La Chacón, el Cuní i els embolics de Can Godó

No cal tornar a dir que la jornada de reflexió és una idea exòtica de nula eficàcia i que només té de positiu que anticipa un dia el final de les agobiants campanyes electorals. També és cert que aquesta vegada la necessitat de respir no era tan urgent com en altres ocasions perquè el nivell general ha estat més baix del que ja és habitual. De coses interessants a penes se n’han dit, i la impostura d’uns i altres ha estat tan evident  que ni tan sols era necessari denunciar-la. Però sempre hi ha una espurna que, ni que sigui a darrera hora, encén el foc de la polèmica. Aquesta vegada l’encarregat de fer una mica d’ambient ha estat Josep Cuní, amb l’embolic del debat que pretenia moderar a 8tv. La veritat, però, és que ho fa fet de manera prou galdosa, i per poc criteri o sentit comú que s’apliqui al cas, hom s’adona ràpidament de la patinada.

M’estalvio la narració del fets perquè imagino que tothom els coneix prou, però no m’estic de fer-ne la crítica.  Cuní va substituir el debat programat per una animada tertulia periodística amb primeres espases de l’ofici. D’entrada, va explicar que ell, en persona, havia decidit cancelar el debat a la vista de la polèmica generada al voltant de la no participació de Carme Chacón, i va convertir aquesta opció en una mena de reivindicació universal de la llibertat de premsa. Els contertulis i companys d’ofici, tot i que amb matisos, no el van pas contradir mai, i la tertúlia es va convertir en una dura crítica al sistema electoral espanyol, al domini que els partits tenen o pretenen tenir de l’espai comunicatiu. La veritat és que costa no estar d’acord amb la majoria de coses que es van dir, i un percentatge elevat de les crítiques les comparteixo. Ara bé, no entenc a què venien en aquell moment, i quina relació tenien amb la polèmica sobre la no assistència de Chacón al debat.

8tv ha iniciat una batalla ambiciosa per discutir-li a tv3 el domini de l’espai comunicatiu televisiu. L’aposta és saludable, certament. Però de moment, el desnivell entre un mitjà i l’altre és tant gros que l’akelarre que va muntar ahir Cuní voreja el ridícul. Tot i que òbviament han millorat, les audiències de 8tv amb l’arribada de Cuni no són encara les que el Grup Godó desitja. Ni de bon tros. En la seva nova estratègia per impulsar els continguts informatius, van jugar fort intentant organitzar un debat a cinc amb tots els candidats catalans, justament l’últim dia de campanya. Poca broma, perquè l’aposta consistia a avançar per l’esquerra el debat, ja tradicional, que va emetre tv3 el divendres anterior. Cap candidat amb ganes d’esgarrapar vots no renuncia a un aparador televisiu en confrontació amb els líders oponents… excepte si té una opció millor. I, ja em perdonaran, però Carme Chacón la tenia, i molt millor. 8tv estava contraprogramant l’entrevista a Carme Chacón que aquell vespre va emetre tv3, la darrera del cicle dedicat a tots els candidats al llarg de la setmana, en ordre creixent, segons els resultats de les anteriors eleccions. Els altres quatre candidats havien tingut l’oportunitat de lluir qualitats i propostes els dies anteriors, en solitari, atenent les preguntes de Xavier Bosch. I, lògicament, a la Chacón no li va semblar gaire bona idea facilitar un debat que s’havia d’emetre a la mateixa hora i que, poc o molt, restaria protagonisme a la seva entrevista exclusiva. No cal ser amic de Carme Chacón per entendre-ho, això. El PSC organitza la campanya electoral de la manera que més convé als seus interessos, lògicament, i mals estrategues serien els seus responsables (i amb això no vull dir, tampoc, que siguin gaire bons) si caiguessin en un error fatal com aquest. Però això trencava els plans de Can Godó.

El PSC va proposar enviar-hi el seu número dos, Daniel Fernández. I no ho van acceptar. Cuní va afirmar diverses vegades al llarg del seu programa que si s’hagués fet el debat sense la cap de llista, sentarien un mal precedent, perquè els partits, a partir d’aquell moment, pensarien que poden enviar a qui vulguin als debats. Ah…. i és que no poden? I és no estan en el seu dret? Tenen els mitjans la potestat de decidir qui i quan concedeix una entrevista? A mi, això, em sembla una bestiesa. Els partits, lògicament, defensen el seu programa com millor els sembla. I si creuen que el que més convé a l’explicació del seu projecte en una cadena concreta, en un horari donat i amb uns oponents determinats, és enviar una persona i no una altra, evidentment tenen tot el dret a fer-ho. Després l’audiència d’aquella cadena o, si ho preferiu, els ciutadans en general, decidiran si això està bé o no, si els agrada o no. I si no els agrada,  no el votaran. I punt. Jo, d’això, en dic normalitat democràtica.

I el que no em sembla normal és l’embolic i l’encàndol que va pretendre montar 8tv amb aquest cas. Els va sortir malament la jugada per fer-li la competència a tv3, i van reaccionar amb una rebequeria mediàtica. I tots els periodistes que van participar en la tertúlia posterior, que em perdonin, en van ser còmplices. Així, l’anecdòtic cas d’un debat que no va poder ser per diversos imponderables es va voler convertir en un símbol de la defensa de la llibertat de premsa, i tots els tertulians hi van anar afegint greuges, l’un darrera de l’altre. Van parlar dels blocs electorals, de la prohibició de fer enquestes la darrera setmana, de l’anacronisme de la Junta Electoral, de les imatges propagandístiques servides en exclusiva pels partits a les televisions… Una llista de greuges que jo comparteixo i amb els que estic plenament d’acord. Però que no entenc que carai tenen a veure amb el cas del debat de 8tv que no es va poder realitzar.

I ara ve l’altra cara de la moneda. La rebequeria de 8tv, el Grup Godó i el senyor Cuní s’explica també per moltes i variades raons. Passa que el Grup Godó té en altres camps del món periodístic una posició de domini que no té, de moment, en el camp televisiu. En la premsa escrita, La Vanguardia actua com a diari prescriptor de la vida social i política del pais. En el món de la ràdio, si bé no lidera, fa una competència ja gairebé d’igual a igual, a Catalunya Ràdio, i en franges i en programes concrets, fins i tot l’arriba a superar. Al Grupo Godó les apostes damunt del paper i a les ones, de moment li surten bé, són guanyadores, i marquen tendència. Però no pas en la televisió, com a mínim de moment, i no dic pas que no arribin a aconseguir-ho en el futur. I això va quedar en evidència ahir al vespre. Era evident que la Chacón no estava espantada per l’efecte que pogués tenir no assistir al debat de 8tv. Perquè ni tan sols amb Cuní al capdavant, encara no té prou pes ni influència. No pot pas competir amb tv3, en general, i molt menys en el terreny dels informatius (a l’èxit dels quals, per cert, Cuní va contribuir fortament). El senyor Cuní, en anar a 8tv, va fer una forta aposta professional, i segurament ja sabia que el repte era majúscul. No vull pas dir que en el futur no se’n surti, però de moment, el seu programa i 8tv, en conjunt, tenen el pes que tenen.

Més coses. Es va dir que Carme Chacón pretenia imposar la manera de fer el debat, pel fet que hi va enviar el seu número dos. Això em sembla una bestiesa. La mateixa llibertat que han de tenir els periodistes per elaborar els continguts que vulguin als mitjans, sense interferències indesitjades, han de tenir els qui són proposats com a entrevistats. Han de poder decidir, amb tota normalitat, i sense fer escarafalls, si hi van o no. I això no és un dèficit democràctic. Mes aviat el contrari, és la manifestació mateixa de la democràcia. Altra cosa seria si parléssim de governants; en la mesura que governen sí tenen la obligació de comparèixer i donar fe de les seves actuacions. Però en campanya electoral, un partit i els seus candidats són instancies particulars i privades que han de poder actuar amb llibertat i completa autonomia. En funció de com actuin, els votarem o no, i ja s’ho faran si actuen de manera barroera o poc respectuosa. Però són perfectament lliures de ser-ho. Un periodista mai (MAI) no ha de tenir la potestat de forçar a ningú a comparèixer en un mitjà o a ser entrevistat. Només faltaria.

I, a tot això, se m’acut una pregunta. Resulta que els senyors Duran i Fernandez, quan van saber que el PSC proposava enviar al debat a Daniel Fernández, van dir que ells amb el número dos no feien el debat. Fixa’t! I aquesta actitud, al senyor Cuní, no li va semblar una imposició? Jo crec que Duran i Fernandez estaven en el seu legítim dret quan van fer aquesta afirmació. Em sembla una falta de respecte i una grolleria, però estaven en el seu dret. Igual que Chacón quan va decidir que no assistia al debat. Però perquè a Cuní l’actitud de Chacón li sembla una imposició, i la de Duran i Fernandez no? Potser es veu el llautó de 8tv?

I parlant de llautons. L’habitual domini del Grup Godó en altres camps de la comunicació fa que massa sovint els sigui ben bé igual manifestar-se ideològicament de forma ben evident. Saben quins havien de ser, inicialment, els periodistes que fessin preguntes durant el debat? El propi Cuní (lògicament), Jordi Barbeta, Pilar Rahola i Jordi Basté. Si hom pretén fer un debat amb tots els candidats i totes les opcions, seria de lògica pensar que els periodistes expressessin també una certa pluralitat de posicions ideològiques. No crec que ningú s’atreveixi a dir que Barbeta, Rahola i Basté expressen la pluralitat ideològica del país. El que no van aclarir és si en acabar el debat els quatre periodistes se n’anaven a sopar amb Duran i Lleida. 8tv, com a mitjà privat, té tot el dret a manifestar les opinions i posicions ideològiques que vulgui, però després ha de ser conseqüent i no erigir-se en defensor de la pluralitat i l’equanimitat. Tan lliures són ells d’opinar com vulguin, com els altres de no voler assistir a l’exhibició de les seves opinions.

Voleu més cosetes? Quan els sociates van dir que enviaven Daniel Fernandez, Godó va respondre que el debat era de  números u i que no podien trair la confiança que havien dipositat en ells la resta de candidats. Bufa. Trair la confiança. Estan segurs que, per exemple, Alfred Bosch o Joan Coscubiela, se sentien gaire traïts pel Grup Godó? Cap de les dues formacions (ERC i ICV) són especialment ben tractades pels mitjans del Grup Godó i, de fet, tot sovint, ni tan sols són tractades. Potser es referien només a Duran i a Fernández? Potser sí, oi?

Però seguim en el tema, ja que de confiança estem parlant. Els agradi o no, la majoria de candidats no van confirmar la seva assistència al debat fins molt pocs dies abans. Però, en canvi, 8tv ja feia setmanes que anunciava a tort i a dret la celebració del debat amb l’assistència de tots ells. Podem qualificar aquesta actitud com de pressió pública per als candidats? La deontologia periodística està gaire d’acord a anunciar coses incertes? És així, com es defensa la llibertat periodística?

Explica avui el diari Ara, que Alfred Bosch, en  mig de la polèmica, va dir amb l’estil planer que el caracteritza, que ell debatria amb qui vulgués fer-ho. I punt. I diuen que Coscubiela va dir, en relació amb la pretensió de Duran i Fernandez de no debatre amb el número dos del PSC, que si no hi podia ser el número dos del PSC ell tampoc no hi seria.  La d’aquests dos és l’actitud que més m’agrada. 

La veritat és que la posició de Duran i Lleida també s’explica amb una certa facilitat. CiU va començar la campanya electoral erigint-se com a tercera via entre PP i PSOE. Però quan es van anar adonant que amb els resultats que feien preveure les enquestes no hi tenien res a pelar, van desviar el punt d’interès cap a Catalunya, i van començar a buscar la confrontació directa amb el PSC i, és clar, amb Carme Chacón. A les generals, l’aspirant és CiU, perquè sempre ha quedat per sota del PSC. I és a l’aspirant a qui li interessa enfrontar-se directament amb el capdavanter. Així també s’explica la bel·ligerància. I es destapa una mica més la posició partidista de 8tv. Legítima, és clar. Però evident.

I el darrer comentari és per a Pilar Rahola. L’estratègia de Cuní és clara. Les seves opinions, tot i que discutibles, sempre eren ponderades, conciliadores, puntualitzant i admetent el dubte com a possibilitat. L’atac directe i ferotge, en canvi, el deixa sempre per a Pilar Rahola, que és tan hàbil dialècticament com descarnada en les seves crítiques. Segurament deu ser allò del poli bo i del poli dolent. La veritat és, certament, hauria estat divertit veure Rahola entrevistant Chacón. El xoc de trens hauria estat sublim. Però no estic segur que la candidata socialista en tingués gaires ganes. Jo tampoc no en tindria.

Vaig plegant, que vull anar a veure els gols de Barça, que a aquesta hora ja n’hi hem clavat quatre al Saragossa. Però no me’n vaig sense deixar-ne anar un parell més. Primer, que de casos com el de 8tv, n’hi ha d’altres. BTV i TVE van intentar també fer debats a cinc com el del senyor Cuní. I tampoc no van poder. Per diverses raons, però no van poder. I no han munta cap espectacle. I són televisions públiques, de manera que es podria entendre que era més rellevant, entès com a servei públic, que els candidats hi fessin el debat. La defensa de la llibertat d’expressió i del paper que han de tenir els mitjans es defensa bé des de l’actitud i amb els fets. Les declaracions de principis i els discursos inflamats poden estar bé quan al darrera hi ha una bona pràctica professional. I 8tv encara té molt camí per davant. Per molt que compti amb Cuní i Rahola.

Carme Chacón no m’agrada gaire. Però m’agraden menys els mitjans que, abocats a una causa partidista, la camuflen sota la bandera de la llibertat d’expressió.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: