L’espai jove de la Fontana

Ha esclatat una polèmica a l’entorn de la gestió del casal jove La Fontana, a Barcelona. El districte de Gràcia ha tret a concurs la seva gestió en contra de l’opinió de la Plataforma d’Entitats Juvenils de Gràcia, que reclama un projecte, diuen, d’autogestió per a l’equipament. Reclamen negociar amb el districte i aturar la concessió i es proposen a si mateixos com a gestors del projecte, en tant que representants de la diversitat de col·lectius juvenils de Gràcia.

La qüestió és complexa perquè s’hi barregen molts plantejaments divergents, la majoria dels quals tenen alguna part de raó. No em convertiré aquí en defensor d’una postura o de l’altra, però sí que em ve de gust posar de relleu que en aquest conflicte s’hi reflecteixen un seguit de contradiccions i malentesos gairebé històrics respecte a les fórmules de gestió dels equipaments públics. Fa anys que sento discursos i teories sobre la millor manera de gestionar de forma participada o completament autònoma, i gairebé mai no he sentit ningú que en parli amb rigor ni encert. El cas és que els diferents models existents han anat funcionant, fent la viu-viu en alguns casos, sense clarificar de forma precisa de què parlem en cada cas i abonant la confusió general que, crec jo, impera sobre la qüestió.

Començo per dir que probablement, un cop plantejat el conflicte, l’ajuntament (en aquest cas des del Districte de Gràcia) no ha estat prou entenimentat. Amb defectes i virtuts, la plataforma d’entitats juvenils de Gràcia té una bona i llarga tradició d’activitat i també de cooperació i implicació en el seu entorn i, amb independència de la poca o molta raó que tinguin, segurament calia considerar d’una altra manera el diàleg que necessàriament s’hi ha d’establir. Vull dir amb això que plantejar una intervenció policial amb una organització juvenil caracteritzada per la seva voluntat de participació i col·laboració no és, segurament, una bona idea. I no entro més en el detall de la qüestió perquè no la conec prou a fons, però estic segur que hi ha o hi podria haver maneres diferents d’entomar el conflicte.

D’altra banda, en pocs dies he sentit utilitzar diverses vegades conceptes lligats a la gestió de projectes participatius amb molta lleugeresa, i gairebé sempre de forma errònia. S’ha dit, per exemple, que es vol aturar la privatització de l’equipament. No cal ser economista per entendre que fer un concurs per a la gestió d’un equipament públic no és una privatització i que en cap cas implica transformar els objectius dels serveis que s’hi contenen amb la voluntat de lucre. Els objectius de servei públic d’un equipament no només no tenen perquè ser desvirtuats amb una gestió privada, sinó que en la majoria dels casos, queden perfectament garantits. Per tal que així sigui calen, essencialment, dues coses: que els adjudicataris siguin professionalment competents i que el contractant, o sigui el districte, disposi d’un bon projecte de servei públic i el faci complir amb ets i uts als adjudicataris. Seria especialment interessant tenir l’oportunitat de debatre sobre aquestes dues qüestions, i en el debat hi haurien de ser, evidentment, les entitats juvenils del districte. Una de les conclusions del debat, un cop garantit que es diposa d’un bon projecte de servei públic, podria ser quins criteris s’estableixen per triar els gestors de l’equipament. Quina mena d’organització ho ha de fer? Donem preferència a organitzacions associatives del propi territori? En quines condicions i amb quins mínims de capacitat de gestió? En quin cas podem considerar la possibilitat que sigui una empresa especialitzada la que acabi assumint la gestió? És sobre això, crec jo, que s’ha de dialogar. I és sobre això que s’ha d’arribar a acords.

Acabo encara dient que en el maremàgnum d’informacions que he vist sobre la qüestió m’ha sobtat trobar-ne alguna que parlava de certa pressumpció de corruptela de l’empresa a la que s’ha adjudicat la gestió. Em sembla indignant. Si algú vol aportar dades sobre aquest tema per introduir-los en la discussió, ha de parlar amb claredat i sobre fets. Fer cas al rumor i aportar informacions imprecises i vagues és d’una alta irresponsabilitat. Per fer això, el millor és callar.

He estat membre d’associacions que han gestionat equipaments públics. I he dirigit una empresa que ha gestionat equipaments públics. Conec les dues bandes de la moneda. I si una cosa tinc clara és que de moneda només n’hi ha una, sigui quina sigui la cara des de la qual es parla, en termes generals, allò que predomina és la voluntat de servei públic i de feina ben feta. També des del punt de vista de l’empresa. En dono fe.

La qüestió mereix debat, efectivament. Però que sigui seriós i precís. Qualsevol cosa menys lleugeresa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: