No era una bombolla; era un miratge

El director de l’Àrea de Cultura de la Fundació la Caixa, Ignasi Miró, ha estat avui el convidat del dinar-tertúlia que organitza regularment l‘Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), al restaurant Attic. En temps de crisi i de laments generalitzats, el títol de la presentació de Miró no podia ser més atractiu: La fi de la bombolla cultural. I ara, què? Hi afegeixo, a més, que l’activitat simbolitzava gairebé el traspàs de poders en acte públic entre el president sortint de l’associació dels gestors culturals, Joan Oller, director del Palau de la Música, i la presidenta entrant, Carme Sais, Cap de Cultura de l’Ajuntament de Girona. Un i altre flanquejaven el convidat, de manera que constituien una presidència de la taula a tres bandes. La nova junta, dintre de la qual m’hi compto, va prendre possessió durant el passat mes de novembre, i l’acte d’avui l’havia programat encara l’equip sortint. Tot plegat ha fet que l’assistència fos realment notable: trenta comensals-tertulians han posat al límit la capacitat de la sala que l’establiment de la Rambla habilita per a aquestes ocasions.

Entre els assistents hi havia noms i cares remarcables del món de la gestió cultural barcelonina, sense estalviar càrrecs rellevants, com Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró, Pepe Serra, nou i flamant director del MNAC, Joan Abellà, gerent del MACBA, Cesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, Antoni Laporte, director de la consultora ARTImetria, Eulàlia Espinàs, gerent de l’Ateneu Barcelonès, o Xavier Fina, director d’ICC Consultors. Miró no ha decebut les expectatives amb la seva exposició, que ha estat pulcra, ordenada, precisa i perfectament orientada en el seus objectius. A més, ha tingut l’encert que regalar-nos amb un breu però eficaç dossier, resumint les principals dades en què basava la seva exposició i enumerant amb concisió les idees fonamentals. Ens ha ubicat en la bombolla del títol de la seva xerrada amb dades del que ell ha anomenat la dècada prodigiosa de la cultura: la que va del 2000 al 2009. Despesa pública, pes del món empresarial i de l’ocupació en el món de la cultura en termes relatius respecte al total de l’economia espanyola, i pressupostos de l’obra social de les caixes d’estalvis dedicats a la cultura. Després d’ubicar-nos amb xifres ha explicat quines són les mancances del món de la cultura, remarcant-les en contrast amb els creixements de la despesa durant aquesta dècada de somni. La seva conclusió, previsible, és que malgrat aquests creixements no hem fet la feina prou bé, que subsisteixen problemes i precarietats múltiples, i que afloren ara amb especial intensitat, justament quan sembla que encetem la dècada desastrosa. I doncs… cal un canvi de paradigma. Hem de fer les coses de manera diferent. No podem repetir esquemes i si no volem renunciar als objectius de sempre de la cultura, hem de reinventar la manera de gestionar-ne els continguts. I, és clar, ens ha donat les claus bàsiques del que ell proposaria.

Val a dir que la seva intervenció ha comptat amb l’aparent acord de la majoria de comensals. Cops de cap afirmatius mentre xerrava i intervencions elogioses en el moment de la tertúlia. Li han formulat preguntes que ressaltaven problemes que té la gestió cultural per davant, però no pas per contradir les seves paraules, sinó per reforçar-les i, en tot cas, per afegir alguna dificultat a les que ell  ja ha descrit. El primer que cal dir, però, és que Miró sempre ha parlat des del posicionament de la institució que dirigeix. Ens ha explicat el projecte i les maneres de la Fundació la Caixa, i només en breus moments ha fet alguna concessió a l’opinió des de la seva condició de professional, al marge de l’origen de la seva nòmina. No ho critico; només ho constato. I és que, certament, la defensa del model de la fundació ha estat bona i eficaç. Gran desplegament de dades i indicadors, esforç remarcable per conèixer els seus públics, demostració pràctica de mètode autoavaluador, i exhibició d’èxits amb prudència i discreció.

M’ha semblat especialment remarcable la manera com ha explicat l’evolució de la despesa en cultura de l’obra social de les caixes d’estalvis, destacant el creixement sostingut fins a 2008 i la davallada, igualment sostinguda, des d’aquest moment i fins al dia d’avui. En la corba punxeguda d’aquesta evolució ha quedat clara, sense necessitat de dir-ho en veu alta, la solitària constància dels criteris de despesa de la Fundació la Caixa. Ha dit que, malauradament, a dia d’avui la Caixa va contracorrent perquè en la majoria d’entitats del seu entorn la despesa cau estrepitosament. Ha elevat la institució per la que treballa a l’Olimp de la coherència i la constància de forma elegant i, diria jo, evitant pressumpció. Amb gran habilitat, ha explicat fets i xifres constatables, de manera que les virtuts del seu projecte s’han anat dibuixant de forma natural, objectiva, sense esquerdes.

Farem, però, alguna objecció, no al seu plantejament, sinó a algunes conclusions que se’n podrien derivar. Per començar, a mi em neguiteja especialment l’expressió “bombolla cultural”, concepte que ha fet fortuna darrerament i que, tal com passa sovint en el món del debat intel·lectual, serveix de vegades per tapar certa buidor de continguts. No dic pas que aquest hagi sigut el cas d’Ignasi Miró, però a gust meu tampoc no ha contribuit en excés a aclarir-ne ni el significat ni l’abast. Estressats com estem per la crisi omnipresent, generada entre moltes altres causes però de manera principal per allò que en el seu moment es va anomenar “bombolla immobiliària”, sembla que no puguem evitar la generalització dels mals de l’economia financera i els acabem aplicant a tots els sectors, inclosa la cultura. A mi em regira l’estòmac parlar també de bombolla quan ens referim a l’àmbit de la cultura. Quan parlàvem de les malalties del totxo, usàvem el terme bombolla perquè s’havia generat un creixement desraonat, especulatiu, fatu, artificial, sense bases sòlides sobre les que apuntalar-se. Teníem un aparador de luxe i una rebotiga patèticament buida. La bombolla brillava sota el sol, però la seva superfície no era altra cosa que un tel prim i fràgil sense consistència, plena de la més gran buidor. Quan aquest tel tan bonic com inconsistent es va tensar tant que ja no va resistir la pressió del seu creixement, la bombolla va petar i tot se’n va anar en orris.

Si apliquem aquesta mateixa idea de bombolla al món de la cultura… volem dir que la que en paraules de Miró ha estat la dècada prodigiosa es basava en continguts falsos, en escenografies darrera de les quals no hi havia res, buides de substància i artificialment inflades? Miró ha fet referència a la construcció d’algun equipament (prudentment ha situat l’exemple en una llunyana població espanyola) sobredimensionat i fora de context, com a mostra de malbaratament de recursos. Segur que l’exemple era encertat, i segur que trobaríem dotzenes de projectes de cultura d’aparador que poca cosa han aportat a la cultura real. Però podem afirmar que aquests projectes constituien majoria i que eren la tònica dominant? Ens cal anar amb compte perquè segons com expliquem aquesta pressumpta bombolla cultural, estarem donant suport a la idea que l’actual davallada de recursos destinats a la cultura ha estat la única manera de combatre un malbaratament sistemàtic, i que justament per això no hi ha altra solució que l’estalvi i l’austeritat (o sigui, la retallada). No negaré l’existència de tantes infrastructures com es vulgui mal planificades, mal executades, mal gestionades, mal resoltes. De fet, si algú denuncia habitualment i amb constància la cultura d’aparador som els gestors culturals. Però en cap cas defensaré que els problemes actuals de la cultura són deguts al malbaratament de recursos.

La cultura no ha estat una bombolla, perquè dintre del seu envoltori no hi ha aire; hi ha continguts, hi ha realitats, hi ha talent, hi ha projectes, hi ha feina feta, hi ha resultats. Insuficient i de vegades equivocada, certament. Però hi ha contingut i matèria palpable. Jo no parlaria mai de bombolla cultural. El creixement que s’hagi pogut produir durant determinats anys, pírric si el comparem amb altres realitats occidentals, s’ha sustentat en realitats perfectament descriptibles i observables. L’augment de recursos destinats a la cultura durant la pressumpta dècada prodigiosa és remarcable només si el comparem amb l’absència anterior de recursos. Vull dir que en cap cas havíem arribat a assolir uns nivells de despesa que ens permetessin pensar que havíem arribat a la primera divisió del desenvolupament cultural.

Per tot plegat, jo parlaria més de miratge que no pas de bombolla. Durant un temps determinat hem cregut que el nivell de desenvolupament cultural assolit no admetia marxa enrera. Hem cregut que, per bé que insuficients, les fites assolides estaven consolidades, constituien un punt de no retorn. Pensàvem que, tot i que ens faltava molt camí per recòrrer, hi havia coses que ja estaven assumides i que no eren discutibles. I això no era una bombolla: era un miratge. Tan bon punt l’economia ha començat a grinyolar, tothom ha exhibit amb claredat les seves prioritats. I la cultura no ha estat en posicions capdavanteres de la llista de prioritats de gairebé ningú amb responsabilitats de govern i gestió. La primera vegada que hem posat a prova la nostra capacitat de donar un paper capdavanter a la cultura per navegar entre l’onatge tumultuós de la crisi, hem fracassat. Hem fet (o ens han fet) marxa enrera. Allò que pensàvem que ja no era discutible, ha estat rebatut sense dret a oposició. No era una bombolla, era un miratge. Avui encara no hem estat capaços, tal com ha dit també Miró, de convèncer el comú de la ciutadania que la cultura és una cosa necessària i insubstituible.

M’agrada el plantejament dels projectes culturals de la Fundació la Caixa tal com els ha explicat Miró. No hi veig gaires coses discutibles. Les seves propostes em semblen, en termes generals, correctes. El problema és que se sustenten sobre la capacitat inversora i de despesa d’una institució que programa a fons perdut. Tal com ell ha dit, és essencialment una excepció. Expliquem-la, potenciem-la, protegim-la, estenem-la tant com puguem… però no la posem com a paradigma del que cal fer, perquè ens enfrontarem a un nou miratge.

Ara més que mai hem de buscar i explotar el finançament privat. Ara més que mai hem de buscar la cooperació. Ara més que mai hem de portar la creativitat a la gestió. Ara més que mai hem de ser eficaços. Ara més que mai hem de tibar el mecenatge… D’acord. Però no caiguem en l’error de pensar que tot això ha de substituir un paradís perdut, senzillament perquè aquest paradís no el vam arribar a tenir mai. Potser el vam imaginar i vam començar a albirar-lo a l’horitzó, però ens vam quedar molt lluny d’ell. La dècada prodigiosa va ser només un incipient inici del camí, un punt de partida vàlid però que no va arribar a fer ni una mínima part del recorregut necessari. És per això que no podem ara defensar la substitució de les aportacions públiques per les aportacions privades. No podem substituir allò que no vam arribar a tenir mai en grau suficient. Ens calen aportacions privades, tal com sempre ens han fet falta. Però ens continua fent falta el creixement de l’aportació pública. El creixement que mai no hem arribat a assolir, segons diu absolutament tothom en el nostre sector, inclosos aquells que ara tenen responsabilitats de govern en l’àmbit de la cultura.

Alguna de les intervencions que s’han produit en la tertúlia d’avui m’ajuden a reforçar el que he explicat fins aquí. Antoni Laporte ha afirmat sense embuts els que Miró ha insinuat: que una de les raons fonamentals del baix nivell de consum cultural és el dèficit educatiu del país. El nostre sistema educatiu no està ben greixat en termes generals, i encara menys en tot allò que afecta directament al contacte i l’aprenentatge de la creativitat, l’expressió artística i el consum crític de cultura. Cesc Casadesús, per la seva banda, ha assegurat que coneix i impulsa des del seu treball al Mercat de les Flors nombrosos projectes artístics que centren els seus objectius en temes socials i educatius. Això, que en termes generals és desitjable, en l’actual context arriba a convertir-se en un risc, perquè l’absència d’espai o mercat per a la seva creació artística converteix tot sovint els projectes de contingut social en la única alternativa per a la supervivència. És a dir, que correm el risc que els projectes de contingut social posin límit al treball creatiu. No puc imaginar una situació pitjor que aquesta: allò que sempre hem demanat als artistes, que tinguin un major compromís amb el seu entorn immediat, es converteixi de sobte en un impediment o una limitació al seu treball creatiu. Perquè no es poden compaginar de forma ordenada i equilibrada els dos vessants? Segurament perquè no hi ha ni recursos ni mercat suficient per a l’exhibició normalitzada del producte cultural i artístic.

Educació i estímul del mercat. Hi ha suficients recursos públics per treballar en aquests àmbits? Ens cal incorporar a la cultura el finançament privat amb molta més intensitat que fins al moment, certament. Però que això no sigui mai un argument per justificar el retrocés de la necessària aportació pública.

One Comment

Add yours →

  1. de acuerdo con la matización de “burbuja”. tal asunto podría referirse sin duda a la burbuja de las políticas culturales. tanto en cuanto a la acepción que nos indica una evidente artifiacilidad, como en cuanto a aquella otra que refleja lo que ha sido su evidente aislamiento de una realidad que, creo de verdad, no necesitaba tanta infraestructura (siempre para mayor gloria de sus promotores) sino de razón y sensibilidad..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: