Les idees i les intencions de Ciurana

Sabeu què fa Joaquim Maria Puyal abans dels partits del Barça per relaxar-se? Jo us ho diré: assisteix a tertúlies sobre gestió cultural! És un hàbit estrany, oi? Vull dir això d’anar pel món assistint a trobades de senyors i senyores amb una alta capacitat de conceptualització , interès per una cosa tan poc prioritària com la cultura, paciència suficient com per escoltar sense badallar de forma visible les teoritzacions de les patums de l’inabastable món de la gestió dels intangibles i prou humor com per entomar sense dramatitzar les males notícies que assetgen amb tossuda insistència el sector. El cas és que el mestre Puyal era avui un dels comensals del Tribuna Ateneu, la tertúlia que la docta casa organitza cada mes a l’Hotel Rívoli Ramblas per submergir-se en l’insondable món de la cultura agafat de la maneta d’alguna personalitat amb capacitat de convocatòria assegurada. Avui era el torn del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, al qual se li ha demanat que vingui a explicar el seu projecte cultural per a la ciutat.

La veritat és que dubto que Puyal freqüenti aquesta mena de tertúlies, però la broma em serveix per explicar de passada que l’excepcionalitat que aquest home assisteixi a un acte, atesa la gasiveria amb què administra les seves aparicions públiques, explica bé la consolidació i notable repercussió d’aquest cicle de l’Ateneu, que s’ha convertit des de fa ja pràcticament tres anys en un espai ineludible si hom vol estar al dia de la vida cultural de la ciutat. Compartint taula amb Puyal hi havia, entre d’altres, Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, Mariona Carulla, Presidenta de l’Orfeó Català, Joan Oller, director del Palau de la Música, Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona i l’admirat Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès. Però no s’acabava la festa en aquesta taula, perquè una mica més enllà hom podia trobar, entre molts d’altres, Daniel Martínez, president del Grup Focus, Oriol Pérez Treviño, director de l’Auditori, Enric Barlet, degà de la Facultat de Dret d’ESADE o Josep Maria Muñoz, director de l’Avenç. Així fins a superar la cinquantena de persones, flanquejades totes elles per tres taules completes de periodistes, que suposadament demà ompliran espais diversos dels seus mitjans amb les afirmacions del regidor municipal.

L’exposició de Ciurana ha tingut interès per diverses raons, i una d’elles és que ha generat una certa disparitat de criteris entre els assistents. A poc que hom mantingués més de dues i de tres converses amb els tertulians del dia, s’adonava que n’hi havia que lloaven (per fi, deien) la capacitat de teoritzar sobre el món de la cultura d’un polític, i que n’hi havia que deploraven l’escassa concreció de les seves paraules, limitades a la descripció genèrica d’intencions, sense explicar pràcticament cap detall del seu programa de govern. N’hi ha per a tots els gustos, sembla ser.

El cas és que Ciurana ens ha etzibat un discurs fluïd (àgil al principi i una mica atacat d’afonia al final a causa d’un refredat incipient) en el qual ha dedicat la major part del temps a conceptualitzar els que, segons ell, són els grans debats que ha d’afrontar la ciutat en matèria de cultura. Molts hem descobert la seva formació i passió per la prehistòria i l’arqueologia, la seva entrada al món social a través dels esplais, i la voluntat, ignorada fins al moment, de construir un discurs de cert nivell intel·lectual per fonamentar (això esperem) les futures acutacions del consistori en matèria de cultura.

Ciurana ens ha parlat de la contrucció de la identitat, de la prioritat que hauria de merèixer l’educació en un país amb el 30 per cent de fracàs escolar, de la necessitat de repensar els models de governança de les institucions del món de la cultura, de la seva voluntat de retorn a la cultura de la proximitat i de la revalorització del món associatiu, de la velocitat de transmissió de la informació en el món de la tecnologia globalitzadora en contrast amb el ritme més pausat de la construcció del pensament i coneixement, de la voluntat de dir coses al cosmos des de la pròpia polis (autèntica manera de ser cosmopolita, segons ens diu), de la necessitat d’arrelament en el territori i l’entorn proper per dir i crear coses que realment aportin continguts rellevants al món de la creació i del coneixement i, és clar, de la voluntat d’apuntalar la capitalitat barcelonina, que segons ell s’ha de fer forta mercès a la seva singularitat, que és justament la de ser cap i casal d’un país amb cultura pròpia i diferenciada.

Bufa. Com a resum no està malament, oi? La veritat és que era difícil no estar d’acord amb la majoria de coses que ha dit. Ha construït un discurs coherent, no ha patinat en les seves referències antropològiques, ha argumentat amb solvència algun dels eslògans que CiU ha promogut per al govern de la ciutat i que tots coneixem de manera sobrada, i ha volgut fer del sentit comú el valor més destacable del seu discurs. Certament, ha elevat el nivell del discurs polític. Com a mínim, una mica per damunt del que estem habituats a sentir darrerament.  Ara bé, si em pregunteu quines novetats he sentit avui…  pràcticament cap. Si em demaneu en què ha concretat el seu programa d’intencions, que ja coneixem des de l’època de la campanya electoral… no us podré dir res de gaire substancial. Si voleu saber quins riscos ha assumit en els seus plantejaments… us quedareu amb el sarró buit.

El d’avui ha estat un exercici discursiu correcte. Ciurana s’ha validat a si mateix com a interpretador polític de la realitat cultural. S’ha reivindicat com a potencial generador d’idees. S’ha volgut posar a l’alçada d’antecessors seus en el càrrec en el terreny de la formulació teòrica (ja veurem si els supera o no). I, sobretot, ha intentat desenvolupar amb arguments ben construïts el tradicional discurs de CiU al voltant de la cultura. Res a dir, en aquesta part. Ens ha explicat on som i on es vol situar el seu govern en el terreny de les idees.

En el camp de les concrecions, en canvi, s’ha quedat a mig camí de gairebé tot arreu. Alguna opinió caçada al vol entre algun dels assistents a l’acte deia que, de fet, en l’actual context econòmic, tampoc no podia arribar a concrecions perquè, de fet, a hores d’ara, encara no sap amb precisió amb quina quantitat de recursos alliberats podrà comptar. No sé si la cosa arriba a tant. El que sí és cert és que per a gairebé totes les qüestions que ha plantejat ha dit que calia reflexionar. I que ho havíem de fer tots junts, convidant la ciutadania a participar al debat i a la resta de partits amb presència municipal a buscar consensos.

Ha explicat que el govern municipal aprovarà divendres una mesura de suport a les entitats sense ànim de lucre de la ciutat per tal que reahabilitin i adeqüin a les normatives de seguretat els seus espais escènics i d’activitat, amb un milió d’euros. Ha dit que pels volts de l’estiu es posarà en servei una part de la Fabra i Coats com fàbrica de la creació (diu que d’una inversió prevista de 15 milions de moment n’hi han posat 5 i mig). Ha tirat pilotes fora a una pregunta sobre el Canòdrom per dir (altre cop) que el 7 de febrer es desvetllarà el seu futur en el marc de la presentació del mapa per als centres d’art de la ciutat. S’ha exclamat del fet que la construcció del Disseny Hub de Glòries hagi costat 5 milions i que l’estimació de despesa per a la gestió anual sigui d’entre 10 i 12 milions. Ha assegurat que l’aportació de l’ajuntament als grans equipaments de la ciutat només ha baixat entre un 1 i un 3 per cent (de manera que s’ha espolsat de sobre les culpes per les retallades en l’oferta programadora del Teatre Lliure i del Liceu, per exemple). Ha anunciat una anàlisi rigorosa dels nivells d’eficàcia en la gestió de tots els equipaments amb participació municipal per prendre, posteriorment, decisions al respecte. Ha fet la necessària al·lusió al costumari dient que l’administració pública no és la bota de Sant Ferriol, que s’omple tan ràpidament com es buida. Ha explicat que, malgrat haver quedat meravellat per la representació del Gran Macabre al Liceu, cal dir que cada nova representació de l’espectacle implica un augment de les pèrdues i que, per tant, “deu haver-hi una manera diferent d’organitzar-ho”. I ha assegurat que, per a ell, la línia vermella que no han de traspassar les retallades en matèria de cultura és aquella la superació de la qual impliqui la modificació (a la baixa, és clar) dels hàbits de consum cultural dels ciutadans.

Durant molta estona, i mercès a aquesta voluntat teoritzadora que ha exhibit, jo tenia la sensació d’estar escoltant un discurs més propi del Conseller de Cultura del Govern que del Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. No sabria dir si ha parlat més de país o de ciutat, de tant equilibrades com eren les referències a una i altra realitat, i, en qualsevol cas, les ha situat a un nivell similar d’importància dintre del seu discurs. En aquest punt, ha estat especialment atinat Lluís Reales, vicepresident de l’Ateneu i moderador de l’acte, quan li ha preguntat per les relacions amb el Departament de Cultura. El morbo era innegable, tenint en compte que Ferran Mascarell va ser durant molts anys l’objecte de les seves crítiques com a regidor de Cultura, fustigat per un Ciurana abocat de ple al seu paper de regidor de l’oposició, amb un marcatge intens i continuat. L’actual titular municipal de la cultura ha dit, ben seriós, que justament per aquesta llarga relació, Mascarell i ell es coneixen bé, i que de moment no ha trobat altra cosa que col·laboració en el Departament de Cultura.

En fi. Avui sabem millor com fonamenta Ciurana el seu discurs polític sobre la cultura. Hem comprovat la seva capacitat de construir arguments de correcció impecable. Hem confirmat la continuïtat entre les promeses de campanya electoral i les intencions de govern. Hem sentit propostes i ofertes variades, repetides i insistents, per a la participació ciutadana i política en el debat i disseny del model cultural de Barcelona. Hem sentit quins són els camps en els quals obre reflexió abans de decidir com i cap a on cal actuar. I hem quedat, finalment, a l’espera que aquestes reflexions arribin a conclusions entenedores i assumibles, la participació a algun nivell de consens, i les intencions polítiques a algun punt de concreció. Si tot això passa, la intervenció d’avui al Tribuna Ateneu haurà estat un bon portal d’entrada al seu model cultural. Si no passa, li haurem de demanar què ha fallat en el camí dissenyat. I per veure si les coses han anat pel camí de l’èxit o pel camí del pedregar, d’aquí a uns mesos el podrem convidar a un nou espai de tertúlia pública. M’ofereixo a fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: