Com anàvem dient…

Una setmana després d’haver recuperat el ritme més o menys normal després de festes, ja sembla que hagi passat una eternitat. La mística del nou any no dura res, i els mals averanys per a aquest 2012 poden amb qualsevol càlcul. Encara hi ha algun despistat que, quan et retroba (quinze dies sense veure’t i sembla que li hagis d’explicar mitja vida), et desitja un bon any, però al cap d’un instant et demana com sobrevius, com suportes la crisi (ai, quin mal de ventre quan ho dic!) i t’elogia perquè malgrat tot (malgrat què? malgrat tot!) encara ets optimista, tot plegat perquè li has dit que vas tirant. I és que en aquest temps de bojos anar tirant sembla l’objectiu de màxims a que una persona honesta pot aspirar.

Interpreto sense desànim el paper de l’optimista empedreît, però tanta tossuderia envoltada de plors i planys tampoc no pot ser bona per la salut. La temptació de deixar-te anar i dil·luir-te en la massa afligida és massa forta i desitges sentir el plaer malaltís del desgraciat consolat. Consol, demana tothom, consol. I si tu no el demanes et miren amb commiseració i pensen que aquest també caurà i més aviat o més tard ploriquejarà subjugat per la multitud que de tant com diu que ho és, sembla que desitgi ser desgraciada.

Però el cas és que cada dia vaig a treballar i ric una estona, menjo coses delicioses (racionades, que hem fer bondat després dels excessos nadalencs) i em relaciono amb gent que fa trempar (en tots els sentits!), llegeixo llibres que tinc acumulats i estratègicament distribuits arreu per anar-hi ensopegant, i faig plans sense defallir, tants com sempre n’he fet. I si em diuen que no ens en sortirem… doncs què vols fer-hi! Ja ens dedicarem a alguna altra cosa.

I si ensopego amb el malencònic de torn li hauré de reconèixer que si bé tinc feina, és més fràgil i precària que mai. I que tan cert com que no passo gana és que m’apunto sempre als menus més barats i quan tinc prou temps i esma per fer-ho em preparo uns frugals tuppers per dinar. I que la gent magnífica de què estic envoltat no deixa de ser-ho malgrat lamentin aquest temps de merda que ens toca viure. I que el meu fetitxisme literari s’ha de conformar amb el préstec bibliotecari més que no pas amb la compra compulsiva de volums.  I que si no tinc por de dedicar-me a altres coses si aquestes en les que estic no funcionen, cal reconèixer que toca sobiranament els collons haver de canviar sense ganes de fer-ho.

El 31 de desembre de 2012 em miraré aquesta entrada i faré recompte (mentida, no en faig mai de recompte, al cap de l’any) de les coses assolides i segurament m’adonaré que, com sempre, n’hauré fet un munt, moltes més de les que seria raonable haver-m’hi embarcat, i res d’essencial haurà canviat en els meus ritmes vitals, malgrat l’entorn pèssim i desangelat. I un tomb estrany haurien de fer les coses perquè una bona part de tot el que hauré fet no quedi reflectit en aquesta bitàcola, que de tant usada com la tinc comença ja a estar una mica rebregada.

I mira si n’he omplert de ratlles, tot plegat per no dir gaire cosa. És el síndrome del cap d’any, que encara em dura. He de dir, fer o pensar alguna cosa transcendent. I mirar-me al mirall i veure’m (li faci ràbia a qui li faci ràbia) guapo, i estimar-me amb libidinosa luxúria. Perquè estic segur que molta gent m’estima, però deixa’m posar-me a mi el primer de la llista, no fos cas. I deixa’m agradar-me avui, que demà ja veurem on som.

3 Comments

Add yours →

  1. Tota la raó, Pep.

    A banda de tot el que has dit, en aquesta època em posa d’una mala hòstia gegantina la gent que em diu “tu que tens feina, no et queixis”. És que m’haig de sentir culpable per treballar? Queixar-se, com votar, és un dret. I es pot exercir o no. I jo em queixo del que em dóna la gana. Només faltaria. No creus?

    M'agrada

  2. Crec, crec. El que passa, tot sovint, és que la gent, a més de desgraciada, és egoista. És a dir, que volen tota la desgràcia per a ells, i no admeten que hi hagi algú tant o més desgraciat o, ni tan sols, una miqueta desgraciats. Per tant, no reconeixen a ningú el dret de queixar-se tant com ells. I això ens toca especialment els atributs als que ens queixem amb coherència. És a dir, als que sempre ens hem queixat, als que ja ho fèiem abans que la queixa es vulgaritzés amb la crisi, als que sempre ens hem queixat, més o menys, de les mateixes coses, fonamentalment perquè tenim criteri i perquè constatem que no hi ha déu que les arregli.
    En fi… estic pensat a fer un manual de la queixa digna. Ens podem repartir els capítols. Què et sembla?

    M'agrada

  3. Quan vulguis. Estaria bé que a més fora un èxit i la gent ens critiqués per treure profit de la crisi. Com qualsevol especulador.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: