L’aparició de cadenes espanyoles privades de televisió es va produir ben avançada la transició política i va ser argumentada interessadament en raons de pluralitat i llibertat. Es van anar concedint més llicències d’aquelles que raonablement podia sostenir el mercat. Anys després podem dir que el conjunt de la seva activitat no ha servit per elevar el nivell del corpus dels discursos, ni la qualitat objectiva dels missatges, ni per assolir la complementarietat, ni per permetre l’accés al mitjà d’objectius, persones i realitats interessants (com per exemple, la divulgació cultural, la pedagogia de la convivència, de la solidaritat o de la diversitat pluricultral ibèrica, el lleure enriquidor, la generalització de les informacions i del coneixement…). En general, la politització del poder comunicatiu i la inexistència d’efectius principis d’interès social en l’activitat dels operadors televisius privats ha acabat provocant, segons la meva manera de veure-ho, una situació inconvenient. Com si fossin trilers traçuts de la dialèctica, interessadament, els Emissors privats gairebé han aconseguit instal·lar del tot -gràcies als seus instruments d’opinió multimèdia- la percepció col·lectiva que només la televisió pública ha de tenir objectius de servei. Per tant, segons aquest plantejament, ha de ser la televisió pública qui valori l’espectador com a persona. Per als operadors privats serà un client i prou. El resultat immediat d’aquest escenari consagra l’arbitratge del mercat. I això, a mi -ja em perdonaran- no em sembla bé quan parlem de mitjans de comunicació social gratuïts i de gran penetració.
Puyal i Ortiga, Joaquim M. Aicnàlubma. Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió. Columna, 2011 (pàgs. 96 i 97).
Variacions 
Deixa un comentari