Catalunya (über alles!), al mapa

Dijous vaig assistir a la preestrena de Catalunya, über alles!, al cinema Aribau, i vaig poder fer professió de fe d’aquest nou cinema català que figura que és, per fi, desacomplexat i decididament ambiciós. Alguna cosa diré sobre el tema, però abans no puc estar-me de fer notar l’aire casolà de l’acte, amb altes dosis d’improvisació (cosa que, en principi, no és negativa) i un intent permanent de Joel Joan de segrestar el protagonisme de l’efemèride amb les gracietes que li són pròpies i habituals, que tothom suporta estoicament i que en general se superen amb el comentari resignat del tipus “ell és així” o “no pot evitar fer-ho”. Tot i que en termes generals sóc defensor d’una certa solemnitat en els actes públics i d’un mínim respecte a les formes (hi ha coses que cal dir-les i fer-les per molt que tots estiguem d’acord en el fet que resulten ensopides i avorrides), he de dir que em va semblar bé l’absència de filigranes discursives i el to de normalitat cultural que es va donar a l’acte, sense necessitat de fer imitacions matusseres del glamour tronat sense el qual sembla que no es pugui sobreviure en el món del cinema. Si fer cinema català i en català és un acte de normalitat, han de ser normals també les seves manifestacions públiques, oi? De l’acte destaco, finalment, l’inevitable però no per això menys merescut ni desitjat homenatge a Jordi Dauder i la discreció institucional dels representants de l’administració, cosa que sempre és d’agrair.

I la peli. Catalunya über alles! és interessant per diverses raons. La primera que se m’acut és que obre la porta a un tractament desacomplexat del tema de la intolerància en les seves diverses manifestacions socials i específicament tractat a Catalunya. No és que sigui la primera vegada que se’n fa referència a casa nostra des de la gran pantalla, però sí és cert que potser és la primera vegada que centra pràcticament tot el discurs del film i que no fa fintes ni giragonses per esquivar el rovell de l’ou. La pel·lícula va al gra, tria els temes i els posa cruament en pantalla. Això, diria jo, és un mèrit.

Però no és cert, com diuen molts, que la pel·lícula sigui polèmica. Ni tan sols que generi debat. O que mostri discursos en conflicte. Si alguna cosa caracteritza el film és que no hi ha detall ni matís. Explica la història (les històries) certament amb eficàcia narrativa i amb correcció. Però de la mateixa manera que seguim bé el fil de la història, tenim clar des del primer moment que hi ha bons i dolents. O que hi ha coses correctes i coses incorrectes. I gairebé en cap moment del llargmetratge no s’aporten elements de conflicte real, espais d’ambigüitat, zones de col·lisió, interseccions per a la discussió. Algú, en sortir del cinema, deia que era una pintura feta amb “brotxa gorda”. No voldria donar-li el to despectiu que potser té aquesta expressió, però és essencialment així. En les tres històries de la pel·lícula l’espectador mai no dubta d’on és exactament la línia que separa el bé del mal, allò correcte d’allò incorrecte. No hi ha passió en el debat d’idees o actituds; com a molt hi ha emoció en comprobar la dissort dels seus protagonistes.

El director ens diu des del primer moment que l’exconvicte pateix una situació injusta i que injusta és l’actitud de tothom envers ell. Fins i tot la mare li gira l’esquena. La nòvia l’abandona quan les coses no van de cara. L’adol·lescent continua refugiada en la seva innocència per declinar finalment qualsevol contacte o relació amb ell. És un probre desgraciat al qual el món se li gira de cul. Injustament, certament, però d’una manera monolítica, sense discussió, sense escletxa. La pel·lícula ens explica més o menys què li passa a ell, però la pel·lícula no ens diu res de l’entorn social que el castiga. On i com es generen aquestes actituds? Perquè hi són? Tenen alguna justificació? És possible entendre-les? Tothom és dolent sense matís? És la maldat en estat pur?

L’africà de fosca pell, en canvi, és un àngel caigut del cel. Sí que té una certa mala llet en el tracte familiar (tot s’ha de dir), però és bàsicament una bona persona que amb el suor del seu front (a causa de la barretina, és clar) es guanya la vida dignament (és un dir) malgrat l’entorn desfavorable. I els altres són tots racistes. Que Josep Anglada és el nou dolent de Catalunya, ja ho sap tothom. No suposa cap gosadia posar-lo en pantalla (amb l’aspecte de Jordi Dauder, i això sí que té gràcia, pel contrast!) per deixar-lo malament dient, fins i tot, que és un insolvent. L’episodi central de la pel·lícula és certament divertit i prou enginyós i serveix, altre cop, per enunciar el tema, que no per descriure’l en la seva complexitat. I si m’ho permeteu, la mortal ingenuïtat del guió en fer marxar en ple tota la família del poble quan el racista guanya les eleccions, trenca totes les lleis (si és que n’hi ha, d’això) de la versemblança.

I la cosa es remata amb la hipocresia del burgès (o nou ric, si voleu, que per al cas és el mateix) que de portes enfora predica la virtut i l’amor universal i de portes endins és un faldiller que no dubta a apretar el gallet quan està en joc la seva posició social. La història és més vella que l’anar a peu i, si de cas, resulta una novetat per al cinema català (o sobre Catalunya, potser millor), que es posa al dia d’una de les trames més usades i explicades de la literatura i la cinematrografia universals. Un cineasta amic (ja em perdonareu que no en doni el nom) em deia en sortir del cinema que, de fet, el moment més interessant cinematogràficament parlant de la pel·lícula era l’escena final, quan els rostres del matrimoni s’alternen en pantalla i mostren en la seva mirada alguna cosa semblant al…. conflicte. Aquest amic em va dir que aquell seria un magnífic començament per a una pel·lícula. Doncs ja ho veieu, era justament el final de Catalunya, über alles!

En fi, tampoc no em feu gaire cas. La veritat és que m’ho vaig passar bé, veient la pel·lícula. Certament, ens posa al mapa i obre portes a temes i a debats, encara que el director Ramon Térmens els hagi explotat d’una forma massa plana. Queda clar que sabem fer cinema. Que el fem més que correctament, que comencem a tenir massa crítica i que ens estem descarant. I són aquests els ingredients (alguns d’ells, com a mínim) que necessitem per fer créixer el sector, tant des del punt de vista industrial com des del punt de vista artístic.

I deixeu-me ser una mica dolent, abans d’acabar. Hi ha una pregunta que tinc moltes ganes de fer-la….: algú em podria dir si hi ha alguna pel·lícula, obra escènica, sèrie televisiva, performance o intervenció pública de Joel Joan en la qual no surti en pilotes (o gairebé) o follant? Disculpeu les ànimes sensibles, però he usat aquest darrer mot per si de cas Quim Monzó té la deferència de llegir aquest post; no fos cas que m’enxampés dient que Joel Joan “practica sexe”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: