Diversió intel·ligent

Vaig vestir el meu comiat de les vacances de ciència ficció i me’n vaig anar a veure El origen del planeta de los simios (Rise of the Planet of the Apes). I m’ho vaig passar bé, què carai! Afrontar el repte d’una pel·lícula com aquesta és arriscat perquè en la seva trama la frontera entre la vesemblança i el deliri, de tant prima com és, pot arribar a ser imperceptible. Però Rupert Wyatt, el director, se’n surt bé. Compta, per començar, amb un guió ben trabat, que actualitza un argument ja explotat i el contextualitza amb gràcia. La realització és eficaç i el ritme narratiu molt bo. Hem de passar de puntetes en la valoració de la protagonista femenina (Freida Pinto), personatge ornamental perfectament prescindible; podem aprovar sense fer gaires escarafalls el científic guapo, causa i desencadenant de tota la trama (James Franco); i hem d’aplaudir amb entusiasme Cèsar (Andy Serkis), el mico que centrarà mirades, angoixes i patiments de l’espectador que es deixi atrapar per la història. Rematem el regal amb uns efectes especials extraordinaris, que troben l’equilibri gairebé perfecte entre l’espectacularitat, amb solucions visuals impactants i molt intel·ligents, i la sobrietat necessària en l’ús de la tecnologia, que la converteix en un bon complement de la història i no pas en el farciment insubstancial, ple d’excessos inútils, a què ens ha acostumat la pitjor versió de Hollywood.

Primer problema. Com es desperta l’interès per una història de la que, igual que amb Titànic, ja en sabem el final? Ningú no té cap dubte que la cosa acabarà malament, però la pel·lícula, a diferència de Titànic, no és previsible ni simplota. A mesura que avança la trama ens anem preguntant successivament de quina manera es resoldran els enigmes que es plantegen, i les respostes, si no són sorprenents, són gairebé sempre enginyoses i pertinents. A mesura que avança el film anem fent que sí amb el cap i anem entenent, pas a pas, el què i el perquè de cada situació. Sense adonar-nos-en, pas a pas, ens creiem la història. La imaginem possible. Se’ns fa versemblant.

Segon problema. Com dotem la història de contingut  i d’alguna idea que ens apropi a la millor tradició del cinema fantàstic o de ciència ficció? Buscant-li la volta als problemes morals plantejats. Renunciant a la solució fàcil i evitant la truculència. Atenció: el final de la humanitat no el causarà pas la destrucció massiva provocada per un allau desbordat de simis ferotges, sinó l’estupidesa dels propis humans, que fan un ús descontrolat dels avenços científics. La idea és un clàssic, certament, però té la virtut de fugir esperitada de la fàcil temptació de buscar un dolent dolentíssim per a la pel·lícula. En aquesta tessitura, queda clar que tots els números de la maldat serien per als micos. Afortunadament, no és així. I justament aquí trobem, possiblement, la clau de volta que dona sentit, salva i justifica la construcció de l’artefacte narratiu: el desenvolupament de la intel·ligència dels simis no els aboca a la voluntat de dominació o, dit d’una altra manera, de poder. Al final del film Cèsar ens diu que el seu objectiu, al cap i a la fi, és tornar a casa seva, recuperar la natura com a hàbitat primigeni i, vet-ho aquí, definitiu. Si som capaços de llegir l’argument des d’aquesta perspectiva, inferim que la intel·ligència ben desenvolupada ens aboca a la natura i defuig el desig de dominació o poder. Tot i que el guionista liquidarà sense compassió el personatge imbècil i sense profunditat del vigilant del centre d’acollida dels micos, gairebé en cap moment no deixarà que el sentiment de venjança s’apoderi de l’argument. I en l’altra cara de la moneda, és clar, la cobdícia desfermada dels humans malbarata tot el cabal de coneixement científic fins abocar els homes a l’autodestrucció. La intel·ligència, en els micos, ai las!, és benefactora; en els humans, en canvi, és l’origen de tot mal. La idea és tan terrible, que jo no voldria pas ser-ne l’inspirador.

La pel·lícula, sense ser, ni molt menys, una obra mestra, és plena de detalls interessants. El final n’és una bona mostra. Quan creiem que ja hem rematat tota la història, després de veure la plàstica imatge de Cèsar, a contrallum, enfilat damunt de la sequoia més alta, contemplant la badia colonitzada per la civilització i la urbs que declina (metàfora) en el capvespre, trobem la sorpresa final. Descobrim quina serà la causa última de la desaparició dels humans quan entenem que el virus creat pels científics s’estendrà arreu del món de manera imparable gràcies a l’efecte xarxa del nostre mitjà de comunicació més ràpid (l’avió). I de la insinuació (llàstima que el regalim de sang que surt del nas del veí antipàtic, finalment revelat com a pilot, de fet, és un recurs pobre i ben simple) del mal que es desencadena, arribarem a la certesa que el desastre no té aturador quan els crèdits del film, desplegats en un joc visual senzill i demolidorament eficaç, es converteixen en una teranyina que, paradoxa del món en xarxa, atrapa sense remissió tota la humanitat.

Acabem amb els elogis tot dient que la recreació física dels simis és, certament, espectacular. Però delicadament espectacular. Excepte en alguna llicència a la tradició més bàsica del cinema de mastegots (el goril·la que destrueix tot un helicòpter, per exemple), l’exhibició tècnica desplegada per mostrar-nos els simis en acció és delicada i de voluntat perfeccionista. Els moviments en totes les posicions i postures possibles, els jocs expressius dels micos entre ells i amb els humans, les escenes de grup amb interaccions diferenciades entre els personatges, la transició entre els hàbits o instints animals i els comportaments derivats de l’ús de la intel·ligència… Tot sembla prou pensat i prou ben solucionat. Fins al punt que ens ho creiem.

Hi insisteixo: no recordaré aquest orígen de la llegenda com una obra mestra, però l’encasellaré a la memòria com un producte que m’ha fet divertir sense insultar la meva intel·ligència i que, en alguns moments determinats, fins i tot l’ha estimulat. Un retorn a la dignitat del cinema de ciència ficció, una picada d’ullet a les històries intel·ligents, un rebuig de la simplicitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: