Cinisme o sarcasme?

El clam de rebuig als incidents que es van produir ahir al voltant del Parlament de Catalunya sembla unànim. Queda clar que els actes agressius i l’intent d’evitar l’accés dels diputats a la càmera no tenen cap sentit si no és el de malbaratar el crèdit que fins al moment havia assolit el moviment dels indignats. També la decisió de convocar la concentració per bloquejar l’accés al Parlament era un error, que no hauria estat menor fins i tot i en el cas que no s’haguessin produit incidents violents. És, probablement, el primer exemple de mala gestió del procés de consolidació del moviment, amb resultats contraproduents. Diguem-ho en veu alta, d’acord. Però ja està. Corregim i seguim. No aprofitem l’ocasió per desacreditar el moviment, evitem la temptació de deslegitimar l’ampli ventall reivindicatiu dels indignats i, sobretot, no deixem de parlar dels continguts i els objectius de les movilitazacions, que són, al cap i a la fi, la única cosa important.

Tots els grups polítics van condemnar els incidents i els actes de violència. Lògic. El Parlament va fer el que, institucionalment, li corresponia: proposar i facilitar una declaració conjunta de rebuig de totes les formacions amb representació parlamentària. Lògic i fins i tot desitjable. Ara bé, posem límit a les conseqüències que es poden inferir de tot plegat. Per començar, s’ha de separar els incidents del moviment en si. Portaveus dels indignats es van desmarcar immediatament dels fets violents i van deixar clar que el moviment del 15-M és una altra cosa. Podem discutir si la iniciativa de convocar una protesta al Parlament  era necessària o no, si fou un error de plantejament, si els organitzadors no en van controlar les conseqüències, si fou una ingenuïtat, una imprudència o una irresponsabilitat.  D’acord. Però res del que va passar ahir treu sentit i força a un fenòmen que aireja i dona profunditat a la vida política del país.

Sembla com si els detractors del moviment estiguessin esperant el primer error per descarregar tota la munició acumulada damunt dels manifestants. Si els hem de fer cas, semblaria que el moviment no té res de sòlid, que no proposa res de seriós, que no és significatiu de cap estat d’ànim social, que no és la resposta a un munt de malfuncionaments del nostre sistema democràtic, que no té res a veure amb el refús a les arcaiques rutines organitzatives dels partits polítics. Caprici sobtat de nens “pijos” o una bretolada més dels “antisistema”.

No vull justificar ni un sol dels insults, ni una sola de les empentes, ni un sol dels actes violents que es van produir ahir. Però sí que vull remarcar que abans de desqualificar un ampli moviment social cal determinar amb tanta precisió com es pugui quines persones concretes van ser les causants dels incidents. I només després d’això podrem veure si tenien algun possible grau de representativitat. També m’agradaria que als incidents se’ls apliqui la mateixa “tolerància” que s’aplica, per exemple, a les celebracions de les victòries del Barça, que deixen any darrera any una llarguíssima llista de despeses públiques pels desperfectes i destrosses causades. Ningú no qüestiona que els aficionats del Barça hagin de seguir celebrant les seves victòries pel fet que una minoria les usi sistemàticament com a excusa per cometre les seves barbaritats. Doncs jo voldria que ningú no qüestionés el dret del moviment del 15-M a seguir manifestant les seves idees i propostes pel fet que una minoria hagi tingut un comportament lamentable i fins i tot delictiu. O és que és més important una celebració esportiva que una reivindicació sobre el nostre sistema democràtic?

I no vull tancar aquest text sense deixar de remarcar una altra bajanada que es repeteix amb pesada insistència. Els detractors del moviment exigeixen als indignats que s’organitzin millor, que articulin propostes concretes, que decideixin un sistema de lideratge, que construeixin una proposta sòlida i fonamentada… Em fa riure, aquesta petició. El moviment té escassament un mes de vida, es va iniciar sense cap base organitzativa ni planificada, però malgrat això ha aconseguit un grau de suport social i cívic més que remarcable. Ha enumerat i exposat en veu alta un munt de disfuncions del nostre sistema democràtic, econòmic i social i ha engegat complexes processos assemblearis en els quals es discuteix de política com feia temps que no vèiem més enllà de les institucions públiques. És un moviment ciutadà viu, que es transforma cada dia i que avança a un ritme que a mi em sembla extraordinàriament ràpid tenint en compte les circumstàncies. Fa només un mes i dos dies ningú no imaginava ni en el millor dels somnis una capacitat de mobilització social d’aquesta dimensió, i ara resulta que són lents, que no concreten, que no són capaços de formular propostes…

Perquè no ho plantegem a l’inrevés? Quants anys fa que hi ha un consens social generalitzat sobre la necessitat de regular el finançament dels partits per evitar la corrupció? Quant temps fa que hi ha un acord de minims, perfectament transversal, sobre la necessitat de gravar d’alguna manera l’economia financera especulativa? Quants mesos fa que, arrel de la crisi planetària, es constata la imperiosa necessitat de posar límits i controls al sistema finacer privat? Quant temps fa que els índex d’atur superen en moltíssim el que seria acceptable en qualsevol societat avançada? Des de quants anys abans de la crisi veníem sentint que tothom (i quan dic tothom vull dir tothom) deia que teníem una bombolla immobiliària que s’havia d’aturar i que corria seriós risc d’esclatar? Des de quan reconeixen totes les forces polítiques catalanes que ens cal una llei eletoral pròpia? Segueixo? No cal, perquè no acabaríem.

Es directament ridícul que els responsables polítics que tenen una llarguíssima llista de deures pendents, amb una acumulació brutal de temes i greuges per resoldre, demanin ara a un moviment de naixement espontani, caracteritzat per la participació ciutadana directa i lliure, proposi en un mes les solucions per a les dotzenes de disfuncions del nostre sistema que ells no han estat capaços d’encarar després de molts anys de tenir-los al damunt de la taula. El moviment del 15-M neix, entre moltes altres raons, justament perquè hi ha una forta crisi de confiança en la capacitat de l’actual sistema polític per gestionar i resoldre els problemes de la ciutadania. Els indignats veuen que allò que els afecta directament, que allò que els preocupa, que allò que els indigna, no troba resposta per part dels dirigents polítics. I ara van aquests mateixos polítics i diuen que els indignats no tenen capacitat suficient d’organització ni de concreció per trobar propostes i solucions. És una broma?

Cinisme o, directament, sarcarsme?

One Comment

Add yours →

  1. Crec que no és pot dir millor, Pep. Felicitats.

    En aquest cas, com en tants d’altres, cal aplicar una lògica que beu directament dels mètodes criminològics per esbrinar la resolució de qualsevol delicte: el mòbil (motiu) del delicte. La pregunta és sempre la mateixa: Qui treu beneficis del fet? En aquest cas, és evident que qui NO se’n beneficia és el moviment dels indignats.

    Una segona reflexió aniria també en aquesta direcció. Tots els sistemes de poder, democràtics o no, tendeixen a justificar sempre el seu monopoli de la violència (legítima a voltes, però sempre violència; ara em sembla que n’hi diuen força, que sona millor). I si pot ser, incrementar l’abast d’aquest monopoli. I per fer-ho res millor que l’existència d’un “papu”, d’un dolent que justifiqui aquesta nostra societat cada cop més controlada i vigilada. Això no ho dic jo. En Foucault en parla a bastament al seu “Vigilar y castigar”.

    El que més m’emprenya és que des del poder i des dels mitjans de comunicació (que d’independents no en tenen res) ens vulguin tractar d’imbècils. Per sort o per desgràcia, un bon nombre de ciutadans encara solem pensar per nosaltres mateixos. Entre tots hem d’aconseguir que el nombre creixi. I que cada cop que insulten la nostra intel•ligència, ens indignem. Cada cop més.

    Tot i estar en contra de qualsevol violència (legítima o il•legítima), davant dels fets que comentem, crec sincerament que se’ls hi ha vist el llautó.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: