El savi, al final

Quan busco un símbol per al concepte de coratge moral -l’únic heroisme a la terra que no reclama víctimes alienes-, veig sempre davant meu el rostre bell, clar i humà de Freud, amb els seus ulls foscos de mirada sincera i serena (…). En tots aquells anys conversar amb Freud va ser per a mi un dels plaers intel·lectuals més grans. Aprenia i em meravellava alhora, em sentia comprès per ell en cada paraula que pronunciava aquell home magnífic i sense prejudicis, a qui cap confessió no espantava, cap afirmació no irritava i per al qual la voluntat d’educar els altres a veure i sentir amb claredat s’havia convertit feia temps en una voluntat instintiva de viure. Però mai no vaig experimentar amb tanta gratitud el caràcter insubstituïble d’aquestes llargues converses com durant aquell any obscur, l’últim de la seva vida. Tan bon punt entràveu a la seva cambra, en quedava exclosa, com qui diu, la follia del món exterior. La cosa més cruel es feia abstracta, la més confusa s’aclaria, l’actualitat se subordinava humilment a les grans fases cícliques. Per primera vegada vaig veure el veritable savi, enlairat per damunt de si mateix, que ja no sent el dolor i la mort com una experiència personal, sinó com un objecte suprapersonal d’observació, de reflexió: la seva mort no era una gesta moral inferior a la seva vida.

Zweig, Stefan. El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Quaderns Crema, 2001. Traducció de Joan Fontcuberta (pàgs. 513, 514 i 515).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: