Res de més enganyós que la idea massa corrent segons la qual en l’escriptor treballa ininterrompudament la fantasia i que ell crea sense parar fets i històries a partir d’un amàs inesgotable. En realitat, en comptes de trobar coses, a ell, tan sols li cal deixar-se trobar pels personatges i els esdeveniments, els quals el cerquen constantment perquè els torni a contar sempre que hagi conservat una elevada capacitat d’observar i escoltar; a aquell qui sovint ha assajat d’interpretar destins, molts li conten el seu.
Zweig, Stefan. La impaciència del cor. Quaderns Crema, 2010. Traducció de Joan Fontcuberta (pàg. 5).
Variacions 
Només per abundar en el tema:
“A fin de cuentas, como dice J.M. Coetzee, una de las cosas que la gente no suele comprender de los escritores –los escritores serios, por lo menos- es que uno no empieza por tener algo de lo que escribir y entonces escribe sobre ello, sino que es el proceso de escribir propiamente dicho el que permite al autor descubrir lo que quiere decir.”
Enrique Vila-Matas, al pròleg de En un lugar solitario (Narrativa 1973-1984)
M'agradaM'agrada
Sí, senyor!
M'agradaM'agrada
Va, i una altra i paro. No em vull posar pesat:
“Escribir es siempre aceptar el riesgo de decirlo todo, incluso –y sobre todo- sin saberlo”
Julio Cortázar / Carol Dunlop, Los autonautas de la cosmopista
M'agradaM'agrada
I Kapuscinski va dir:
“Si fos un objecte, seria objectiu. Com que sóc un subjecte, sóc subjectiu”
M'agradaM'agrada