L’Ateneu que ve

Fa pocs dies es van celebrar eleccions a la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès i en fou guanyadora la candidatura encapçalada per Francesc Cabana, amb un escàs avantatge sobre l’equip proposat pel filòsof Norbert Bilbeny. Per diverses raons, la renovació de l’organ directiu, que es farà efectiva aquesta mateixa setmana, suposarà una fita remarcable en la història de l’entitat. Per començar, implica el comiat com a president d’Oriol Bohigas, que durant els darrers vuit anys ha liderat una transformació espectacular de la institució fins al punt de convertir-la en un model admirat de modernització i posada al dia per a institucions de llarg recorregut històric i difícil encaix en l’actual entorn social, econòmic i comunicatiu. En un altre sentit, el transcurs de la campanya i de la pròpia jornada electoral ens ofereixen pistes (que no certeses) sobre la possibilitat real que les transformacions produïdes arribin a consolidar-se i esdevinguin estructurals en l’entitat. D’una banda, sembla que, efectivament, s’ha confirmat la viabilitat i conveniència d’un model de gestió en clau positiva, però, al mateix temps, és possible observar com persisteixen (ni que sigui residualment) algunes de les pitjors herències en la dinàmica associativa de l’entitat. Hi dedicaré unes quantes ratlles.

Cal dir, per començar, que la candidatura de Cabana s’impulsava sota el signe de la continuïtat. La meitat dels seus membres formaven part de la segona junta dirigida per Bohigas, inclòs el presidenciable, i es mostren orgullosos i satisfets de la feina feta. En el seu discurs persisteix la idea que cal mantenir la linia seguida fins al moment i consolidar-ne les directrius bàsiques. En més d’una ocasió vaig sentir dir als membres de la candidatura que, de fet, la seva campanya electoral havia estat la feina feta durant els tres anys i escaig del seu mandat anterior. Podria semblar que promoure la continuïtat implica optar per una opció conservadora, però no hi ha res més allunyat de la realitat. Ser continuïsta d’una linia impulsada per Bohigas implica canvi i renovació permanent en direcció a l’excel·lència. Els dos mandats de Bohigas han estat presidits per una transformació profunda de l’entitat i per un continu qüestionament de la pròpia actuació. Ser continuïsta en aquests termes, per tant, és qualsevol cosa menys ser conservador.

Em sembla just destacar també, que possiblement s’ha posat massa l’accent en la renovació física de l’entitat. Les juntes de Bohigas han recuperat i rellançat la magnífica biblioteca de l’Ateneu, han actualitzat i modernitzat sales, accessos i serveis, han convertit l’entranyable però incòmoda i limitadora sala d’actes en un auditori modern i funcional, han recuperat la dignitat i la seguretat de les façanes del Palau Savassona  i, en termes generals, han afegit als valors tradicionals de l’Ateneu les virtuts d’un equipament modern i eficaç. Certament, no hi ha res més visible que aquesta transformació. Però a còpia de destacar aquesta tasca ingent ha semblat tot sovint que l’únic mèrit d’aquest periode havien estat les obres i la capacitat de captar els recursos necessaris per fer-les. Això és profundament injust. Si els canvis d’estructura i funcionament de l’entitat es consoliden, hauran sigut incomparablement més importants que no pas els físics, senzillament perquè són els canvis que garanteixen la pervivència de l’entitat i la seva capacitat de continuar sent una institució de referència per al pais. S’ha professionalitzat la gestió, una necessitat que clamava al cel, s’ha transformat l’estructura econòmica i de finançament de l’entitat, s’han impulsat nous serveis i s’han modernitzat els antics, s’ha donat una capacitat de gestió i servei modèliques a la Biblioteca, s’han incorporat de manera brillant les tecnologies de la informació i la comunicació, s’ha renovat i duplicat la massa associativa de l’entitat, s’ha multiplicat per quatre la quantitat (i m’atrevieria a dir que la qualitat) de la programació, s’ha aixecat una espectacular Escola d’Escriptura, gairebé única en les seves característiques a Europa i, per rematar la feina, s’han actualitzat els Estatuts de l’entitat, que conservaven encara una estructura decimonònica. Resulta obvi que sóc favorable i apassionat de totes aquestes transformacions, però encara que no ho fos, el més objectiu i gasiu dels anàlisis deixaria per terra la teoria que l’únic mèrit de Bohigas ha estat el de la transformació física de la seu de l’Ateneu. Dir això és, senzillament, ridícul.

La victòria de l’equip de Cabana sembla que, certament, consolida les transformacions realitzades i el model de gestió adoptat. Els socis de l’entitat han validat la feina feta i han confirmat que volen mantenir el rumb, com a mínim durant tres anys més. Però més amunt deia també que el resultat de les eleccions ens diu que persisteixen algunes de les pitjors herències de l’entitat.  Certament, el triomf electoral no fou aclaparador. Incontestable sí, perquè el vot democràtic obliga, però no es pot obviar que una part substancial dels socis van votar una candidatura que volia canvis sobre el model adoptat. I és en algun d’aquests canvis i, sobretot, en l’actitud com es van proposar, que detecto restes poc desitjables d’un passat malauradament encara molt proper.

He de dir, per començar, que en allò que respecta als continguts generals, als valors tèorics i a les idees que fonamentaven les dues candidatures, poques diferències hi havia. Totes dues volien un espai de centralitat per a l’Ateneu, totes dues volien un Ateneu proactiu i generador de pensament i propostes per al seu entorn, totes dues volien diàleg i pluralitat, totes dues parlaven de catalanitat, de participació, de democràcia, de… Per a algú que no coneixi la quotidianitat de l’Ateneu havia de ser, certament, difícil distingir entre una i altra candidatura. I he d’afegir-hi, a més, que en les dues llistes, la vàlua de les persones que les integraven era equiparable, i tanta qualitat intel·lectual i saviesa hi havia en una com en l’altra. Les diferències es detectaven en aspectes que potser a primera vista eren residuals, però que al capdavall esdevenien fonamentals. Jo n’hi vaig veure de dos tipus: referides al model de gestió, i referides a l’estil o actitud dels impulsors.

Sobre el model de gestió destaco que la candidatura Bilbeny assegurava que no volia un model gerencialista. Un clàssic. Un clàssic de les entitats que es resisteixen al canvi que les ha de menar a un sistema de gestió modern i eficaç. La necessària professionalització de la gestió en una organtizació de la dimensió de l’Ateneu es viu amb recança quan es considera que els càrrecs tècnics (professionals) de què es dota la institució acumulen massa poder. Es considera que tota aquella capacitat de decisió i d’autonomia que s’atorga a un gerent o director és capacitat que perd la Junta Directiva, garant de la voluntat dels socis i, per tant, única intèrpret legítima de l’interès dels propietaris de l’entitat. Per a mi, contestar a aquesta afirmació és ben senzill: la pèrdua de poder d’una Junta Directiva es produeix només quan aquesta mateixa junta desisteix o dimiteix de les seves responsabilitats. Si una junta és al peu del canó i assumeix amb fermesa el comandament, disposar d’un eficaç equip professional, encapçalat per un gerent o un director, és la major de les benediccions. Amb un bon gerent o director, amb un bon equip professional, una junta directiva incrementa la seva capacitat de gestió i de conducció de l’entitat. Les seves linies de treball tenen un grau de concreció molt més elevat, les finalitats estatutàries de l’entitat es persegueixen amb major eficàcia i es pot demanar comptes a algú que té l’encàrrec específic de convertir en realitat les seves directrius. I si les seves directrius són mantenir un model participatiu que incrementi la intervenció dels socis en la gestió i multiplicar les seves aportacions, no hi haurà millor manera de fer-ho que amb un grup de treballadors qualificats i eficaços. Insisteixo: només cauen en el gerencialisme (si acceptem que aquest mot és negatiu per se) aquelles entitats la junta directiva de les quals és pusil·lànime, mandrosa i, permeteu-m’ho, irresponsable. Dono fe que en els darrers vuit anys això en cap cas no ha estat així.

Deixeu-me que em dediqui ara una estona a comentar qüestions d’actitud. Durant la campanya electoral, especialment en la fase final, es van sentir per diverses vies (amb comentaris en veu alta, en converses d’ascensor, amb afirmacions fetes en actes públics i fins i tot amb textos publicats en determinats mitjans de comunicació) crítiques virulentes contra la candidatura de Cabana. Es van fer múltiples al·lusions personals als seus membres, inclòs el qui la liderava, es va dir que pretenien eliminar les seccions de l’entitat, que es volien vendre l’edifici, que responien a una determinada opció política, que no tenien una actitud ètica… la llista podria ser molt llarga, però no cal acumular bajanades ni escandalitzar el sentit comú dels meus lectors. No diré que fossin els mateixos membres de la candidatura Bilbeny els qui afirmessin aquestes coses (no la majoria, com a mínim), però sí que ho feren persones de l’entorn més immediat de suports. M’estalvio qualificar aquests tipus d’afirmacions perquè trobo que es qualifiquen per si soles. Però no puc amagar que em dol que una candidatura que ve acompanyada d’actituds d’aquest estil tingui un elevat nivell de suport en unes eleccions a l’Ateneu. No és aquest l’Ateneu que a mi m’agrada. Penso que no és aquest l’Ateneu que ha defensat Bohigas i les seves juntes. I m’agradaria que Cabana tingués èxit a l’hora d’evitar que aquest Ateneu incrementi les seves possibilitats d’èxit.

En fi. Potser no cal dedicar-hi més temps ni més espai. Ara hi ha tres anys per davant per construir una mica més l’Ateneu, per blindar les seves qualitats i virtuts, per estimular les actituds positives, per fer feina a favor de la ciutat i del país, per honorar l’ateneïsme de la més culta, honorable, plural i lleial escola. És aquest l’Ateneu que ve de gust potenciar i que, tal com ja és un clàssic en el (encara avui) President Bohigas, fa exclamar: Visca l’Ateneu!

6 Comments

Add yours →

  1. Gràcies Montes per l’afinat comentari

    M'agrada

  2. A disposar, Sergi. Les coses justes s’han de dir en veu alta.

    M'agrada

  3. Benvolgut Pep, discrepo totalment amb la seva opinió. Per començar, els rumors són rumors i tenen la mateixa validesa que el no-res. Amb tot això, vull parlar des de la meva perspectiva de persona jove que va a l’Ateneu cada dia i es troba amb una sèrie de deficiències que allunyen molt la candidatura passada de la magnanimitat amb la qual és presentada. De fet, tot rau en les coses senzilles, les més oblidades i les que afecten el dia a dia de tots els que hi anem. Per començar, se’ns ha triplicat la quota als joves estudiants durant aquest darrer mandat. Si abans pagàvem pels volts dels 15 euros, ara en paguem 40 (i no és que, essent estudiants, això ens hagi ajudat massa). Un altre punt és la matrícula d’ingrés: 60 euros que no sabem on van i que hem de tornar a pagar en cas que vulguem marxar a estudiar a fora sis mesos, per exemple, perquè no ens concedeixen una excedència.

    Després: el bar. Els preus s’han triplicat, també. On s’és vist pagar 1’40 per un cafè amb llet? I dos euros per una coca-cola d’ampolla de vidre? És abusiu, tenint en compte que ens serveixen com si ens estiguessin fent un favor. Potser a la gent d’edat més avançada, diguem-ne “la gent important” (tots en som conscients, de les jerarquies de l’Ateneu) els és igual. però a mi, que quan vaig començar a venir fa més de cinc anys, el cafè em costava 80 cèntims, em sembla indignant. Esperar una hora a la terrassa i que passin per davant meu, em mirin, sàpiguen que els espero i no em serveixin em sembla indignant. Que jo arribi abans que ningú i em serveixin a mi l’última em sembla indignant. No, el servei de bar és molt, molt deficient.

    Una altra cosa són els cursos de l’Escola d’Escriptura. Pagar 200 euros (i això que sóc sòcia!) per un curs d’un mes i mig em sembla excessiu tenint en compte la baixíssima qualitat dels cursos. Jo personalment n’he fet dos i no he acabat cap dels dos cursos perquè em feien sentir que perdia el temps. No es pot fer un curs sobre els clàssics, la crítica literària o el guió de cinema i plantejar-lo com un curs per aficionats. El preu requereix dues coses: un plantejament millor, més estudiat i de qualitat (com els de l’instut d’humanitats, que valen només 50 euros i duren el doble) o bé una reducció del preu.

    La biblioteca, per altra banda, tancava abans a les 23h. Ara tanca a les 21:30, pago més per menys hores i la música per tancar-la la posen, a vegades, fins i tot a les 21:10. A vegades tinc al sensació que m’estan prenent el pèl, i me l’estan prenent en un lloc al qual dec moltíssimes coses i he après a estimar com cap altre lloc de Barcelona.

    A molts joves, la candidatura de Cabana no ens feia el pes perquè presentava uns valors que no es corresponen amb els nostres. Crec que som la generació que puja, potser més pragmàtica. Tant ens fan els rumors; volem fets. La candidatura de Bohigas ha estat bé però no ha estat excel·lent, i, per mi, no ha estat a l’altura del que l’Ateneu demana. I no conec personalment a Bilbeny ni als seus seguidors (que, de fet, d’aquest tema ja no en vull parlar; penso que per les dues bandes hi ha hagut de tot), però el seu projecte m’esperança prou com per preferir-lo. De fet, jo crec que ara era el moment de canvi, de deixar-nos estar de rancietat i començar a treballar per la cultura real, pel dia a dia, i no preocupar-nos de les qüestions estratosfèriques que, de fet, no faran que un cafè sigui més bo, que una biblioteca compleixi els seus horaris, que un curs sigui profitós o que se’ns respecti una mica més a les noves generacions que, tot i no formar part d’aquest cercle compacte i tancat que veiem des de fora, paguem igual, venim igual i també tenim dret a un Ateneu plural.

    Me n’alegro, que en el fons, la candidatura de Bilbeny hagi quedat tan a prop de la de Cabana. Això vol dir que cal estar alerta; i més val mirar enfora, que som molts que semblem invisibles però també construim l’Ateneu dia a dia. Vostè hi va cada dia? Jo sí. I ho veig més clar que l’aigua, i també penso que les coses justes s’han de dir en veu alta.

    M'agrada

  4. Dua, m’agradarà sentir aquestes observacions a la propera assemblea.

    M'agrada

  5. Hola, Dua i Leviathan

    M’agradarà molt debatre amb tots dos quan firmeu els vostres comentaris, igual que faig jo.
    Una abraçada ateneista.

    M'agrada

  6. Estic d’acord amb la Dua en totes les seves observacions que comparteixo, vaig ser soci durant el últims 3 anys (soci 17.616) i em vaig fer a través de web, la meva experiència ha estat bastant negativa o potser eren massa altes les meves expectatives, el cas es que a part de patir el mal servei i preu del bar, només cal llegir-se l’entrevista d’avui a “el Periodico” per treure conclusions, que en les contínues puges ja vaig signar un escrit de queixa que ho varem fer molts socis amb l’anterior junta que no va ser considerat; i de patir les contínues obres i les seves molèsties, encara que, això sí es la millor realització de la etapa d’en Buhigas juntament amb la gestió econòmica; però de totes les expectatives de modernització i d’obertura de l’Ateneu a la ciutat i els seus ciutadans en quan a continguts dels actes, les comissions i activitats ha estat bastant decebador i per això en vaig donar de baixa; en tot cas es la meva opinió ja des de fora d’aquesta Institució que ens l’estimen tant i per això em dol més.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: