Reflexió sobre la reflexió

Començo per dir que el títol del post no és una burla, no fos cas que algú es desanimés i deixés de llegir tot just després de la primera línia. M’interessa reflexionar, amb tota la serietat de què sóc capaç, sobre els  objectius, els continguts, el mètode i els resultats de les reflexions que amb inusitada freqüència i constància convoquem en aquest país nostre. Els dies 19, 20 i 21 de juliol han tingut lloc les III Reflexions Crítiques que ha convocat el Departament de Cultura, amb el Conseller Mascarell al capdavant. He de dir, d’entrada, que m’han semblat molt interessants, que la majoria dels ponents eren persones prou rellevants, competents i amb suficients coses a dir com per fer atractiva aquesta convenció cultural, que els debats o taules que he pogut seguir (via streaming) i comentar (via twitter) tenien interès, que probablement s’han tocat tots els temes centrals del món cultural en general i de l’actual context català en concret, i que uns quants dels participants han formulat idees i propostes no només significatives, sinó brillants i engrescadores. Tot això, però, no ha estat una sorpresa. Si asseus en una mateixa taula seixanta creadors, estudiosos, gestors, comunicadors, polítics, polemistes, periodistes i opinadors de primera  fila i els demanes que toquin el moll de l’os de la cultura, estrany serà, per poc encertats que estiguin, que no passin i es diguin coses interessants. Algú en podia dubtar? A mi, però, m’interessa fer altres preguntes. Per exemple… quantes vegades en els darrers cinc anys (per dir una xifra a l’atzar) hem gaudit de taules i espais de debat equiparables a aquest? Quantes vegades s’han posat a debat pràcticament tots els temes que s’han tractat aquests dies? Quines coses de les que s’han dit aquests dies no les havíem sentit mai? Quina de les polèmiques o dissenssions que s’han escenificat no havien estat ja plantejades? I, per rematar… en quins resultats pràctics s’han traduït la infinitat d’espais de reflexió que s’han organitzat en aquests aleatoris cinc anys que deia una mica més amunt?

Que cadascú contesti totes aquestes preguntes  segons li sembli més oportú i que, ja que aquest és el tema del post, reflexioni sobre les respostes.

El Conseller Mascarell ens ha explicat que les reflexions d’aquests tres dies són l’inici d’un llarg i ambiciós procés que ens ha de dur, per una banda, a l’acord nacional sobre la cultura i, per una altra, a la construcció d’un pla estratègic per al desenvolupament cultural. No hem fet altra cosa que començar, així doncs. Ens diu que en tornar de les vacances es posarà fil a l’agulla, que més de 400 personalitats treballaran en aquests projectes, que hi haurà amplis espais de participació i que ens preparem per a poc menys que una revolució en el model de gestió de la política cultural, deixant clar que es transformarà radicalment allò que fins ara es feia. I en consonància amb aquest desplegament d’ambició tecnocràtica, el subtítol, lema o eslògan (no sé com n’hem de dir) de les reflexions realizades ha estat Canvis de paradigma: reptes i oportunitats de la cultura. Explicat així, és clar, és difícil contradir la bondat de la proposta. Passa, però, que mentre sigui una proposta i no s’arribi al final i, per tant, a les conclusions del procés, la vida continua. La cultura continua. És a dir, mentre estem reflexionant hem de continuar gestionant.

Durant aquest poc més de mig any de Govern que portem el centre de tots els debats ha estat l’escassedat pressupostària. La necessitat de reduir despesa. L’inajornable i imperiosa obligació de retallar. De continguts, certament, n’hem parlat poc. El conseller Mascarell ens ha explicat que ara no tenim altre remei que posar fre a la despesa, però que en paral·lel hem de començar a construir el futur, que és prometedor i serà, per fi, el de la cultura situada en el centre de la vida política, social i econòmica del país. Ens ha demanat que mirem més enllà del propi nas i que no perdem excessivament el temps lamentat les malvestats del present i comencem a treballar pensant en el futur, que al cap i a la fi, és el que compta. Quan hem demanat que parléssim de continguts ens han dit bàsicament, amb variants i amb alguna excepció, que hem de parlar de futur. I en allò que respecta al present , usant la terminologia a què fins ara ens han habituat, s’han dedicat a racionalitzar, ordenar, aprimar, reduir, estalviar, simplificar… I ho han fet per la via directa, aplicant una mesura darrera l’altra, sense espai per a la dissensió, sense lloc per al diàleg. La conselleria s’ha posat a caminar amb dues o tres idees clares i les ha aplicat a fons, diguin el que diguin els que ja hi eren, tinguin major o menor ressò les objeccions que els hagin pogut fer.

Per una banda, la màquina s’ha posat a treballar en allò què, segons ens diuen, és inevitable: retallar i reduir l’administració. Per una altra, el conseller ha explicat i repetit una vegada i una altra, a tots els mitjans sense excepció, a tots els espais en què tenia dos minuts per parlar, en totes les ocasions en què li ha estat possible, que el que ens cal és mirar més enllà i planejar el futur, que serà sens dubte millor. I a fe que, si alguna virtut té Ferran Mascarell, és que és arreu. És probablement el conseller que amb major  intensitat es dedica a còrrer el país per ser present a totes bandes on hi ha una lleu espurna de les competències de la seva àrea de Govern. No coneix horaris ni festius i construeix una agenda realment infernal. És a tot arreu i rep tothom. I explica, i explica, i explica sense defallir que la solució és en el futur.

De moment, així doncs, ens queda poca cosa més que confiar en aquest futur, fer cas de la proposta tecnocràtica de disseny de la cultura per als propers anys i confiar que el procés que s’engega per a aquesta magnífica construcció estigui ben gestionat i generi fruits sucosos. Si no donem per bona aquesta promesa, els patiments del present seran difícilment assumibles. En aquest context, després de set o vuit mesos d’aplicar reduccions pressupostàries i mesures de restricció d’activitat, les  III Reflexions Crítiques són alguna cosa així com la portalada d’aques procés, la primera passa, el primer exemple de com es gestionarà tan magna  empresa. No és gens innocu, per tant, observar com s’han desenvolupat i quins resultats n’obtindrem.

Ens han dit que de tot plegat se’n farà una publicació. D’acord. Però la publicació serà un simple recull de les ponències presentades i dels diàlegs produïts? Hi haurà algun tipus de conclusió? I si és així, qui les proposarà i redactarà? Perquè si una cosa ha quedat clara després d’aquests tres dies és que no hi havia cap dinàmica de treball encarada a la recerca d’acords ni consens. Les jornades han consistit, essencialment, en l’exposició i contrast limitat de parers. En alguns casos vaig observar remarcables diferències de criteri i posicions pràctiques radicalment oposades. Sembla difícil, per a moltes temàtiques, aspirar a formular idees de complet acord, i encara més si es té en compte que a les taules organitzades no es plantejaven propostes de conclusions que poguessin compartir tots o la majoria de ponents. Ens enfrontem, així doncs, a dues possibilitats: una publicació que consisteixi en la juxtaposició de ponències i, per tant, d’opinions, o una elaboració de conclusions a partir de les percepcions que del conjunt de taules pugui tenir algú a qui s’encarregui aquesta feina.

En el primer dels casos tindrem un recull certament interessant de reflexions. Seran reflexions, però, en absolut noves. Pràcticament tots els participants a les jornades disposen d’espais, plataformes o tribunes d’exposició de les seves opinions, i en pràcticament tots els casos les usen profusament. Ja sigui en l’exercici de les seves responsabilitats professionals, ja sigui a partir d’activitat docent, ja sigui fent ús d’espais d’opinió en mitjans de comunicació, pràcticament tots venen expressant des de fa força temps la major part (per no dir totes) de coses que van dir. Vull dir amb això que si s’hagués encarregat a un recopilador eficaç la feina de rastrejar el món cultural a la recerca d’idees mare o projectes de desenvolupament cultural, hauria trobat en poc temps material suficient com per igualar o superar les aportacions recollides a les jornades. Quins són els valors, així doncs, d’aquests tres dies? Jo n’hi veig dos d’essencials: la tria i la posada en comú. Perquè aquestes persones i no unes altres? Amb quins criteris els hem triat? Hem de suposar que el criteri ha sigut la voluntat de recollir posicions significatives i rellevants, i per tant, queda clar que sigui qui sigui l’autor de la tria, ha considerat que els participants eren rellevants i que no ho eren tant d’altres que no hi han estat cridats ni convocats. S’està prefigurant, per tant, l’èlit del pensament cultural en el nou/futur projecte de política cultural per al país? Si és així, la posada en comú, és a dir, la reunió de tots ells en unes taules comprimides en pocs dies dies té el valor de la construcció d’un cos essencial d’opinió sobre el sector. Aquelles opinions que la conselleria considera rellevants van ser posades damunt de la taula.

Donant per sentat que la majoria de participants a les jornades van fer aportacions interessants, prefereixo parlar dels qui no van ser convocats. I en aquest capítol, és inevitable remarcar una realitat sagnant. Ni com a institució, ni els seus membres a títol individual, el CoNCA no hi va participar. Sabem, perquè ho han dit per activa i per passiva, que el CoNCA actual no és del gust de la conselleria ni dels seus alts càrrecs determinants. El discurs oficial diu que consideren que la institució té un excés d’atribucions executives i que les seves funcions s’han de limitar, amb matisos i per resumir, a les purament consultives. És a dir, a opinar. A reflexionar. I justament per això resulta sorprenent que la primera vegada que el Departament de Cultura convoca un espai ampli de reflexió, ambiciós i amb voluntat constituent, no reservi ni el més mínim paper al CoNCA. Si és cert que el conseller Mascarell vol reservar al CoNCA un alt paper en la recerca de models culturals, en la reflexió sobre la situació de context, en el seguiment i avaluació de les polítiques aplicades i, en definitiva, com a tutelador (expressió literal de Mascarell) de la politica cultural, no s’entén que el consell no hi treiés el nas ni tan sols per una petita escletxa.

Imaginem que en l’actual conflicte de relacions entre el CoNCa i del Departament, es consideri prudent no barrejar una i altra instància en un debat que podria donar com a resultat una escenificació de criteris radicalment oposats. D’acord, potser era millor evitar una escenificació pública de desacord. El país necessita unitat; ens ho repeteixen cada dia. Però fins i tot en aquest cas, hem de concloure que des del Departament es considera que ni un dels onze membres del CoNCA té nivell, categoria o capacitat d’aportar idees o propostes a l’alçada dels seixanta convidats de la convenció realitzada?

Ja reconec que fins aquí tot són elucubracions, però és que ningú, ni Departament ni CoNCA, no ha dit res sobre la qüestió. Podem fer una reflexió central sobre el món de la cultura a Catalunya sense que hi participi la institució que, com a mínim teòricament, havia de ser central en el desenvolupament cultural del país?

Diverses persones ja m’han dit que la conclusió que s’obté de tot plegat és que el Departament no només considera que el CoNCA com a institució està  mal montat, sinó que els seus atuals membres no hi tenen futur. Segons això, ja s’estaria fent llista de candidats per a integrar el futur CoNCA, el que sortirà del part induït de les lleis òmnibus. Si això fos cert, si cap dels actuals onze consellers hagués de seguir al seu lloc, semblaria lògic pensar que entre els seixanta participants a les reflexions hi ha els noms i cognoms dels futurs membres del CoNCA (o com sigui que s’hagi de dir el futur consell refundat). Fantàstic; ja podem fer travesses.

Hi insisteixo: fins aquí tot són elucubracions. Però com que no ens diuen res de concret, no ens queden altres camins.

I anem a la segona de les possibilitats a l’hora d’obtenir resultats de les jornades de reflexió: que algú elabori, per encàrrec, unes conclusions de tot el que es va dir. Atès que de la dinàmica de treball seguida no se’n desprenen conclusions que fossin aprovades pels participants, el qui rebi aquest encàrrec tindrà a les mans una feixuga i complexa feina, digna d’equilibristes, per no dir de prestidigitadors. La sospita fàcil seria pensar que les conclusions acabarien sent  a gust i aprovació del Departament de Cultura. Si tinguéssim confiança en la seva equanimitat, en canvi, acceptaríem que es farien amb voluntat objectiva, sense obviar ni bandejar opinions divergents a les que ara són lloc comú a la conselleria. En qualsevol cas, fos quin fos el resultat, una cosa sembla evident: la virtut o defecte de les conclusions quedaria a les mans de la voluntat dels actuals governants. Única i exclusivament. Si els governants són bons, tenim una bona proposta assegurada. Si els governants són dolents, tindrem un projecte pervers i seguidista dels interessos partidaris.

Em permeto recordar, ni que sigui de pas, que una de les claus que van motivar la creació d’un consell de les arts era, justament, la voluntat de no deixar exclusivament en mans del partit governant els criteris de la politica cultural. No refiar-nos exclusivament de la virtut dels governants disposant d’un organisme que pogués actuar com a contrapès i reequilibrador de les actuacions esbiaixades per l’interès partidari. Pura essència democràtica.

En fi. Com ja hem dit més amunt, i fent cas al que ens diu el conseller Mascarell, això no ha fet altra cosa que començar. No siguem malfiats. Si és veritat que aquestes jornades de reflexió no eren altra cosa que un pòrtic al procés realment constituent que es produirà en tornar de vacances, hem de confiar que el desplegament d’aquest projecte serà acurat, ambiciós, rigorós i equànim. Que el resultat del futur pacte nacional per la cultura serà inclusiu, que cap sensibilitat remarcable en quedarà exclòs, i que el futur pla estratègic de desenvolupament no serà  només un artefacte tecnocràtic (recordem que aquest Govern vol, per damunt de tot, simplificar funcioament i eliminar burocràcia!) que actuarà com a disfressa de les línies d’actuació que ja té decidides el Departament, que reservarà un paper rellevant a tots els actors essencials (inclòs el CoNCA) del panorama cultural català, i que tots plegats serem capaços de detectar i distingir els avenços que progressivament (més ens val) haurà d’anar fent aquesta nostra cultura gràcies al projecte Mascarell.

I, si m’ho permeten, un darrer prec que potser a algú li semblarà insubstancial, però que per a mi és definitori de l’essència de les coses i de les voluntats que hi ha al darrera: que les formes siguin correctes, que el respecte a institucions i persones sigui exquisit, que es preservi la dignitat de tothom que hi tingui algun paper i que, en general, els qui tenen a les seves mans l’alta responsabilitat de conduir aquest procés, mostrin una mica d’humiltat. Al cap i a la fi, no són, ni res més ni res menys que servidors de la cultura. Servidors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: