Oh, mia patria, si bella e perduta!

Són els nostres temps d’incertesa i dubtes. Els malastrucs ens diuen que, més enllà de la crisi que ens atenalla, mai més no tornarem a viure tal com ho hem fet fins ara. I si realment és així, probablement trobarem la manera de relacionar-nos millor amb el nostre entorn i d’endreçar la nostra escala de valors i prioritats, de manera que no seguim acríticament el dictat superficial del consumisme i la cobdícia. Però correm també el risc de fixar les nostres prioritats només en funció d’allò que els poderosos ens diuen que és essencial, refusant també el que per a ells és superflu o innecessari. Hem d’evitar que en aquesta tria a la que ens aboca la llei implacable del mercat se’ns escoli pel conducte del rebuig tot allò que ens fa dignes com a persones i que, intangible però cert i real, és en l’arrel de les millors fites que hem arribat a assolir: la llibertat i la cultura. De fet, les dues pàtries que tots, sense distinció, hauríem de reivindicar: la llibertat i la cultura.

I com que són dies de gestos i pronunciaments, és una oportunitat ideal per recordar un moment pur i emocionant que es va produir el passat 12 de març a la Opera di Roma. El mestre Ricardo Muti dirigia la representació de Nabucco, de Giuseppe Verdi, en un acte de celebració pels 150 anys de la unificació d’Itàlia, quan l’entusiasme i la passió del públic el va empènyer a reivindicar el respecte a la cultura, la veritable pàtria dels que l’escoltaven.

Nabucco, qualificada moltes vegades com l’obra jueva de Verdi, narra l’exili hebreu a Babilònia després de la pèrdua del Temple de Jerusalem. El passatge més popular de Nabucco és el cant Va, pensiero, en el tercer acte, quan el cor d’esclaus lamenta i enyora la pàtria perduda. El tema del cant és l’exili i la nostàlgia per la terra natal i fou adoptada com una icona de la llibertat pels italians en un moment en què cercaven la unitat i la sobirania, en mans de l’imperi dels Habsburg en el moment en què Verdi va crear Nabucco.  Per a molts italians Va, pensiero és un himne que exalta el patriotisme però també el valor universal de la llibertat. En  moltes ocasions ha estat també adoptat per altres comunitats per exalçar la seva lluita per la justícia, com en el cas de Xile, quan va ser entonat el 1990 al Estadio Nacional quan Pinochet va deixar finalment el poder.

El 12 de març, abans d’iniciar la representació de Nabucco a la Opera di Roma, l’alcalde de la ciutat, Gianni Alemanno, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs. Alemanno va lamentar les retallades econòmiques que el govern  italià estava realitzant en aquell moment (i que segueixen encara avui) en el sector de la cultura i en va reinvindicar l’aturada, tot i que ell mateix forma part del partit al poder i que temps enrera havia estat ministre de l’executiu. Berlusconi, que assistia a la representació, va haver de sentir les seves paraules, i va poder comprobar, també, com el públic es solidaritzava amb les paraules de l’alcalde.

Malgrat això, la representació es va desenvolupar normalment. Fins que va arribar el conegut cor del tercer acte. El director, Ricardo Muti, va explicar dies més tard a la revista Time el següent:

Immediatament vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure però que hom les sent. Era el silenci del públic el que fins llavors es deixava sentir, però quan va començar el Va, pensiero, el silenci es va omplir d’autèntic fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant del lament dels esclaus que canten Oh, pàtria meva, tan bella i perduda!

El públic va demanar insistentment un bis. Muti és habitualment molt reaci a repetir passatges a mitja representació, però aquella vegada va fer molt més que un simple bis. Muti diu que calia explicar la intenció d’aquell bis. Es va girar cap al públic i, segons expliquen els cronistes, després de mirar directament a Berlusconi, va contestar a un espectador que havia cridat Llarga vida a Itàlia!.

Sí, hi estic d’acord: llarga vida a Itàlia. Però jo ja no tinc trenta anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt món. Avui sento vergonya pel que passa al  meu país. Accedeixo, així doncs, a la vostra petició d’un bis del Va pensiero. Però no és per patriotisme, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Oh, la meva pàtria, tan bella i perduda”, he pensat que si  seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia. En aquest cas, la nostra patria seria realment bella i perduda. Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar sentit a aquest cant. Els proposo que s’uneixin al cor i que cantem tots el Va, pensiero.

El que va passar després d’aquestes paraules ho podeu veure en el video que encapçala aquest post. El cor i tot el públic dempeus va entonar el Va, pensiero amb una emoció difícil de descriure.

Els qui sentim la cultura com una pàtria voldríem entonar el Va, pensiero per lloar la seva bellesa, però mai per enyorar-la com una pàtria perduda.

Va’, pensiero, sull’ali dorate;

     Va’, ti posa suiclivi, sui colli,
     ove olessano tepide e molli
     l’aure dolci del suolo natal!

Del Giordano le rive saluta,

     di Sionne le torri atterrate…
     Oh, mia patria, si bella e perduta!
     Oh, membranza sicara efatal!

Arpa d’or dei fatidici vati,

     perché muta dalslice pendi?
     Le memorie nel petto raccendi,
     Ci favella del tempo che fu!

O simile di Solima ai fati

     traggi un suono di crudo lamento,
     o t’ispiri el Signore un concento
     Che ne infonda al patire virtù!

(disculpeu les possibles errades de la traducció)

Vola, pensament, amb ales daurades,

     Atura’t en els prats i els cims,
     on s’olora la dolça fragància,
     de l’aire dolç de la terra natal!

Saluda les ribes del Jordà

     i a les destruïdes torres de Sió.
     Oh, la meva pàtria, tan bella i perduda!
     Oh, record tan plaent i fatal!

Arpa d’or dels fatídics profetes

     perquè penges silent del salze?
     Reviu en els nostres pits el record,
     parla’ns del temps que fou!

Igual que al destí de Solima

     canta un aire de cru lament
     que inspiri al Senyor una melodia
     que infongui virtut al patiment!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: