La caixa dels trons

Ja despunten les reaccions. Les III Reflexions Crítiques comencen a generar crítiques. Els primers dies les veus contràries es reduien a la piuladissa del twitter i a les ineficaces però divertides converses que desqualifiquen sistemàticament i que es couen entre passadissos, a la sortida de la feina i al bar. Els mitjans de comunicació convencionals s’han limitat a aixecar acta notarial de l’esdeveniment sense entrar en la dissecció dels seus budells, dedicant un espai escàs a la narracció i fent només alguna concessió fotogràfica quan es mostrava la puntual i no sé si legitimadora convenció de consellers de cultura que va inaugurar la cosa. Però semblava que ningú no s’animava a aixecar la veu per fer crítica de la reflexió crítica. Avui, en canvi, constato com a mínim dues referències interessants.

Per una banda, l’anàlisi demolidora de Jorge Luís Marzo, que desqualifica gairebé sense excepció totes les ponències de les jornades i teoritza sobre la pressumpta planificació de l’esdeveniment, a parer seu perfectament ideat per justificar i legitimar la política cultural que Mascarell vol implantar. No em veig capacitat (ni per nivell d’informació acumulada ni per temps disponible) per fer una anàlisi del seu text, però sí que em permeto dir que en cap cas veig ara mateix en el Departament de Cultura capacitat i ni tan sols interès a construir un artefacte tan mil·limètricament dissenyat per assolir una finalitat tan precisa com la que denuncia Marzo. Em temo que tot és força més improvisat i fins i tot intuitiu del que pugui mostrar l’anàlisi de Marzo i, per descomptat, no veig al darrera construcció conceptual i ni tan sols ideològica (com a mínim conscient) de tanta volada. La veritat és que no sé si això que acabo d’escriure millora o empitjora la descripció que es pugui fer de les jornades. En qualsevol cas, els que trobin plaer a sistematitzar la destrucció teòrica del projecte Mascarell es delectaran llegint el text de Marzo, aquí: Neoliberalismo y cultura en Catalunya.

Per una altra banda, un text molt més mesurat d’Antoni Laporte. Amb la seva elegància característica ens explica que no hi ha millor manera d’engegar el procés constituent d’un ambiciós pla estratègic per a la cultura del país que comptar amb informació objectiva i fidedigna, i reivindica la realització de la tercera edició de l’enquesta de consum i pràctiques culturals que garantiria la continuïtat de la sèrie que es va iniciar el 2001, que va tenir adequada seqüela el 2006 i que, si el país fos una mica normal, s’hauria de poder repetir el 2011. Ens diu que, tot i que ens queda poc temps, encara hi ha marge per fer-la abans que clausurem l’any, i que l’esforç valdria la pena si, efectivament, el futur pla estratègic de dimensió nacional s’ha de defensar amb rigor i serietat. Es tracta, si voleu, d’una indirecta però clara lliçó de metodologia de treball que no s’hauria de menysprear. Ja que el mètode i finalitats concretes de les III Reflexions Crítiques són, en la millor de les interpretacions, difuses, seria bo que la següent passa en la construcció del projecte cultural de l’actual Govern busqués fonament científic. Escoltar Laporte resulta sempre interessant, i no meys llegir-lo, aquí: A la autoridad competente.

 

8 Comments

Add yours →

  1. Bona tarda Pep,
    Només en voldria compartir una idea. Crec que el tema més interessant de l’anàlisi d’en Marzo és com el discurs neoliberal de les polítiques culturals catalanes -important és l’ús del plural- ve de lluny i ara és el moment que es presenta impúdic en públic.

    M'agrada

  2. Hola, Roser
    Tot i que no n’estic segur, la meva impresió és que, senzillament, n’hi ha hagut poc, de discurs. Ni de neoliberal ni de cap mena. Sóc poc generós a l’hora de concedir crèdit planificador als nostres responsables politics. Puc estar d’acord que el resultat de tot plegat és neoliberal, però que hi hagi voluntat neoliberal des de fa temps… no sé. Jo he observat, més aviat, deixadesa i dimissió de responsabilitats. Jo he vist inèrcia i actituds acomodatícies amb l’estatu quo. I no excloc d’aquesta actitud molta part del propi sector (podem parlar de sector?) artístic. I amb això no disculpo ningú; potser més aviat el contrari: la meva és una opinió més cruel perquè nega capacitat d’elaborar discurs. Però tampoc no vull ser absolutament derrotista: hi ha excepcions. Excepcions de poca durada, amb poca capacitat de transformar i de resultats limitats. Però n’hi ha. Tot i que aquest no és el tema d’avui.
    Gràcies pel teu comentari.
    Una abraçada.

    M'agrada

  3. Home Pep, els dos textos dels que parles son tant diferents i estan a tants anys llum que es fa difícil posar-los un al costat de l’altre.

    M'agrada

  4. Exactament, Toni. Per això em sembla interessant posar-los de costat. Es neguen entre ells? Són complementaris? Parlen de coses diferents? Tenen postures diferents davant del mateix fet? Són dos estils de fer crítica? Potser ens hem acostumat massa a debatre per barris i no hi ha cap espai realment útil per posar en comú afinitats i discrepàncies. Tots tenim opinió i petits cercles d’afinitats en els quals les nostres opinions cauen sempre bé, en els quals hi estem còmodes. Perquè no fem inventari de gent que diu coses i les contraposem?

    M'agrada

  5. Cal posar les coses al seu lloc i no forçar la necessitat de comparar peres amb pomes. El text de Jorge Luís Marzo, podem no estar d’acord en coses però, és un anàlisi profund i extens de la política cultural a Catalunya i el seu desenvolupament històric. Suggereix i fa pensar a gran escala. El text de l’Antoni Laporte, és important i molt vàlid però, és un apunt d’una mancança actual en la gestió pública de la cultura. Ja que Marzo diu “no confondre cultura amb política cultural”, jo afegeixo, per adaptar-ho al cas, no confondre anàlisi crític de la política cultural amb gestió pública de la cultura. Ens passa a tots molt (a mi el primer) i es que, malauradament, els gestors culturals no estem acostumats a pensar en gran.

    M'agrada

  6. Quin és el lloc de les coses? I el lloc de les coses de la cultura? Existeix?
    Estic, en general, d’acord amb tu. Però ets tu qui compara els dos textos. No pas jo. Em limito a recollir dos textos que em semblen interessants per raons diferents, suscitats per un mateix esdeveniment. A mode d’inventari, si vols. I amb això, al mateix temps, constato l’escassa producció de discursos raonats al voltant d’aquest esdeveniment, que se suposa que és important per al món de la cultura. Si trobo més textos que em semblin interessants sobre el mateix fet, per diferents que siguin i per diferents que siguin les òptiques que adoptin sobre l’esdeveniment en qüestió, també els recolliré.
    Et semblaria millor que hagués esmentat cadascun dels textos en un post diferent?
    De totes maneres, m’encanta que feu servir el meu per parlar-ne. La porta està oberta.

    M'agrada

  7. Bona tarda, només volia afegir un apunt: El discurs també es genera de manera performativa o per omissió. I encara més si parlem de polítiques culturals. La idea de que el discurs és un acte conscient i premeditat és força vaga. La intuició o la falta de premeditació no son sinònims d’una falta de discurs en el conjunt d’accions de la conselleria.

    M'agrada

  8. Bon dia Pep i Toni, no us perdeu l’interessant comentari d’en Rubén Martínez a l’apunt d’en Marzo i la recomanació de llegir l’article “El arte de la renta” d’en David Harvey. També la resposta i invitació al debat

    salutacions, bona lectura i bon estiu!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: