Barça i Madrid, debilitats i fortaleses

Queda clar que, ara mateix, si es vol opinar sobre la competència entre Barça i Madrid, cal fer-ho abans que comenci l’eliminatòria de la Champions. Fer-ho després seria jugar sobre segur, eliminar risc i sumar obvietats a tot el que, ben segur, diran els mitjans. És ara que cal dir si aquest Barça, nineta dels nostres ulls, té capacitat i maneres suficients per desbordar un cop més el Madrid físic, impetuós, xulesc i, ai las! altament eficaç de les darreres setmanes. I jo dic, abans d’embolicar la meva opinió en la cel·lofana dels meus arguments, que sí. Sí que pot. Sí que en té capacitat.

Altra cosa és si ho farà. Perquè estarem també a les mans de factors que de cap manera es poden controlar (per molt que Mourinho faci un màster de comunicació per convèner el món sencer que Guardiola enreda àrbitres, federació i UEFA). Però són justament aquests imponderables els que, a parer meu, reforcen l’aposta del Barça. Són aquestes incerteses les que, hi pujo de peus, són la prova definitiva que el futbol bo, generós i honest, es practica a Can Barça més que en qualsevol altre lloc del món. Més que, per descomptat, al centre de la Meseta. I, és clar, m’explicaré.

Primer imponderable: els àrbitres. Si el criteri arbitral no castiga la reiteració de faltes, si cedeix a la pressió brutal desplegada a través dels mitjans primer, i pels propis jugadors del Madrid damunt del camp després, l’equip català tindrà poques oportunitats de guanyar. Els defensors d’aquests tòpics prehistòrics de la virilitat del joc, de la llei del tot s’hi val en nom de la rivalitat històrica, de l’apel·lació permanent a la ràbia i la “furia”, diran que això és una debilitat. Jo no hi estic d’acord. Jugar bé i bonic, combinant efectivitat amb estètica, mai no pot ser una debilitat. És, justament, la nostra fortalesa. I, sí, és clar: depenem dels àrbitres per tal que això sigui possible. És de persones i societats civilitzades dependre, i assumir aquesta dependència, d’una justicia (valgui’m la redundància) justa. És ser dèbil demanar que s’apliqui el reglament (llei)? És ser dèbil demanar que l’àrbitre (jutge) sigui imparcial? És ser dèbil negar tolerància als jugadors (ciutadans) que acumulen petites trampetes (infraccions) per saltar-se les regles (obligacions) de què s’ha dotat el món de l’esport (societat)? No. Reclamar que passi tot això és ser, simplement, civilitzat. Correcte. Honest. Madur. Culte. I, per al meu gust, la major virtut del Barça que Guardiola ha impulsat durant aquests darrers anys, és justament la reivindicació del joc honest amb valors estètics i ètics defensables aquí i a la Xina, sense haver d’abaixar el cap ni dissimular trapelleries de col·legial. Jo diria que tothom (malgrat alguns no ho vulguin reconèixer) sap que amb un arbritatge just i correcte, cap equip del món pot avui doblegar el Barça si els seus jugadors estan mínimament encertats. No és fortalesa, això?

Segon imponderable: la fortuna. Fugissera deessa, la fortuna. Malgrat hagis fet la millor feina del món, malgrat ho hagis fet tot correctament, malgrat no hagis oblidat cap detall cabdal, pot molt ben ser que un dia malastruc et faci anar de mal borràs. I dons, què vols fer-hi? Si caus en aquest context és quan tothom parla de dolça derrota. Has perdut malgrat mereixies guanyar. No has guanyat malgrat haver fet tot el que calia per guanyar. El cap ben alt i, de fet, un nou argument per continuar defensant el propi ideari, el propi estil, la pròpia filosofia.

Pot molt ben ser que, malgrat no comptar amb un bon arbitratge ni amb el benefici de la fortuna, es guanyi un partit. Pot ser que la genialitat i la qualitat facin de tripes cor i permetin superar totes les adversitats. En aquest cas, la proesa no té límit. Però, i ara no us enfadeu, jo sóc poc partidari de guanyar en aquest context; èpicament, com diu el tòpic. Si tinc totes les circumstàncies en contra, gairebé prefereixo perdre, perquè res no valida la teoria dels meus contraris. Si guanyo malgrat les males pràctiques de l’adversari, d’alguna manera estic validant aquestes males pràctiques. Els estic dient que tolero la seva manera de fer perquè, al cap i a la fi, jo sóc la bomba. I això és una trampa, perquè l’excepcionalitat d’una victòria contra tots els elements no és fàcilment repetible i, en canvi, estic donant per bo tot allò contra el que sempre he lluitat. Si l’arbitratge és dolent… que guanyin i que es vegi clar que han guanyat a causa de l’arbitratge. Si avui no tinc sort… que guanyin i que s’accepti que allò normal hauria estat la meva victòria. Només fent evident la injustícia d’un resultat es pot propiciar canvis de reglament o d’actituds en els dirigents per evitar en el futur aquestes pràctiques amb l’adopció de mesures concretes! Si guanyo malgrat tot, si me’n surto malgrat la “maldat” dels altres, estic dient que la virtut triomfa malgrat les adversitats. I això no és veritat gairebé mai.

En fi. Però tampoc no em prengueu molt seriosament. Tot això ho escric ara, en fred. Fent rutllar aquestes neurones que potser hauria de dedicar a empreses més serioses que no pas el futbol. El cas és que, amb tota probabilitat, quan estigui veient el partit no podré fer altra cosa que desitjar la victòria peti qui peti. Com deia aquell, encara que sigui de penal injust en el temps de descompte. I ja em perdonareu la debilitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: