, si de cas, llegir tot el que tingui a l’abast. Recordo que quan estudiava BUP a l’Institut Bisbe Sivilla de Calella (la del Maresme, no la de Palafrugell), un company de classe dels que passaven per rarets ens encuriosia a tots perquè duia sempre al damunt un macuto (d’aquells que ja no se’n veuen, color caqui, creuat en bandolera i amb una sivella metàl·lica d’escassa utilitat) carregadíssim de llibres, mai amb menys de set o vuit volums. El dia que em vaig decidir a preguntar-li perquè traginava sempre tal quantitat de llibres va contestar que era una pura previsió. El noi llegia sempre que tenia cinc minuts lliures, a qualsevol indret on es trovés, però per a cada moment, circumstància o estat d’ànim volia una mena de lectura diferent. No sabia si li vindria de gust un llibre d’història, de filosofia, de poesia, una novel·la o un còmic. La solució, per a ell, era evident: preferia passejar-se sempre carregat de llibres a assumir el risc de trobar-se amb cinc minuts lliures per llegir sense la lectura adequada, precisa i convenient per a aquell moment.

Jo no vaig pel món amb vuit o nou llibres. Però un parell si que els porto gairebé sempre. I no llegeixo cada cinc minuts que tinc lliures, però cada dia del món trobo moments per llegir. I em costa trobar coses (tot i que hi són, consti) que em donin més plaer i satisfacció que la meva incontinència lectora. Voldria, pura bogeria, que res no em fos aliè.

En fi. Aquí ho deixo, que m’estic llegint a sobre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: