Mira que són lletjos!

Quina tristor, aquesta campanya electoral. A banda dels disbarats i les insubstancialitats pròpies de totes les campanyes, hem de carregar amb la pena de conèixer el resultat de les eleccions des del primer dia. Ni tan sols ens podem reservar la més mínima emoció. El PP arrasarà com mai no ha fet fins al moment, els socialistes cauran estrepitosament, CiU es veurà mancada de capacitat d’influència real per molt bons resultats que faci (i no sembla que hagin de ser gaire espectaculars), si les coses li van bé ERC (i la colla de la pessigolla que l’acompanya) frenarà la davallada de les darreres conteses electorals (minsa alegria), ICV a Catalunya i IU a Espanya recuperaran una mica de terreny per poder dir en veu alta que continuen existint, i els freakies d’UPD (és així que es diu aquest partit?), amb la Rosa Díez al capdavant podran aixecar la bandera de les essències nacionals fent encara més soroll que el PP.

Què es dirimeix en aquesta campanya? La quantitat de diputats d’avantatge que obtindrà el PP? La profunditat de la caiguda del PSOE? El nivell del retrocés de la inflència catalana a Madrid? No res que exciti l’adrenalina. Ni tan sols un pèl de suspens o incertesa. Ho tenim tot dat i beneït des del primer dia.

I doncs… què hem de fer per passar l’estona? Suposo que els més sensats, senzillament, miren d’obviar tant com poden la campanya i se n’aïllen. Jo, en canvi, prefereixo fer una mica el tafaner i, alliberat de tota tensió, em fixo en les peculiaritats de la penya política.

Vet aquí les meves conclusions. Del debat cara a cara de la setmana passada, no es pot dir res gaire més rellevant que el fet incontrovertit que tant el Rajoy com el Rubalcaba són lletjos de solemnitat. Del que deien no calia fer-ne gens de cas. En el cas de Rajoy perquè, senzillament, no deia res. En el cas de Rubalcaba perquè, senzillament, tot el que deia, amb una certa aparença de sentit comú, quedava contradit per la precedent gestió del govern socialista. Així doncs, en veure’ls i escoltar-los, el més rellevant de tot plegat és que, sigui qui sigui (i no hi ha gaires dubtes sobre qui serà), tindrem un president de govern espanyol lleig de solemnitat. Feien angúnia de mirar, francament. La mirada perduda i la llengua tova de Rajoy provoquen repulsió, i el cap petit i nerviós, com de ratolí, pelat per dalt i pelut per baix, de Rubalcaba, és com de broma.

De totes maneres, la part que més em divertia de tot plegat era sentir les anàlisis que es feien a les innombrables tertúlies de les televisions espanyoles (sabeu que s’està constituint una Associació Professional de Tertulians Televisius?). Per començar, unanimitat absoluta en el fet que el debat el va guanyar Rajoy. Ho discutiria si no fos pel fet que tampoc no tinc ganes de defensar Rubalcaba, però el cas és que decidir que el que va dir Rajoy era suficient per guanyar el debat descriu amb tota precisió el nivell de densitat política del país. Inexistent. Un home que només llegeix (i encara malament), que mira els focus mentre parla, que no contesta ni una sola pregunta o interpelació, i que s’equivoca tant com respira, no mereixeria la qualificació de guanyador encara que al davant hi tingués un totxo (que no era el cas).

L’altra part que em fa una gràcia infinitat és sentir els “experts” en comunicació analitzant el cara a cara. A totes les tertúlies n’hi ha, com a mínim, un. I et parlen dels gestos, de les postures, dels continguts, de si miren o no la càmera, de la roba, de l’estil, de la dicció… En canvi, jo el que proposo és analitzar l’aspecte, no dels debatents, sinó dels experts en comunicació. Atenció! Repentinats i engominats amb el cabell cap enrera; amb camisa de ratlletes i coll blanc estil Corte Inglés; amb les ulleres invariablement a la mà i acostant una de les vares als llavis; parlant amb metàfores inintel·ligibles; mirant a la càmera com si fossin ells els candidats a alguna cosa; fent callar els opinadors polítics (en aquests no m’hi fixo perquè ja seria excessiva la crueltat semiòtica) i, en termes generals, enumerant una llarga llista de lleis o normes de la bona comunicació que no tindran la més mínima influència en el resultat final de les eleccions. Segurament estem tots malalts d’americanisme, i no acabem d’entendre que allò que als EUA és norma aquí serveix per a ben poca cosa, per no dir res.

I aterrem ara a casa. A la nostra. El debat a cinc de divendres passat va tenir la virtut, com a mínim, de ser una mica més entretingut. Fins i tot divertit, a estones. El premi a la lletjor l’hem d’adjudicar sense cap mena de dubte a Alfred Bosch, seguit de prop per Coscubiela (el Coscu, que li diuen els propers). El segon element a destacar, sense cap mena de dubte, fou la veu d’ultratomba de Jorge Fernández Díaz (perquè caram n’hem de dir sempre els dos cognoms, d’aquest home?). Per un moment vaig tenir un ensurt que em va deixar paralitzat: vaig tancar els ulls i, en escoltar la veu esquerdada i rogallosa de Fdez (ara li redueixo al mínim, per compensar) vaig pensar que el candidat del PP català torna va a ser Vidal Quadras! No ho era, certament, però l’excepcional veu de Fdez era idèntica a la quotidiana veu de Vidal (a aquest també el deixo amb un sol cognom, home!). Espero que només se li hagi encomanat la veu, i que la radicalitat espanyolista i extremodretana quedi una mica matisada.

I l’eminent Chacon? Espectacular el seu somriure! Impressionant la capacitat de mantenir en estàtica compostura aquest somiure espectacular, de dents brillants i espurnejants! Estem tan acostumats a veure-la amb gest adust i aspecte reconcentrat, que trobar-nos-la de campanya, en actitud seductora (m’he passat, potser?), suposa un bon ensurt.

I què em dieu de l’inefable Duran Lleida (ara veig que això dels dos cognoms és norma al país!)? Renyant tothom perquè no el deixaven parlar i l’interrompien (i doncs que és pensava? Es tractava d’un debat, no?) i repartint llenya a parts iguals entre sociates i populars. Els d’ERC i ICV, senzillament, els ignorava, excepte la vegada que va corregir Bosch per dir-li que no tenia ni idea del preu del bitllets d’avió entre Barcelona i Madrid (i viceversa).

I ja em permetreu que, per simpaties ideològiques i personals, dediqui alguna lloança als dos grups més petitons de la nit. Per començar, cal dir que Alfred Bosch fugia de tota norma i que va mostrar una peculiar manera d’entendre un debat a cinc. Deia cada cop que podia que no calia discutir tant ni debatre gaire sobre els temes en què estaven en desacord (bufa!) i que s’haurien de centrar en parlar de les coses que els uneixen. Certament, curiosa la postura, en plena campanya electoral. El cas és que quan els altres intentaven comprimir trenta quatre missatges electorals en cada minut de discurs, ell s’acontentava a deixar anar una idea solta, de vestir-la amb un cert to èpic, i de llançar un missatge de concòrdia independentista. La vertat és que quan ell parlava era possible arraconar una miqueta la tensió i relaxar-te en la contemplació de les idees. Dots de novel·lista, suposo. No sé si és l’actitud més assenyada en una campanya electoral, però a mi, què voleu que us digui, em feia una certa gràcia.

I Coscubiela, defensant les essències de l’esquerra. Tal com ja és habitual en els homes (i dones, ei!) d’ICV, el seu discurs era dens, carregat de dades i, en termes generals, força irrefutable. Llàstima que gairebé ningú no intentava refutar-lo i, quan ell acabava de parlar, es dedicaven a un altre tema, invariablement. Segurament tenien clar que en el terreny de l’argumentació aquests de l’esquerra pura (l’adjectiu és meu) són imbatibles, i senzillament intentaven ser una mica més simpàtics que ell. En tot cas, jo diria que és el que va fer millor els deures, que venia preparat i carregat d’arguments, que no es deixava tòrcer per cap argument, i que era irreductible al desànim. En tot cas, fa gràcia veure que, en aquesta campanya, per variar, sembla que hi hagi una mena de pacte de no agressió entre ERC i ICV. És possible, això?

En fi. Ja veieu com m’ho faig jo per sobreviure en temps de campanya electoral. Faig la viu viu mirant d’oblidar el dolorós resultat final que tots ja coneixem, i miro de passar-m’ho tan bé com puc criticant i rient (ei, de bon rotllo) les, diguem-ne, peculiaritats dels candidats. Mentre són candidats, les peculiaritats fan riure. Altra cosa serà quan deixin de ser candidats per passar a ser governants. Llavors, segurament, ja no faré tanta broma.

One Comment

Add yours →

  1. La semblança d’en Rubalcaba amb el personatge que decora l’etiqueta de l’Anís del Mono sempre m’ha semblat notable.

    D’altra banda, en Rajoy, directament, sembla que ja s’hagi begut tota l’ampolla.

    En èpoica d’eleccions sempre m’ha agradat recordar allò que va escriure Charles Bukowski: “Demócratas o republicanos: mierda fría o mierda caliente”

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: