El paper del periodista

Aquest matí Manel Fuentes s’ha disculpat en directe durant el Matí de Catalunya Ràdio pel seu paper en l’entrevista que va realitzar ahir a Vicenç Navarro en relació amb l’aprovació de la reforma Constitucional al Congrés dels Diputats. L’entrevista fou, certament, lamentable. La podeu escoltar en un podcast al web de Catalunya Ràdio. És un perfecte exemple del que no ha de ser una entrevista radiofònica. Un perfecte exemple del paper que mai no ha de jugar un periodista que vulgui fer informació seriosa. Un perfecte exemple del què és un periodista que s’escolta a si mateix, que sobredimensiona el seu paper, que cau de quatre potes en la temptació d’avantposar el seu ego al potencial interès dels continguts del seu programa. Que Fuentes s’hagi disculpat i reconegui l’error parla bé, certament, de la seva valentia i de la seva honestedat. Però no l’eximeix de culpa. Perquè el quid de la questió no radica a ser o no ser valent davant del micròfon, ni en el grau d’honestedat del periodista. Fuentes deu ser molt valent i molt honest. No ho poso en dubte. Però no fa bé la seva feina. I si la vol fer millor, la resposta no la trobarà ni en la valentia ni en l’honestedat.

Fuentes ha dit avui que “no vaig estar bé”. Ha assegurat als oients que no tornarà a passar. I ha dit que seguirà, tal com fins ara, perseguint “el fil de la veritat”. Semblaria, tot plegat, que l’entrevista a Vicenç Navarro va ser una relliscada puntual, un excés isolat en mig d’un mar d’excel·lència periodística. Però no és el cas. El que va passar ahir amb Vicenç Navarro ha passat en el programa de Fuentes dotzenes de vegades, amb tota mena de convidats i entrevistats, amb constància diria que gairebé metòdica, amb freqüència creixent. La diferència entre l’entrevista d’ahir i la resta de vegades que el periodista ha actuat de la mateixa manera és la intensitat amb què es va explaiar. Ahir no va fer una cosa diferent de les que fa habitualment; simplement ho va fer d’una manera més acusada, més exagerada, més excessiva, més descontrolada.

Fuentes s’ha casat amb l’ideal de periodista agressiu, que entrevista a matadegolla, arraconant l’entrevistat i buscant de forma permanent i insistent la manera de posar en evidència els seus arguments. No sóc pas contrari al periodista que opina, i no refuso editorials farcides de contingut que demostren ideologia. Més aviat al contrari: en sóc defensor. Però per fer això cal saber-ne; cal tenir nivell. Les opinions i arguments de Fuentes són, massa sovint, simples. Són efectistes. Focs d’artifici. Aparador. Són arguments de cafè exposats amb correcció sintàtica i bona locució. Però el seu contingut és prim, molt prim. Hi ha dies que els seus editorials voregen la demagògia. I si algú es dedica a resseguir-los dia darrera dia, s’adonarà que són, fins i tot, contradictoris. No hi ha línia argumental reconeixible. A no ser que la línia sigui justament la recerca de la complaença fàcil de l’oient.

Si alguna cosa hem de demanar a un mitjà públic és que no caigui en la simplicitat. El debat polític, la majoria de mitjans audiovisuals, el màrqueting, aquesta societat de consum en què vivim immersos, tendeix a simplificar missatges per col·locar-los amb major facilitat i obtenir rendiment i èxit fàcil. Però sabem que la simplicitat és enemiga del rigor. I per això, per molt que un missatge simple, similar als arguments de cafè, es guanyi ràpidament l’adhesió d’una part significativa dels oients, l’hem de refusar si oculta la complexitat dels continguts que teòricament vol difondre. Un periodista amb voluntat de servei públic ha d’explicar els continguts de manera senzilla, per tal que arribin amb facilitat al conjunt de la comunitat, però no de manera simple. Senzill i simple no són la mateixa cosa. De vegades Fuentes l’endevina i explica de manera senzilla coses complexes, de manera que arriben amb major claredat i eficàcia als oients. Però massa sovint les explica de manera simple, defugint els matisos, obviant les implicacions del seu missatge, passant de llarg pels efectes nocius que pugui tenir en l’opinió pública.

És per això que no es pot demanar a un entrevistat de l’altíssim nivell intel·lectaul de Vicenç Navarro que contesti amb un sí o amb un no. O que contesti amb dues paraules, en cinc segons. Perquè els seus arguments, que ha tardat hores, dies, anys i potser tota una vida a bastir, no es poden explicar en una resposta de dues paraules. Els missatges curts i directes, que volen aparentar veritat absoluta, són els missatges que ens encolomen habitualment (salvem honroses excepcions, si voleu) en les campanyes electorals, en els continguts publicitaris, en els productes de consum de massa, en la tendencia uniformitzadora i homogeneïtzadora de la globalització mal entesa, en la defensa del discurs únic, de la veritat absoluta.

I Fuentes, avui, quan s’ha disculpat, ha dit que seguirà perseguint “el fil de la veritat”. No senyor. Per a un periodista seriós, “la veritat”, així, en singular, no existeix. La pluralitat i la multiplicitat d’opinions i interpretacions són l’essència del joc democràtic. I aquesta diversitat de posicions s’ha de contraposar, s’ha de posar a debat, s’ha de mostrar a la consideració pública. Cada opinador té la seva “veritat”. I té dret a intentar convèncer els ciutadans de la seva “veritat”. I per això hem de deixar, facilitar i potenciar que cadascun dels convidats o entrevistats que per alguna raó considerem rellevants exposi sense trabes la seva “veritat”.

És per això que Fuentes i qualsevol periodista que vulgui contribuir de manera professional a informar amb rigor i a fomentar el debat públic i plural ha de donar joc als seus convidats i entrevistats. Ha de permetre que s’expliquin i ajudar-los a desgranar els seus arguments. I un cop ho han fet, si vol, els pot contradir i buscar-li els punts febles. I acte seguit ha de deixar que el convidat el rebati per matisar o refermar el seu missatge. I mentre el convidat o entrevistat desplega els seus arguments, el periodista s’ha de mantenir en un segon terme, amb bona dosi d’humiltat, amb discreció, intervenint només puntualment, quan alguna nosa indesitjada distorsiona el discurs i en dificulta la recepció i comprensió per part de l’oient. I, sobretot, ha de tenir clar que per contradir les tesis d’un convidat (i encara més si es tracta d’un convidat d’altíssim nivell intel·lectual i coneixement científic), ha d’haver estudiat molt i molt el tema que es debat. N’ha de saber, d’aquell tema. I mai no ha de voler posar-se en peu d’igualtat amb el convidat. No ha de pretendre saber-ne tant com ell. Una entrevista no és un debat cara a cara. L’entrevistador és un vehicle que ha d’ajudar a desgranar l’opinió i les posicions de l’entrevistat per tal que arribin nítidament als oients. Per tal que els oients puguin jutjar allò que senten. Jo vull saber què pensa Vicenç Navarro. No vull saber el que pensa Vicenç Navarro sota el filtre de l’opinió de Fuentes. I Fuentes pot opinar en el seu paper de periodista, i tant que sí. Però ha de deixar clar que allò que ell opina és aixó: la seva opinió, i no pas aquesta veritat que afirma que persegueix.

Fuentes és un bon professional. El periodisme i els mitjans tenen moltes vessants. Ell les ha tocat gairebé totes i un munt d’elles les executa i desplega amb gràcia i eficàcia. Però conduir un programa de referència en un mitjà públic, requereix l’excel·lència. I en aquest camp Fuentes no és bo. Pot millorar i potser pot acabar fent-ho bé. Però li cal començar per incorporar al seu estil altes dosis d’humiltat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: