Una més… i a córrer!

Campanya electoral. Tornem-hi. Autonòmiques, locals i estatals. Arribem un cop més al final del cicle, i el tòpic fàcil ens fa desitjar que s’acabi per allò de l’esgotament mental. Tots celebrem la vida en democràcia i beneïm la consolidació del sistema de llibertats, però quan arriba això que els carrinclons en diuen la festa de la democràcia ens fastiguegem i desitgem invariablement que passi rapidet i que deixi poques seqüeles. L’amor que sentim per la democràcia és directament proporcional al menyspreu que manifestem per les campanyes electorals. Monòtones, repetitives, avorrides, insubstancials, frívoles, superficials, demagògiques, brutes, grolleres, falses…

Al marge de la tendència política de cadascú, tots  posem ja l’horitzó en el 21 de novembre, ja sigui per celebrar la victòria o per llepar les ferides els derrotats. Allò que hagi de ser, que sigui com més aviat millor. Posem fil a l’agulla de la nova etapa i comencem a desvetllar incògnites del futur, immediat però incert. Ara bé, no es pot obviar que el context econòmic i polític en què vivim ofereix aquesta vegada alguns matisos interessants.

No em dedicaré a parlar dels que esperen (i gairebé tothom confirma) guanyar, que es deleixen per celebrar el triomf i es freguen les mans en pensar en l’exercici del poder que ja veuen a venir. El resultat a favor del PP sembla tan evident i indiscutible que fa mandra referir-s’hi. Ni tan sols està en dubte que aconseguirà la majoria absoluta. On és l’emoció? En saber la distància en diputats que li treurà al PSOE? Ensopit, ensopit.

A casa nostra, sembla que la única incògnita certa que es desvetllarà la nit del 20-N serà  si CiU conserva la segona posició, darrera del PSC, o li arrabassa el PP. En qualsevol cas, en aquesta incògnita no s’hi juguen un gran nombre d’escons, i l’exercici del poder quedarà incòlume a Catalunya. A banda del possible orgull ferit de CiU i de les noves ínfules del PP català, la resolució de la incògnita resulta poc transcendent. Tot fa pensar que ERC aturarà la davallada de les darreres conteses electorials, i que ICV continuarà treient rendiment de la seva nova situació a l’oposició, que li permet fer-se forta en les pròpies posicions sense renúncies i fins i tot amb algun apunt de radicalitat.

No sembla, així doncs, que la nit electoral hagi de resultar gaire interessant. D’incògintes per desvetllar pràcticament no n’hi ha i, malgrat discursos i mítings, sembla que tothom, fins i tot els que en sortiran més mal parats, ha assumit ja els resultats que veuen a venir. No auguro, per tant, programes electorals als mitjans gaire interessants pel que fa al seu contingut.

Així les coses, tot ens duu a desitjar que el (ai las!) tràmit democràtic arribi i passi lleuger, per poder-nos dedicar, i això sí que resultarà interessant, al que ha de venir. Jo diria que els que en tenen més ganes són els que a Catalunya, sense paliatius, han resultat derrotats en tot el cicle electoral. Parlo, òbviament, del PSC i d’ERC. Els republicans han tingut l’encert d’anar per feina i fer la bugada aviadet. Ja han renovat la direcció, ja han rellevat candidats, i ja exhibeixen noves maneres. Amb la perspectiva de frenar amb les estatals la davallada i d’apuntar una incipient recuperació, sembla lògic pensar que tinguin ganes de rematar la marató electoral per dedicar-se a la reconstrucció del partit i a la recuperació del pes perdut.

I si a ERC tenen ganes de saltar el nou obstacle, més en deuen tenir al carrer Nicaragua. Els pitjors pronòstics, que fins i tot afirmaven que perdrien per primera vegada les estatals a Catalunya sembla que s’aigualeixen. Encara bo. Perquè els sociates tenen tota la feina per fer. El més calent a l’aigüera, que diuen. Debat, renovació, revolució, refundació… Digueu-ne com vulgueu, però encara no han enterrat la catastròfica collita del segon tripartit. Han perdut el poder gairebé a tot arreu i han de reconèixer públicament que han de fer canvis substancials. No s’han arriscat (o no han tingut l’encert, potser) a fer-los anticipadament, i s’han reservat tota la feina per a després de la pèrdua del Govern Central. Tenen tanta feina a la vista, que amb tota seguretat desitgen posar fil a l’agulla. No voldria dir que els importin poc les eleccions, però m’hi jugo un pèsol (com diria el mestre Puyal) que tenen més al cap l’endemà que el  dia D.

I CiU? Diria que arriben a la cita amb les urnes una  mica angoixats. El candidat Duran les ha dit de l’açada d’un campanar, fins al punt d’incomodar fins i tot a molts dels seus pressumptes partidaris. Ha estat, probablement, el candidat més demagog, fins al moment. La raó és clara: són els més espantats per un possible mal resultat. La tercera plaça de podi els fa una por terrible, i haver de mirar-li l’esquena al PP suposaria una patacada fenomenal per a l’orgull nacional, que abomina dels postulats populars en matèria de país, gairebé tant com s’empelta de les opinions conservadores en qüestions socials i econòmiques.  La resposta a l’angoixa ha estat clara: recòrrer al populisme fàcil per engrescar l’afició més cridanera: els andalusos mandrosos, l’Estat que ens maltracta, l’esquerra que ens arruïna. I, per no faltar a la norma, l’aportació extemporània de Duran, que frega el fonamentalisme catòlic quan es dedica a improvisar sobre la homosexualitat.

Però CiU no només pateix pel resultat. També pateix pel dia després. Ni en les èpoques glorioses de l’imperi pujolià havia tocat tant de poder com ara. Les dues bandes de la plaça Sant Jaume són seves, ha assaltat al galop les diputacions i ha guanyat posicions substancials en el món municipal. Però, ves per on, ha d’administrar la misèria. Han de fer allò que tant van prometre durant set anys: aixecar el país. El cas és, però, que s’han trobat un panorama més desolador del que mai havien imaginat. Crisi, crisi i crisi.

L’amenaça de retrocés electoral a favor del PP és un resultat evident dels primers mesos de Govern i del desgast (vatua l’olla! Desgast ja dintre del primer any de mandat!) produït per la política de reducció de pressupostos. Retallada, en diuen.

En el manual del bon polític hi ha dues normes gairebé sagrades. Primera: quan s’acosten eleccions, posposa les males notícies. Afronta la campanya sense prendre decisions impopulars i evita castigar els que després t’hauran de votar. Segona: les males notícies, totes durant el primer o, com a molt, segon any de mandat. D’aquesta manera et quedaran com a mínim dos anys més per recuperar el crèdit hipotèticament perdut.

CiU ha apurat decisions pressupostàries per deixar-les per després de les eleccions. Però al mateix temps sap que les atzagaiades que hagin (o que pensin que hagin) de fer les han de fer rapidet, rapidet, per no enquistar un cadena de males notícies per a la ciutadania. L’equilibri entre una i altra necessitat és gairebé impossible. Si ja noten algun símptoma de desgast, i encara els queda estopa per repartir… com serà la corba de popularitat del Govern dels propers mesos? Superaran l’equador del mandat en bona posició o amb el pati ben esvalotat? Tranquils no ho estan, ja us ho dic jo. I contents tampoc.

I remato: com les veuen a venir, els ciutadans? D’una banda, amb ganes que s’acabi el taladre de les campanyes electorals. D’una altra banda, esporuguits perquè després del 20-N ja no hi haurà xarxa de seguretat ni aturador per a les males notícies. I diu tothom (quí és tothom, els economistes?) que el 2012 deixarà curt el 2011.

Senyores i senyors, fermin els cinturons, que comença el viatge de debò. Enrieu-vos de la brometa del Dragon Khan.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: