Va de periodisme

Avui, el poder econòmic ha hagut de passar comptes davant del poder polític. Murdoch interrogat pels parlamentaris britànics. Rara experiència. Gaudiu-ne, però no us hi acostumeu, perquè costa creure que l’escena pugui repetir-se i encara menys que pugui donar lloc a alguna acció que posi algun tipus de fre o límit a la mala praxi periodística, bandera i segell de l’imperi mediàtic més poderós del planeta. Dotzenes d’advocats s’encarregaran d’exculpar el magnat tot descarregant responsabilitats en subalterns que expiaran les malifetes del senyor fosc i recolliran generosos tota la brossa escampada. O potser no. Potser s’ha posat la primera pedra del declivi de l’imperi? Costa de creure, però no hi ha altra manera de sobreviure en aquest món decebedor que no sigui la de practicar sistemàticament un optimisme malaltís. Somiem, per tant, que l’ancià Murdoch viurà encara prou temps per tastar les clavegueres en les que ha fonamentat el seu imperi. Mentre esperem el miracle, però, trobo deliciós veure les imatges de Murdoch demanant excuses, dubtant amb llargs silencis davant de les preguntes dels representants democràtics, contemplant espaordit com la seva dona impedeix que un indignat ciutadà britànic el ruixi amb escuma d’afaitar. Veure la seva cara desorientada i acovardida és també una forma de justícia.

I avui mateix ha mort Carles Sentís. 99 anys farcits d’èxits però salpebrats de contradiccions que difícilment es poden aclarir amb els panegírics que avui hem sentit en boca dels nostres governants. Les reaccions oficials només han recordat la cara més amable de l’homenot. La mort dignifica i maquilla la memòria. Les lloances al periodista (per dir alguna cosa) són contestades amb contundència a la xarxa, que bull d’indignació. Potser no cal que el dia de la mort d’algú se li retreguin totes les vergonyes. Però tampoc no cal que les nostres institucions perdin la dignitat cantant les excel·lències d’algú que es va alinear amb els enemics de la democràcia  i que va fer fortuna professional en l’ambient periodístic gris i llagoter del franquisme. Potser no és avui que hem de jutjar Sentís. Però tampoc no és avui que hem de praticar la memòria selectiva per bandejar les culpes d’algú que va optar pel pitjor dels bàndols quan tenia opcions més dignes. Avui, els nostres governants havien de ser respectuosos amb un senyor gran que ha mort, però en cap cas no havien d’elevar als altars de la democràcia a algú que la va trair a la primera ocasió en la qual va tenir la possibilitat de triar.

Un dia senyalat per al periodisme, certament. Per al periodisme compromès amb la indignitat.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: