Els sacrificats i els ingenus

Una cosa m’admira de la recent declaració d’amor sobiranista de CDC, i és la alta capacitat de sacrifici dels seus líders. Oriol Pujol, Felip Puig i Francesc Homs, entre molts d’altres, van fer evident en el congrés del partit la seva ferma voluntat sobiranista, la incansable lluita per aconseguir un estat propi i la velada passió independentista. L’ara doble President (del país i del “partit del país”), Artur Mas, va ser, tal com determinen els cànons de la prudent ambigüitat, una mica més tou en la seva verbalització sobiranista; i el pare espiritual dels convergents, Jordi Pujol, va legitimar el tomb dels nacionalistes cap a l’independentisme amb la seva habitual contundència retòrica, gairebé diria que amb la fe del convers. Sembla clar: si les patums intocables aixequen el peu del fre, els gestors de les interioritats nacionalistes pitgen l’accelerador. Llàstima que la cursa duri poc, i entrin a boxes després de la primera corba. I és aquí, en la parada tècnica que fan els independentistes de cor, que veig capacitat de sacrifici.

I si no és sacrifici, què és? Com s’explica que els més alts dirigents de CDC al marge de Mas i Pujol, independentistes que surten per fi de l’armari, assumeixin l’endemà del congrés que, malgrat tot, el partit no és independentista? Ara obrirem la porta a totes les interpretacions possibles, però d’entrada, allò que es desprèn de la literalitat de les declaracions que va fer Oriol Pujol, és que ells, que són innegablement i passionalment independentistes, es sacrifiquen pel país i s’enfunden l’independentisme per a millor ocasió. El país, vet-ho aquí, no està encara preparat. No hi ha encara prou consens. No som en el punt de no retorn que justificaria una definitiva passa endavant.

Puc entendre la maniobra des del punt de vista de l’estricte interès de partit. CiU ha fet seva la idea del catch-all party o del partit que tot ho vol pescar. La ideologia es dilueix, el llenguatge s’endolceix per no espantar votants de cap tendència estricta, i es promou el discurs de la confiança general, que pressumptament arribarà quan defensem només postures polítiques que poden ser assumides per una àmplia majoria. A CDC hi conviuen conservadors, liberals i socialdemòcrates, i el discurs de la centralitat passa per recollir de cadascuna d’aquestes tendències els aspectes més suaus, d’arestes llimades, assumibles per tothom. De fet, és una manera més guai, més estil Mas, de fer allò que pretenia Pujol (amb força èxit, certament) quan governava, que era identificar el partit amb el país. Dit d’una altra manera, Convergència només defensarà una postura maximalista quan hi hagi una àmplia majoria (o quan a ells els sembli que hi ha una àmplia majoria) del país que l’assumeix. Si no ho fa així, pel camí perdrà més votants dels que voldria, s’allunyarà de la centralitat, i la seva majoria parlamentària entrarà en risc. Jo ho explico des d’una perspectiva de pur interès partidista, però és evident que la mateixa idea pot arribar a ser molt més atractiva i fins i tot romàntica si l’expliquem dient que CDC vol només el que vol el país. I això és, si fa no fa, despullant el discurs de retòrica i metàfores, el que està dient ara mateix CDC: un partit al servei del país, sense consideracions ideològiques que enterboleixin la finalitat última. La seqüència argumentativa segueix  per la via pragmàtica: com que la seva única finalitat és caminar cap allí on vol caminar el país, CDC ha d’esmerçar tots els esforços a interpretar correctament la voluntat del país. I, per acabar, una darrera conclusió, fàcil i ràpida: com que CiU guanya les eleccions, la seva interpretació del que vol el país és la correcta. Tendim a la independència, però encara no estem preparats per llençar-nos-hi de cap ni som prous els addictes a la idea com per no causar una divisió irreparable.

Dit d’una altra manera, resulta que no ens governa un partit que proposa actuacions i en demana l’opinió a la ciutadania. Ens governa un partit que interpreta el que vol la ciutadania, i ho fa. Directament. I és per això que Oriol Pujol, Francesc Homs i Felip Puig (i tants d’altres) prenen paciència i no proclamen la independència malgrat tenir-ne moltes ganes. I segurament també és per això que pacten amb el PP mentre es tapen el nas i miren cap a una altra banda. I segurament també per això no busquen ni faciliten el pacte amb el PSC o ERC (d’ICV ja ni goso parlar-ne), perquè són partits, ai las!, que presumeixen de tenir ideologia, d’explicar-la a la ciutadania (d’això també n’hauríem de parlar) i de defensar-la.

En fi, ja veieu que no puc parlar d’aquestes qüestions sense fer ús de la ironia o d’un cert to sorneguer. Ho reconec i me’n disculpo d’entrada, però em surt sol. I segurament el problema és que jo sóc un d’aquests ingenus que presumeixo de tenir ideologia. Que tinc idees (no sé si gaires, però unes quantes sí que em veuria capaç d’explicar-les) i les defenso (de vegades amb una mica massa de vehemència, ja ho reconec, també). I segurament cometo pecat de supèrbia, justament perquè intento implantar la meves idees, com si fossin les bones. Ells (els dirigents de CDC, vull dir), són més humils; no tenen la pretensió d’aplicar les seves idees sinó que  es sacrifiquen pel bé del país, i fan només el que el país els demana. I això poden fer-ho, és clar, perquè tenen la clau interpretativa de la voluntat de la majoria. Jo, pobre de mi, que no en sé tant, m’obstino a voler convèncer la gent que les meves idees són les bones. Comptat i debatut, potser em cal reconèixer que sóc, simplement, un ingenu superb.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: