Metaliteratura

Aquest estiu m’he endut de viatge Los enamoramientos, de Javier Marías, i certament he fet una mala tria: no m’ha durat  res, l’he devorat en tres o quatre dies. Així que, tot just iniciat el meu periple estiuenc, vaig haver de proveïr-me de més i més llarga lectura. L’escriptura de Marías, de discursos recurrents i arguments envolvents, t’atrapa des de la primera frase i no et deixa anar fins que no arribes a la darrera. Et fa aprofundir i arribar al fons de l’ànima dels personatges i en desvetlla les contradiccions, diria que sense pietat. Res no és clar, tot és possible, no hi ha veritats absolutes, persisteix el dubte, mil camins són possibles, un camp obert de possibilitats per al lector. Però podent ser una lectura de llarga reflexió, s’acaba convertint en una ocupació curta, perquè l’esgotes en un no res, impossibilitat físicament per deixar-la de costat fins que no l’has liquidat.

Però deixa seqüeles. I, curiosament, en aquesta novel·la, la seqüela és l’encadenament amb una nova lectura, a la qual m’he sentit empès. Un dels personatges centrals de Los enamoramientos usa en el descabdellament de les seves argumentacions una novel·la d’Honoré de Balzac com a exemple i per adoptar-ne el postulat: El Coronel Chabert. No us explicaré ni l’argument d’una ni de l’altra, no fos cas que desvetllés i malbaratés alicients propis de la lectura. Però és curiós com Marías fa un exercici de metaliteratura, en submergir-se en l’essència d’una obra de Balzac per construir una bona part dels contiguts de la seva. I ho fa amb gràcia, perquè, a banda d’enriquir el seu text, aconsegueix interessar-te en la  novel·la del clàssic, disseccionant les seves raons profundes però sense desvetllar el seu desenllaç.

I és per això que tan aviat com he aterrat a Barcelona, expremudes ja les meves vacances, no he tingut altre remei que firar-me i incorporar a la meva biblioteca particular  El Coronel Chabert, d’Honoré de Balzac, en una senzilla i pulcra edició. La seqüela de la literatura és més literatura.

“Señor, ¿con quién tengo el honor de hablar?”, él contesta: “Con el Coronel Chabert”. “¿Cuál?”, insiste el abogado, y lo que oye a continuación es un absurdo que no deja de ser la pura verdad: “El que murió en Eylau” (…). Lo peor que le puede pasar a alguien, peor que la muerte  misma; también lo peor que uno puede hacerle a los demás, es volver del lado del que no se vuelve, resucitar a destiempo, cuando ya no se lo espera, cuando es tarde y no corresponde, cuando los vivos lo tienen a uno por terminado y han proseguido o reanudado sus vidas sin contar más con él. No hay mayor desgracia, para el que regresa, que deescubrir que está de sobra, que su presencia es indeseada, que perturba el universo, que constituye un estorbo para sus seres queridos y que éstos no saben qué hacer con él.

Marías, Javier. Los enamoramientos. Alfaguara, 2011 (pàgs. 168 i 169).

“No puedo decirle a usted todo lo que he visto, pues he presenciado crímenes contra los cuales es impotente la justicia. En fin, todos los horrores que los novelistas creen inventar están siempre muy por debajo de la verdad.”

Balzac, Honoré de. El Coronel Chabert. Editorial Funambulista, 2011. Traducció de Max Lacruz (pàg. 180).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: