Quatre presidents i dos secretaris generals

Les grans ocasions es respiren. Si un coneix una mica bé l’Ateneu sap que els dies remarcables hi ha una tensió especial, com si l’ambient es carregués d’electricitat. No es pot explicar amb facilitat, però les parets d’aquesta casa premien amb la seva escalfor els qui tenen la gosadia de dir o fer coses amb la pretensió de fixar-les en la memòria. Sembla com si alguna cosa en l’esperit de la docta casa esperonés la voluntat de transcendir l’avui, com si animés els seus estadants, permanents o passavolants, a forçar els límits de la història per canviar-la o, com a mínim, per deixar-hi una petja reconeixible. I jo he notat aquest aire, aquesta intenció, aquesta voluntat, avui, a l’Ateneu.

Certament, però, una cosa és l’èpica, el farciment i la intenció amb què es pretén deixar petja, i una altra és el grau d’èxit assolit. Avui es reeditava, una mica més d’un segle després, la clamorosa petició dels cinc presidents que el 1899, representant cinc institucions de fonda i intensa influència a la Barcelona i la Catalunya de l’època, exigien a la reina regent del moment l’establiment d’un concert econòmic. Mitificada la reivindicació com a fita històrica del catalanisme, no deixa de ser simptomàtic que cent anys després tingui lloc un acte de voluntat similar. Podem camuflar els fets i les circumstàncies tan com vulguem, i podem fins i tot recordar, tal com ha fet Miquel Roca, que avui tenim un Parlament i un Govern que aleshores eren pura utopia, però no podem deixar de dir que allò realment transcendent, allò que ja llavors era percebut com la clau de volta de tota autonomia com a país, continua sent una assignatura pendent.

Francesc Cabana com a president de l’Ateneu, Joan Carles Gallego com a secretari general de CCOO a Catalunya, Baldiri Ros com a president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Josep Maria Àlvarez com a secretari general d’UGT a Catalunya, Joaquim Gay de Montellà com a president de Foment del Treball i Miquel Roca com a president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, han demanat, amb diferents intensitats, diferents habilitats dialèctiques, diferents accents ideològics i diferents sensibilitats socials, el pacte, el concert, l’autonomia o la independència fiscal per a Catalunya. La Sala Oriol Bohigas (el qual, per cert, també ha assistit a l’acte) era plena a vessar, i fins i tot s’ha habilitat la projecció en circuit tancat de l’acte en una segona sala. Vilaweb ha contribuït a la causa transmetent en directe els parlaments, i una munió de mitjans (tots, em deia algú) han deixat constància del missatge dels quatre presidents i dels dos secretaris generals. Veurem demà quina crònica o valoració en fan.

El cas és que a les butaques de la sala grossa de l’Ateneu s’hi asseien el conseller Mas-Colell, Jordi Pujol i el seu fill, Oriol Pujol, Joaquim Nadal, Anna Simó, Dolors Camats, Muriel Casals, Vicenç Villatoro, Carles Duarte, Oriol Bohigas… i una llarga llista de personalitats que donaven signficació i pes a l’acte. Em pregunto, però, per la seva transcendència. Demà el President Artur Mas es mirarà el President Mariano Rajoy i podrà dir-li, si vol, que alguna de les entitats més representatives del pais li fan costat. Certament, és important deixar-ne constància. Però quin pes real hi ha darrera d’aquest gest?

En sortir de l’acte he pogut saludar un vell conegut que fa cosa de sis anys liderava una campanya de professionals independents que reclamaven la conversió de l’Aeroport del Prat en un hub internacional. No cal dir que la coincidència té cert relleu, aquests dies. L’amic en qüestió em deia “te’n recordes de la recollida de firmes que vam fer? De què ha servit, finalment?”. Un altre em deia que en l’acte d’avui ha vist Gay de Montellà fent veritables equilibris dialèctics (no gaire lluïts, per cert) per no desentonar en la reivindicació al mateix temps que pronunciava un discurs que pogués ser entomat sense gaires escarafalls a… Madrid. Certament, Gay de Montellà no podia posar mala cara a la cita institucional, perquè el Foment que presideix era una d’aquelles cinc entitats que fa un segle aixecaven la veu davant de Madrid. Però més d’un ha pensat avui que ho feia a contracor; que té més simpaties a la cort del rei Rajoy que al palauet d’estiu del virrei Mas.

Baldiri Ros, per la seva banda, ha tirat de retòrica per no dir gairebé res, al·ludint a la responsabilitat que tenim tots per sortir de la crisi i, és clar, reclamant un tracte fiscal just per als del seu gremi. Menys han hagut de dissimular Gallego i Alvarez, que tenen un discurs sòlidament construït des de fa molt temps sobre la qüestió, i que no necessiten fer de prestidigitadors per demanar un concert econòmic al mateix temps que es reafirmen en la solidaritat, la redistribució de riquesa i la lluita contra el frau fiscal. La retòrica sindical funciona sola, gairebé per automatisme, i no és gens de menystenir el fet que la seva presència ha servit també, tal com ha dit Roca, per desactivar el suat argument que la reivindicació d’autogovern és només una postura burgesa. Francesc Cabana ens ha fet el contrapunt històric, i entre d’altres referències significatives ha recordat el lideratge de Lluís Domènech i Montaner, antecessor seu com a president de l’Ateneu en el moment del tancament de caixes i de la reclamació a la regent Maria Cristina, i ha fet bona per avui la seva demanda d’unitat d’acció.

I Roca. Certament, l’inspirador de l’acte d’avui ha sigut Francesc Cabana. Però tinc la sensació que el factòtum ha estat Miquel Roca. Brillant com sempre, ha provocat rialles, onades de cops de cap d’assentiment i gestos de complicitat. En algun moment he tingut la sensació que ell era el protagonista del bolo i que la resta d’intervinents feien el paper de teloners. No serà tant, segurament, però és ben cert que el discurs polític i l’argumentari més sòlid i de pes, exceptuades les referències històriques de Cabana, ha sigut el de Roca. Però això també és significatiu.

No han estat poques les piulades a través del magne twitter que recriminaven a Roca el transvestisme. Certament, els qui tenen cert nivell de memòria política, saben que Miquel Roca es va oposar al concert econòmic en els moments decisius de la construcció d’això que en diem Estat de les autonomies. Ni tan sols per al País Basc i Navarra l’acceptava. I avui ha donat poc menys que una lliço de constitucionalitat a favor del concert econòmic per a Catalunya. Manuel Cuyàs, cronista polític com n’hi ha pocs, tirava d’ironia (o de sarcasme?) amb les seves piulades i recordava la incongruència del discurs del convergent. Gairebé en paral·lel, alguna piulada provinent d’un membre circumspecte del Consell Nacional d’ERC intentava posar en evidència allò que en podríem dir “la fe del convers”.

Però a Roca li podem recriminar moltes coses excepte la simplicitat. No és habitual que combregui ni que vulgui fer combregar amb rodes de molí. No se m’acut que se li passi pel cap que els actors polítics del país ignorin les seves posicions passades. I doncs… com és que ha liderat l’escenari en aquesta reclamació intensa i sense mitges tintes del concert econòmic?

Una de les coses més divertides de l’Ateneu són les tertúlies de passadís, les que es produeixen després dels actes, les que es tenyeixen de tafaneria, les que vasen el seu èxit en la voluntat de destapar impostures i fingiments. I és en aquestes tertúlies que he sentit construir la teoria de la reconstrucció catalanista de Roca. La idea d’una transició democràctica tramposa amb els catalans s’imposa en els darrers temps en territoris ideològics que van molt més enllà dels que habitualment han defensat aquesta idea. Avui que creix la sensació que l’encaix català a l’estat és una utopia més forasenyada que qualsevol forma d’independència, resulta evident que les postures nacionalistes de fa trenta anys, i en especial les que es van sostenir en la negociació de la Constitució espanyola, foren en la més tèbia de les versions, ingènues. I potser meselles. I algú fins i tot diu que frívoles. O claudicants. I tant costa avui defensar una cosa diferent d’aquesta, que el propi Roca ha iniciat una progressiva campanya d’allunyament d’aquell procés. Cada cop amb més freqüència (i avui també ho ha dit) assegura que aquella Constitució que ell va voler defensar ja no és reconeixible. Com si s’hagués traït l’esperit amb què ell i els seus van fer concessions. Com si la falta de lleialtat de l’altre bàndol, trenta anys després, es destapés sense remissió. I com que no vol penjar-se l’etiqueta històrica del nacionalista claudicant, com que vol ser recordat amb altres matisos i, perquè no, altres mèrits, sembla ara que es desdiu d’un munt de coses que deia fa trenta anys.

Ho fa amb discreció, sense estirabots, fin si tot amb elegància, afegint granets de sorra a la seva causa particular amb lentitud però amb determinació, evitant escarafalls i grans polèmiques públiques… però caminant amb constància en aquesta direcció. I per això avui ens ha dit (ell, tot un pare de la constitució) que el concert econòmic és constitucional. Bufa.

En fi. El cas és que avui l’Ateneu ha tornat a ser escenari d’una cita de gran volada. La manera com quedaran a la foto de la història els seus protagonistes depèn només d’ells mateixos. L’Ateneu ha posat el marc i ha pitjat el botó de la càmera. I cadascú s’haurà de fer càrrec de la imatge que ha deixat en herència. La docta casa continua sent reflex del país, precís i exacte, per a bé i per a mal, amb molta més fidelitat al model original del que podria semblar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: