Excés blaugrana

El meu fill petit, de set anys, em diu “es passen una mica amb el Barça, no?”. En contra del que pugui semblar, el marrec no es queixa de l’enèsima sortida de to de Mourinho ni de les patades que, invariablement, reben els jugadors culers. Més aviat el contrari; es queixa de la omnipresència del món blaugrana. A ell, com a mi, ens agrada veure un partit de futbol del Barça i xalar amb les seves victòries, però darrerament fins i tot el seu transparent raciocini infantil comença a adonar-se que potser en fem un gra massa. Esmorza, dina i sopa amb el Barça; Barça a l’escola, mentre fa extraescolars, els caps de setmana i fins i tot els dies que ens n’anem a la muntanya a escampar la boira; Barça amb els amics, a casa, amb cosins i tiets, amb els avis i al parc del barri… Ves per on, se n’està avorrint.

M’ho va dir un matí d’entre setmana, mentre esmorzàvem i preparàvem els estris per anar cap a l’escola. A la ràdio Manel Fuentes ens alliçonava amb un dels seus editorials messiànics, i al cap d’un moment, en el resum de titulars de les notícies més destacades, una informació sobre el Barça. I el nen recordava que el dia abans també hi havia hagut una notícia sobre el Barça. I que al vespre, mentre sopem, tanquem la ràdio just quan comença un programa d’una hora especialitzat en esports, la major part del qual es dedica al Barça. I no fa gaire, un cap de setmana, mentre sentíem la prèdica del mestre Puyal el noi em preguntava quants anàvem, i jo li deia que el partit encara no havia començat, i a ell li resultava incomprensible que si el partit no havia començat estiguéssin parlant del Barça des de feina… una hora i mitja! I això quan no fan el partit setmanal per la tele. I encara quan entre setmana ens trobem la Champions, o la Copa del Rei o allò incomprensible del Mundialet (no sé si ara en diuen així, encara). I de tant en tant pesquem una roda de premsa de Guardiola, i ens l’ofereixen tota sencera. I les estones que té carta blanca per mirar la tele no pot evitar trobar un, dos, tres o quatre cadenes que especulen sobre el proper partit del Barça…

I és que el noi recorda que quan ell juga a futbol i s’enfada perquè perd jo li dic que no cal que hi pateixi gaire, que tot plegat no és altra cosa que un joc, i que no hi ha de donar tanta importància. Però la saviesa paterna queda en dubte quan comprova que això que no és important, ocupa una part immensa del temps i l’interès dels mitjans. I jo, és clar, no sé ben bé que dir-li.

Li podria explicar que a l’habitual i clàssica funció destensadora del futbol, hi hem d’afegir que s’ha convertit darrerament en un consol per a la dura realitat que patim, amarada de crisi i assetjada per les retallades de tota mena i condició. Que en mig d’un oceà de males notícies, el recorregut triomfant del Barça és com una illa situada en mig del Paradís, refugi d’ànimes desemparades. Però si ja em costa prou explicar-li la lògica dels mitjans de comunicació, m’esgarrifo només de pensar com m’ho faré per fer-li entendre això de la crisi dels mercats financers. O sigui, que la meva lògica de ciutadà adult té serioses dificultats per situar en  la lògica d’un ciutadà infant l’omnipresència de l’univers culer.

I si els meus dubtes de pare que vol ser modèlic no fossin prou torturadors, ensopego amb l’article que l’amic Xavier Fina    va publicar divendres a l’Ara parlant, com sempre, de l’Espanyol. Apunto aquí que el llegeixo sempre que puc i hi penso, en part perquè em cau bé, en part perquè fer una cosa que resulta incomprensible a la immensa majoria de culers em produeix un cert plaer íntim, amic com soc de portar la contrària gairebé per sistema. El cas és que Fina ens explica les darreres desgràcies de l’Espanyol (lesions, vendes de jugadors i eliminació in extremis de la Copa del Rei) i malgrat tot s’esplaia amb un magnífic optimisme, remarcant el mèrit i el valor de la campanya (sembla ser que és prou bona) que està fent l’equip barceloní exiliat a Cornellà. I si te’l llegeixes amb atenció, t’adones que d’èpica no en falta als blanc-i-blaus, que l’emoció i la passió els vessa a cabaços, i que de raons per fer titulars no cada dia sinó cada tres hores no n’estan faltats. Però a ells, per molt greu que els sàpiga, no me’ls trobo cada dos per tres als mitjans. Ni arreu on vagi.

O sigui, que això del Barça no és normal.

Diu el refrany que quan no les pot haver diu que són verdes. La meva dignitat ferida de “parequetothosap” perd definitivament el combat de la lògica i poso en marxa la fàbrica de subterfugis. I, és clar, m’adono que buscar arguments per explicar o defensar la cosa futbolera pot arribar a ser divertit, però no té cap interès, diguem-ne intel·lectual. I si els intel·lectuals que teoritzen sobre el fenòmen són legió, de tot nivell, color polític, estil i maneres, és que la nostra civilització està perdent definitivament el nord.

O sigui, que m’enfronto a la mirada interrogadora del nen i li dic: “i jo què sé, fill, i jo què sé!”. I em resigno a perdre un bocí, espero que no gaire gros, del meu prestigi paternal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: