Elogi de l’ambigüitat

No sé si fou un error de càlcul o un atac sobtat de sinceritat, però ahir Miquel Roca va fer una defensa de l’ambigüitat com a eina per gestionar la relació entre Catalunya i Espanya i, en termes generals, la vida política del país, per allunyar-la del que ell descriu com a radicalismes (l’independentisme, per exemple). Ho va dir a la VI Trobada de Refexió i Debat al Món Sant Benet, un cenacle auspiciat per ESADE que reuneix anualment el més granat de l’economia i la política catalanes.  El cas és que jo no recordo haver sentit mai ningú de l’òrbita convergent afirmar en veu alta que l’ambigüitat no només no és un defecte, sinó que constitueix un instrument perfectament lícit i fins i tot desitjable en el marc de la seva estratègia política. També podria ser que un Roca més relaxat del compte pel fet de no tenir des de fa ja molts anys responsabilitats polítiques anés una mica més enllà del que diuen els manuals d’estil de la casa convergent. Sigui com sigui, l’il·lustre advocat va donar la raó a totes les forces polítiques de l’arc parlamentari català, que des de fa molts anys afirmen de mil i una maneres diferents que l’ambigüitat forma part de l’ADN de CiU. De fet, ho reconeixen també tots els analistes polítics, fins i tot els que són propers a la formació nacionalista.

L’afirmació tampoc no té més transcendència que la del reconeixement de l’evidència. Jordi Pujol és doctor en ambigüitat per la universitat de la pràctica política, i Artur Mas ja mai més no podrà deslligar de la seva imatge el tic que molt encertadament li ha encolomat el seu imitador polonès i  que li fa repetir fins a l’extenuació l’exasperant “tot i que….”.

Segurament l’exercici quotidià del poder (reforçat per estrany que sembli per un parèntesi de set anys) dona una seguretat que fa de mal dissimular, i reconèixer i reivindicar com a virtut allò que tothom t’ha retret com a defecte no deixa de ser un acte de sornegueria i de condescendència. És com si et diguessin, “estic tan segur del que sóc i del que faig i estic tan convençut que me’n sortiré, que no em fa por dir-te que quan t’ho explico sóc ambigu”. O sigui, que et dic la veritat a mitges. O que només t’explico allò que tu vols sentir. O que amago la part lletja del discurs. O que no et dic exactament el que faré perquè no ho decidiré fins al darrer moment. O que si t’ho explico tot on queda l’emoció? O que l’única veritat absoluta és Déu i tota la resta és relatiu. O que m’has de fer costat digui el que digui perquè, fet i fet, jo en sé més que tu. O que, al cap i a la fi, tampoc no calen tantes explicacions perquè la raó i la virtut són de la meva part. O que… En fi, que us he de dir que no s’hagi dit en els darrers trenta anys sobre la qüestió?

No sé si dir que la sinceritat de Roca és d’agrair. En tot cas, a partir d’ara, cada cop que ens diguin que de cap manera són ambigus podrem, com a mínim, citar les seves paraules per desmentir-ho. Fins i tot podríem arribar a discutir si l’ambigüitat té efectes benèfics, i la conversa seria intel·lectualment divertida. Ara bé, que no ens ho neguin més, si us plau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: