Elucubracions sobre la dispersió

Fa cosa d’un parell d’anys un conegut (no arribava a la categoria d’amic) em va dir, després de llegir unes quantes entrades del meu (aquest) bloc, “amic Pep, res no t’és aliè”. Deixant de banda el to intel·lectualoïde de la frase, pronunciada amb evidents ganes de lluir el seu domini lingüístic, l’home se sorprenia de la diversitat i aparent desconnexió dels temes que jo tractava en aquesta bitàcola. La conversa, que començava amb el que, aparentment, era un elogi, va anar fent giragonses sibil·lines fins a la “casual” conclusió, formulada amb un somriure beatífic dibuixat als llavis, que sóc dispers, superficial, imprevisible i poc etiquetable. Els dos primers qualificatius mosquegen una mica, però els dos darrers ja m’estan prou bé. El cas és que l’aleshores conegut (ara ja el rebaixaria a la categoria de saludat), veia en la majoria de blocs un sistema prou còmode per classificar els seus autors i ubicar-los en algun punt del seu particular mapa de referències ideològiques  i culturals. I jo, cul inquiet i contradictori, posava en qüestió les seves unitats de mesura habituals. Com que no m’estimo (ni m’estimava  ja aleshores) el personatge en qüestió, ja m’estava prou bé fer-li una mica la guitza. Però el cas és que, certament, va posar el dit a la nafra en un dels meus neguits habituals. És cert que visc en una permanent insatisfacció perquè no dono l’abast a veure, saber i conèixer tot el que m’estimula, que m’adono que de no res no en sé prou, i potser de massa coses en sé només una miqueta. Que em falten hores i dies per tocar tots els pals que em motiven i que visc en la torturadora necessitat de triar, incapaç d’abastar tot allò que voldria. I ara, a més, aclaparat pels milers de finestretes que s’obren arreu i en cada moment a través d’aquesta maleïda xarxa, que sembla que tot t’ho vol apropar.

Aquests dies de transició entre el final de les vacances i el reinici de la vida laboral, tan propicis per al reciclatge de multiciplicitat de missatges, m’han ajudat, però, a trobar un bri de respir en aquest meu desfici. El respir de recuperar referents per als quals la voluntat d’abastar tant com el món t’ofereix ha estat sempre una benedicció, una manera de comportar-se, un sistema per caminar, fins i tot, potser, una manera de fotre’s del mort i de qui el vetlla.

El cas és que repassant curiositats musicals descobreixo un invent galàctic que homenatja el filòsof (per denominar-lo d’alguna de les múltiples maneres com ens hi podríem referir) Francesc Pujols. Es tracta d’un vinil (sí, sí, un vinil) batejat com L’escala de la vida que pretén, sense complexos ni mitges tintes, mitificar el pressumpte savi de la Torre de les Hores de Martorell. Una notícia que trobo a El Periódico em permet llistar els autors i col·laboradors de la cosa: David Esterri, Lo pardal Roquer, Carles Belda & El Conjunt Badabadoc, la Cobla Sant Jordi, l’Escolania dels Blauets de Lluc, Emma Moussaoui, Laia Carreres, Salvador Boix (ep! l’apoderat de José Tomás) i Òscar Dalmau. Poca broma. En una entrada blocaire, la Fundació Badabadoc explica que es tracta d’un homenatge desinhibit al filòsof català probablement més citat (per a bé i per a  mal), elevat a la categoria d’idol per tota mena de freakies, però també analitzat i estudiat per homes de respectable saviesa. Pujols era un personatge polifònic, un opinador inesgotable, un tertulià de la més pura escola ateneista, una animador de controvèrsies, un provocador, un generador d’idees, un home d’enginy inesgotable. Al disc hi trobem el Preludi a l’Hiparxiologi, el sistema pujolsià que va descombocar en la fundació de la religió científica catalana (ei, que no faig broma!), inspirat en el gust wagnerià del filòsof de Martorell.

El disc no deixa de ser una curiositat i, possiblement (això ja ho diran els seus autors), un divertimento, però m’atreveixo a dir que la seva concepció, pur eclecticisme, és perfectament coherent amb el personatge en què s’inspira. He de dir que vaig tenir el gust i el plaer de gestionar el bateig d’un carrer de Barcelona amb el nom de Francesc Pujols, ara fa tres anys, quan era gerent de l’Ateneu Barcelonès. La docta casa reivindicava un racó de la ciutat per al que fou il·lustre ateneista i animador inspirat de les seves tertúlies, i es va aliar amb la Fundació Francesc Pujols de Martorell per demanar-ho. L’actual Conseller de  Cultura, Ferran Mascarell, va rebre la petició de l’Ateneu quan era regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i, per tant, president de la Comissió Municipal del Nomenclàtor. La tramitació va durar  no menys de dos anys, però a la fi es va donar el nom de carrer Francesc Pujols al passatge que fins llavors s’anomenava vergonyosament del Duc de la Victòria, al costat de la plaça Vila de Madrid. I la inauguració de la nova denominació es va produir, casualment, quan Mascarell ja no era regidor de l’ajuntament, sinó vicepresident de l’Ateneu Barcelonès, després del seu primer i fulgurant pas per la conselleria de Cultura. En fi, històries ciutadanes. El cas, però, és que guardo simpatia pel conspicu personatge, i ara que m’inflo les temples pensant en la voràgine d’interessos que ocupen els meus desficis, penso que no està malament ser modest (i  ridícul, si voleu) seguidor de la voluntat omnitemàtica de Pujols.

Però Pujols va morir  el 1962, sis anys abans que naixés jo, de manera que, com a referent, em queda una mica lluny. I és per això que, lligant naps amb cols, faig encaixar la seva voluntat omnicomprensiva amb el discurs que desenvolupa un savi (sí, perquè no dir-ho?) una mica més actual: Jordi Llovet. Mentre m’interesso per descobrir músiques diguem-ne peculiars, llegeixo també l’Adeu a la universitat de Llovet, crítica sense pal·liatius a l’actual sistema universitari i a la sistemàtica destrucció dels sabers compresos en això que anomenem Humanitats. Entre ironies i sarcasmes Llovet denigra la hiperespecialització dels sabers  científics i enyora el temps en què la comprensió global del nostre món passava per posar en relació coneixements diversos (i potser dispersos) i capacitat crítica per desxifrar i interpretar veritats que mai no són úniques ni estables. És això, és això, el que em passa! Vull entendre i tot ho lligo, tot ho relaciono, tot ho passo pel mateix sedàs; el de les meves pobres cabòries. Bé… ja ho he tornat a fer. Ja m’he comparat amb un altre il·lustre. No, ni de lluny em puc comparar amb Llovet.  Però m’agrada entomar el món de la manera com ell l’entoma. Però m’estimula pensar de la manera que ell ens proposa.

No el conec, Llovet. Però l’he sentit a parlar un parell de vegades a l’Ateneu Barcelonès, un de tants retirs intel·lectuals amb que es regala des que va dir adeu a la univesitat. I, seguint amb la simple  i denigrada pràctica periodística que fer connectar temes inconnectables, he de recordar que a l’Ateneu hi vaig veure i sentir Llovet perquè jo hi treballava mentre el presidia l’Oriol Bohigas. I ja hem trobat la tercera peça d’aquest puzzle personal que estic construint sense cap  mena de vergonya ni  humiltat. I és que de Pujols en tinc referències llunyanes, a Llovet l’he sentit i l’he llegit, però amb Bohigas hi he parlat i hi he treballat. Sobra ara dir que és un home de múltiples interessos i coneixements extensos en molts camps; no cal lloar-lo (entre d’altres coses perquè ja ho he fet moltes vegades); i tampoc no en presentaré les virtuts (són moltes i prou conegudes). Diré, simplement que m’agrada la seva actitud, que jo resumiré agosaradament explicant que consisteix essencialment a fomentar la idea que per treballar bé cal divertir-se, que per divertir-se cal discutir, que  les discussions es poden provocar si venen de gust, que la obstinació i la determinació són virtuts de la mateixa familia i que el repte intel·lectual per excel·lència és explicar la complexitat de manera senzilla, però mai de manera simple. I doncs, què voleu? Ara mateix estic llegint Combat d’incerteses, el primer dels seus dos llibes de memòries. El títol, de fet, ja és tota una declaració d’intencions.

Pujols, Llovet, Bohigas. El recorregut pot resular delirant, ja ho sé. Probablement una confirmació dels quatre adjectius que em va dedicar aquell que volia ser amic, que no va passar de conegut i que va acabar com a simple saludat: dispers, superficial, imprevisible i poc etiquetable. Potser sí. Però a mi m’agrada pensar que si sóc mereixedor d’aquests qualificatius és en part perquè m’inspira la iconoclàstia de Pujols, perquè em convencen els arguments de Llovet i perquè m’admiren l’actitud i les maneres de Bohigas.

I possiblement (fins i tot, probablement) no heu entès res del que he escrit fins aquí. Però jo m’ho he passat teta en escriure-ho. I d’això es tracta, que carai!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: