Ja sé que li pot semblar cruel, però al barri tots sabíem que hi havia una lluita sense trinxeres, una lluita fosca i sagnant que tossudament ens havia avesat a endurir la pell de la sensibilitat i la compassió. I en tot cas, si alguna vegada teníem un dubte sobre on era el bé i el mal de les coses, la cruesa del dia a dia, la misèria amb què es condemnava les nostres famílies, la lluita revolucionària d’uns obrers que eren els nostres pares i la brutal repressió que desencadenava la maquinària patronal, policíaca i militar, ens convidaven ben poc a la reflexió imparcial o serena i ens abocaven a caure sempre del mateix bàndol. El nostre.
Llach, Lluís. Memòria d’uns ulls pintats. Empúries, 2012 (pàg. 72).
Variacions 
Deixa un comentari