Periodisme, responsabilitat i pedanteria

El director d’un diari i tot el seu Consell de Redacció no tenen capacitat de contrapesar la veu del Consell d’Administració. Han perdut gairebé tot el pes que haurien pogut arribar a tenir (…). Els professionals del periodisme no podem recular més. El negoci mana, d’acord. Però aquest no hauria de ser un principi il·limitat. El negoci mana, sí, però tenint ateses determinades condicions essencials. De la mateixa manera que un cirurgià té total llibertat i, per tant, responsabilitat en un quiròfan, un periodista només pot avalar el missatge si és capaç d’establir un compromís entre ell, la realitat i el receptor. És a dir, si se’l respecta (si té poder, poder delegat, si es vol) quan és davant del seu ordinador, del seu micròfon o (també darrere) de la seva càmera. Només, aleshores, se li poden demanar responsabilitats.

Evidentment, no ajuda gens a fer que això pugui ser així la feblesa de les Associacions i dels Col·legis de Professionals que, debilitada la seva influència efectiva en aquests terrenys, no poden garantir la cobertura eficient ni dels periodistes ni de les seves condicions i pràctiques de treball (…). Ens fan falta col·legis forts. Igualment, les institucions involucrades en la formació dels intermediaris de la comunicació i en el desenvolupament i l’observació de l’activitat dels professionals, haurien d’ajudar al reconeixement de la figura del periodista. Si no hi ha l’aval sobre el contingut, el missatge no té garanties per bé que el negoci també funcioni. En lloc d’anar per aquí sovintegen la complaença còmoda i la tebior crítica. Per fortuna, hi ha molts professionals compromesos amb el receptor que vetllen per la qualitat dels missatges. Però la dinàmica del sistema actual de produccions va contra aquest principi i, a més, provoca un efecte funest: els joves periodistes acabats de llicenciar aprenen de nosaltres un exercici professional de l’ofici mancat d’aspectes tècnics bàsics. Aquesta pèrdua de transmissió de coneixement és, des del meu punt de vista, un fet nefast que ha de repercutir ben aviat en la pèrdua de qualitat de les informacions, si entre tots no hi posem remei (…).

En aquesta situació, esdevé especialment dolorós que un bon nombre dels mateixos professionals de més èxit de l’audiovisual espanyol (“més èxit” hauria de comportar “més compromís“) s’oblidin sovint del problema i se’n mantinguin còmodament al marge amb la corbata de llaç al coll i el vestit de nit per a la foto, el còctel a la mà i, com ja he dit, el premi que recíprocament es concedeixen a la butxaca. La vanitat és un animaló que sempre té gana. Amb aquest panorama, ¿quin sentit té que ens reconeguem en una acadèmia i que ens presentem en societat com a científics i artistes de la televisió? Científics i artistes? Som uns pedants.

Puyal i Ortiga, Joaquim M. Aicnàlubma. Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió. Columna, 2011 (pàgs. 159, 160 i 161).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: