Defensant les polítiques per als joves… altre cop

Una de les coses més esgotadores en temps de crisi és haver de rescatar de l’armari dels mals endreços els arguments que fa una pila d’anys van ser necessaris per posar en peu determinades polítiques i que pensàvem que ja estaven suficientment assumits. Crèiem que erem en un altre estadi, que havíem fet madurar suficientment la nostra consciència social i política i que hi havia mínims que havien passat a la categoria d’indiscutibles. Fa anys havíem assumit la necessitat d’esgargamellar-nos i d’obviar tot sentiment de dignitat professional si amb la nostra lluita i determinació aconseguíem fer entendre a la ciutadania i als seus representants polítics la necessitat d’incorporar a l’acció pública, de forma estructural, determinats espais de gestió. La condició a què sotmetíem el nostre esforç era que, si ho aconseguíem, per fi podríem treballar amb normalitat, sense haver de defensar cada dia, en cada gestió, en cada acció quotidiana, la necessitat de la nostra feina. I crèiem que ho havíem aconseguit.

Però la crisi fa estralls no només en l’economia, sinó també en la capacitat de raonar dels nostres responsables polítics. La manera més fàcil de combatre dèficits econòmis és retallar. I la manera més fàcil de retallar es fer-ho de manera acrítica. Aplicant la tisorada allí on sigui més fàcil, en aquell espai que tinguem més a l’abast de la mà. I la realitat demostra altre cop que les polítiques de joventut constitueixen un dels espais més fràgils de les polítiques públiques. Tots aquells arguments que havíem construït a còpia d’anys de treball i de brega, que havíem aconseguit introduir en l’agenda política i que gaudien ja d’un cert reconeixement social (no suficient, però finalment perceptible), cauen com un simple castell de cartes quan la tisorada passa per damunt d’arguments i criteris tècnics. De fet, no és que hi hagi discrepància en els arguments tècnics; és que els arguments tècnics, senzillament, no es tenen en compte.

I altre cop cal rescatar les nostres construccions teòriques, el fonament de la nostra feina, les raons que ens emparen. Això he fet en l’article Joves? Ara més que mai! que he escrit per al número 119 de la revista Papers de Joventut, editada per l’Associació Diomira, incansable impulsora de les polítiques de joventut. Intento desplegar un parell d’arguments bàsics i a to amb els temps de crisi econòmica que vivim, per mirar de recordar, en la mesura que sigui possible, per quina raó no hauria de ser possible l’existència d’una adminsitració pública sense política, explícita i tangible, de joventut. Podeu llegir l’article en aquest mateix bloc, a la pàgina Textos, o directament a través d’aquest enllaç.

En el mateix número de la revista, comparteixo arguments amb els amics de l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ), amb la seva presidenta, Marta Bravo, al capdavant, amb Ximo Cádiz, de l’Associació de Professionals de Joventut de la Comunitat Valenciana, amb la gran Ajo Monzó, de l’Associació de Professionals de Joventut de les Illes Balears, i amb Pau Gonzàlez, president del Consell de la Joventut de Barcelona. Cal aplegar forces per evitar la marxa enrera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: