El Parlament dels germans Marx

Als que malgrat tot defensem la dignitat i la necessitat de la política, i tenim clar que no es pot desqualificar genèricament això que en diem “la classe politica”, ens ho posen certament difícil. Aquests dies s’ha produït un exemple, que podria ser hilarant si no fos tan lamentable, de la deixadesa i escàs sentit de la responsabilitat amb què es comporten alguns (molts?) dels nostres diputats. S’ha produït una situació tan absurda que costa creure que sigui possible. De fet, no hi vull posar qualificatius perquè si ho faig estaré en risc de faltar-li al respecte a la que hauria de ser la més digna de les nostres institucions: el Parlament de Catalunya. Us en faig cinc cèntims.

Aquests dies s’han iniciat les compareixences en comissió parlamentària per escoltar el parer d’aquelles institucions i organitzacions que van presentar alegacions a l’anomenada Llei Òmnibus. Com sabeu, mercès a un acord entre CiU i el PSC, el monumental projecte de llei es va dividir en altres tres monumentals (una mica menys, però no gaire) projectes de llei per, en principi, fer-ho més assumible i abastable.  Un dels tres projectes de llei resultants és el de Simplificació i Millora de la Regulació, en el qual s’hi inclouen, entre moltes d’altres, les modificacions que el  Govern proposa per a la Llei de Polítiques de Joventut, que es va aprovar el setembre de 2010, just abans de les eleccions autonòmiques.

L’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ), que agrupa una colla d’esforçats treballadors d’aquest àmbit de la gestió pública tan escassament dotat de recursos i amb tan poc espai de decisió en el si de les administracions, va presentar alegacions per oposar-se a les  modificacions d’una llei que havia tardat 30 anys (no exagero) a fer-se realitat des que va ser reclamada per primera vegada. En dividir-se la Llei Òmnibus en tres, les alegacions de l’AcPpJ passaven a ser alegacions a l’esmentat projecte de llei de Simplificació i Millora de la Regulació. Els grups parlamentaris d’ERC i ICV van proposar que l’AcPpJ compareixés a la Comissió Parlamentària d’Afers Institucionals, que és la que s’ocupa de debatre aquesta llei. Per alguna raó que ningú no ha explicat públicament, els altres grups parlamentaris van votar en contra d’aquesta compareixença. Pel que sabem, com a mínim hi va votar en contra CiU, mentre que PSC i PP s’haurien abstingut. D’entrada sembla estrany que es pugui estar en contra (o mostrar-se indiferent, si hem de fer cas a les abstencions) que l’associació que agrupa els professionals de les polítiques de joventut comparegui per donar la seva opinió sobre la reforma de la Llei de Polítiques de Joventut. Però coses més estranyes passen, i tot i que és difícil estar-hi d’acord, podria semblar que els diputats no consideraven suficientment rellevant l’opinió d’aquesta organització.

Però aquesta només és la primera part del despropòsit, i no pas la més rellevant. En paral·lel a aquesta negativa, el PP va proposar per iniciativa pròpia que l’AcPpJ compareixés a la Comissió d’Empresa i Ocupació, que és la que debat una altra de les derivades de la Llei Òmnibus, el projecte de llei de Promoció Econòmica. Ni la comissió d’Empresa i Ocupació, ni el projecte de llei de Promoció Econòmica tenen res a veure amb les polítiques de joventut, i molt menys encara amb l’AcPpJ i les alegacions que aquesta organització va fer a la Llei Òmnibus.

És una broma? Els representants de l’AcPpJ miraven al seu voltant mentre els ho comunicaven per veure si hi havia alguna càmera oculta. No. No és una broma. Un dia abans (dimarts, 13 de setembre) de la data fixada per a la compareixença en la comissió equivocada (dimecres, 14 de setembre), l’AcPpJ va saber per boca d’un diputat del PP que tot plegat havia estat causat per un error humà del seu grup parlamentari. Van posar el paper de l’AcPpJ en una carpeta per comptes de posar-la en una altra.

Abans de jutjar la qüestió, fixem-nos en algun detall interessant. Posar un paper en una carpeta que no toca és una cosa que pot passar. En la millor i més moderna de les organitzacions pot passar un incident com aquest. Però  costa de creure que es tractés d’un error casual, i més aviat sembla que es tracta de pura deixadesa. Els membres de les comissions parlamentàries debaten (és un dir; més aviat podríem dir que es barallen) per decidir les compareixences que circularan per la sala de comissions, i quan no estan d’acord, voten per decidir. I el cas és que l’AcPpJ va estar proposada per a la comissió correcta. Però els grups parlamentaris van votar-hi en contra. Quan els representants de l’AcPpJ han parlat amb els diputats dels diferents partits que treballen els temes de joventut, han comprovat que a tots els sembla bé la seva compareixença, i que no hi posen pegues. I doncs? Què va passar?

A mi només se m’acut una interpretació. Senzillament, no tenien ni idea del tema sobre el que estaven votant. La compareixença l’havia proposada un grup polític molt concret, i els que habitualment discrepen d’ell hi van votar en contra per pura inèrcia, per dinàmica d’enfrontament partidista, sense mirar-se poc ni molt el contingut d’allò que estaven refusant.  Aquesta teoria queda abonada pel fet que cap partit va posar cap pega quan, incomprensiblement,  algú altre va proposar que l’AcPpJ fes la seva compareixença en una comissió absurda. Certament, sembla que ningú no té res en contra de l’AcPpJ, però també sembla clar que la majoria tenen un escàs interès en l’organització i, en general, en les polítiques de joventut. Queda clar que tots van acceptar la seva compareixença a la comissió d’Empresa i Ocupació sense mirar de què anaven les seves alegacions. Si ho haguessin fet, s’haurien adonat que no tenien res a veure amb el projecte de llei de Promoció Econòmica.

El cas és que quan es van adonar de l’error (perquè l’AcPpJ es va queixar, no perquè els diputats fessin la seva feina), un diputat del grup del PP es va disculpar amb l’AcPpJ i per subsanar la pifia es va oferir a fer arribar les alegacions de l’associació a la resta de grups parlamentaris. Té gràcia, aquest oferiment. Les alegacions ja les tenen, perquè formen part de la documentació que s’ha d’estudiar i analitzar per debatre la llei. Del que es tractava era de sentir de viva veu els arguments de l’AcPpJ i de poder demanar-los precisions i aclariments per valorar millor la seva postura. Què vol dir que ara s’ofereixin a fer arribar les alegacions a la resta de grups? Que fins ara no se les han mirat? La resposta a aquesta pregunta sembla òbvia.

L’AcPpJ no compareixerà davant de cap comissió. Ni en la que hauria tocat, perquè, tenint en compte els ritmes i timings de gestió parlamentaris ja no hi havia temps d’esmenar l’error canviant la compareixença de comissió, ni en la que finalment els van adjudicar, per dignitat. Quan els representants de l’AcPpJ, indignats, van fer evident l’error, els van suggerir que, bo i reconeixent que era inadequat, fessin igualment la compareixença a la comissió d’Empresa i Ocupació. Una altra broma? Havien de sortir a explicar els seus arguments sobre la llei de joventut al costat dels sindicats, associacions d’empresaris i altres experts del món econòmic que no entendrien què feien allí? I ho havien de fer, també, davant de diputats que no s’ocupen de les polítiques de joventut i, en conseqüència,  no en saben gran cosa? I què farien, els diputats que s’ocupen de debatre la llei que es refereix a les polítiques de joventut, i que a la mateixa hora estarien escoltant la compareixença d’altres organitzacions pròpies de les polítiques de joventut en una altra sala? Connectarien el Canal Parlament al mòbil per escoltar-los des de l’altra sala? 

Amb molt bon criteri, la gent de l’AcPpJ els van dir que, per respecte al Parlament, per dignitat, no estaven disposats a fer veure que no havia passat res ni a fer perdre el temps a ningú. De fet, prou que l’havien perdut ja, fins al moment.

En fi. D’aquest cas en tinc notícia perquè conec des de fa molts anys les polítiques de joventut i sóc bon amic dels membres de l’actual junta de l’AcPpJ. Si no, probablement no ho hauria arribat a saber mai. Igual que la immensa majoria de ciutadans de Catalunya. I és per això que m’esparvero en pensar quantes bestieses d’aquest calibre es produeixen quotidianament al Parlament de Catalunya. És habituall, això? Si us plau, que algú em digui que ha estat una trista i lamentable excepció. Digueu-m’ho, va. Ni que sigui mentida.

2 Comments

Add yours →

  1. Seguim amb el símil marxista, també aplicable al Parlament: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres” (Groucho)

    M'agrada

  2. Val la pena saber (abans de les eleccions) que al Parlament de Catalunya realment NO ELS INTERESSA promocionar el treball digne per als/les joves del país!!! Al meu parer això son poques ganes de treballar bé … més que la paga de Nadal els treuria jo! Una vegada més … “M’AVERGONYEIXO DEL MÓN ON VISC” – properament blog o novel.la de terror

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: