Duros a quatre peles

La crisi de les finances públiques i les mesures d’estalvi i reducció de despesa monopolitzen el debat polític. Les retallades en sectors sensibles d’això que coneixem com a estat del benestar posen de punta totes les sensibilitats i es barregen els arguments referits a la pressumpta inevitabilitat de la reducció de pressupostos amb els que posen l’accent en la necessària millora de l’eficiència en la gestió dels serveis públics. Però la major part d’opinions que sento són superficials i simples, basades en tòpics i llocs comuns no contrastats, i formulades a través d’afirmacions categòriques que gairebé ningú no es moltesta a demostrar. M’irrita sobiranament comprovar la lleugeresa amb què es parla de sectors essencials del nostre model de vida com són la sanitat, l’educació o la cultura, i la vana retòrica amb que es pretén fonamentar unes i altres posicions. No esgotaré pas el tema en aquest post, però voldria ressaltar aquí algun criteri essencial que penso que s’està bandejant sistemàticament i sense el qual no és possible abordar ni el debat ni les mesures a prendre per afrontar l’actual context de crisi.

S’està parlant reiteradament de la necessitat d’aprimar l’administració com a mesura essencial per, d’una banda, estalviar i, d’una altra, millorar l’eficàcia de la gestió pública. I jo crec que aconseguir les dues coses a l’hora és francament difícil, per no dir impossible en l’actual context. Si acceptem que és necessari aprimar l’administració vol dir que estem d’acord amb una d’aquestes dues premisses: o bé amb l’actual gruix de l’administració estem prestant serveis o realitzant actuacions que no són estrictament necessàries, o bé l’actual administració és poc eficient, de la qual cosa hauríem de deduir que és possible prestar els mateixos serveis i realitzar les mateixes actuacions que hem desenvolupat fins al moment amb menys recursos dels que hi hem destinat. No entraré pas en el debat sobre quins àmbits de l’administració sobren i es poden eliminar o fer desaparèixer sense afectar el be comú, però, en tot cas, sembla prou clar que, en tot allò que afecta als serveis socials, sanitaris, educatius i culturals gairebé ningú no pensa que hàgim de prestar menys serveis.

Només en el cas de la salut, es parla de la possibilitat de reduir alguna prestació sanitària no essencial i costosa, de manera que podria ser assumida pels propis ciutadans. Però en la resta de casos citats, no només no sembla que hàgim de reduir prestacions, sinó que està clar que patim encara greus dèficits de servei. Tant és així, que pràcticament totes les veus oficials que sento sobre aquestes qüestions no parlen de reduir serveis sinó de millorar l’eficàcia en la prestació dels que ja tenim. I aquí tenim el primer argument fal·laç del debat. Si retallem despesa per fer les mateixes coses que venim fent fins ara amb menys recursos estem millorant l’eficiència, però no pas l’eficàcia. És a dir, farem el mateix (serem igualment eficaços) amb menys recursos (serem més eficients). En cap cas, però serem més eficaços, perquè no prestarem més serveis, ni en més quantitat ni amb més qualitat. Farem el mateix gastant menys. Per tant, si us plau, no parlin tant d’eficàcia, sinó d’eficiència.

Parlem, així doncs, d’eficiència? Som-hi. El primer que ens cal per debatre sobre la qüestió és posar-nos d’acord en els objectius que perseguim. L’eficiència mesura el grau d’assoliment dels objectius plantejats en relació amb els recursos emprats. És a dir, si aconseguim el mateixos objectius que fins ara amb menys recursos, som més eficients. Per tant, el que no podem fer és reduir serveis i prestacions i dir després que serem més eficients. De fet, ni tan sols serem més eficaços, perquè estem rebaixant les expectatives de servei. Com a molt, podríem arribar a ser igualment eficaços si ens posem d’acord en que hi ha serveis dels quals podem prescindir. Fins ara, pràcticament totes les mesures d’estalvi de què sento parlar van lligades a reducció de servei, d’activitat i de programacions. Ja he dit més amunt que podem debatre si aquests serveis i activitats que es vol reduir són, efectivament, prescindibles. En alguns casos possiblement és així. Però que no ens venguin la moto que amb aquestes mesures aconseguirem major eficàcia i eficiència.

 Fins ara jo sento a parlar majoritàriament de recursos, i gairebé en cap cas d’objectius. Com a molt, es formulen objetius genèrics, però estan més lligats a determinats valors que no pas a qüestions objectivament avaluables  i pràcticament mai quantificables. És a dir, parlem molt de  números i escassament de models. No ens han pas de convèncer que estem en una situació econòmica greu i que cal fer esforços per redreçar-la. Això està assumit, i ningú amb dos dits de seny no ho nega. Però també és cert que les mesures preses per afrontar una crisi probablement han de ser molt més meditades que no les que es prenen en situació no ja de vaques grasses sinó, diguem-ho així, de normalitat. Com, on i per a què retallem. No podem decidir com, on i per a què retallem si abans  no hem dibuixat el model en el qual volem enmarcar la nostra actuació. De tant en tant hi ha alguna guspira en aquesta direcció, però de moment (i no dic pas que en un futur proper algú no ho vulgui fer) no són més que objectius molt genèrics sobre els quals és fàcil recollir consens social; jo no he vist encara propostes de model que es desgranin a un nivell de detall suficient com per valorar-les de manera pràctica i poder optar a estar-hi d’acord o no. I això és molt perillòs. Perillosíssim. Si retallo sense pensar en el model que persegueixo, és molt probable que quan arribi el moment de formular el model (perquè no em quedarà més remei que fer-ho), hagi limitat greument les meves possibilitats de triar. Estarem atrapats.

És per això que no es pot afirmar que algú sigui ineficient sense que els dos que parlen o debaten es posin primer d’acord en quins objectius es persegueixen. Només si parlem dels mateixos objectius podem discutir sobre l’eficiència. I torno a dir que d’objectius, o sigui, de continguts, no sento que se’n parli gaire. En tot cas, no de manera suficient.

Altre cop em repeteixo quan dic que, en nom de l’excepcionalitat del moment i de la gravetat de la crisi, es pot assumir mesures ràpides i potser inevitables. Però hi hem de posar límits molt clars i precisos. Què podem fer en nom de l’excepcionalitat i què no. Per què si no posem aquests límits podem estar comprometent de manera greu el nostre futur. Podem estar hipotecant la nostra capacitat (quan parlo en primera persona del plural em refereixo a un nosaltres com a societat, com a comunitat) de triat i optar, al cap i a la fi, per un model o altre de país.

Alguna cosa més voldria escriure encara sobre la qüestió de l’eficiència. Si algú em diu que sóc ineficient, m’ha de dir, primer, quin objectiu pretén que assoleixi. Només així podrem valorar si sóc ineficient, realment. Això no és, perdoneu la claredat i el to, una palla mental. Per valorar el treball d’algú (d’una persona, d’un equip, d’un servei, d’un organisme…) primer hem de veure quin és el conjunt de resultats que aconsegueix. Si a aquest algú li diem que utilitza massa recursos però només ens fixem, per exemple, en la meitat dels seus resultats, estem enganyant. Els resultats els hem de mostrar tots. És possible que al que acusa d’ineficiència només li interessin aquella meitat dels resultats, i en aquest cas hauríem d’establir el debat sobre quins han de ser els objectius a perseguir. I només quan ens posèssim d’acord sobre aquests objectius podríem començar a parlar d’eficiència o d’ineficiència. No abans. I em temo que hi ha algú que parla d’ineficiència gairebé com a prejudici sense valorar ni conèxer suficientment la realitat sobre la que està opinant.

Per rematar aquest llarg post, em permeto afirmar que en aquest país, en molts casos, i en bona  mesura a causa de l’escassetat i insuficiència de recursos que històricament es destinen en termes generals a les polítiques socials, sanitàries, educatives i culturals, hem estat altament eficients. I segur que trobarem tantes excepcions com es vulgui, però el cert és que en innombrables ocasions, gairebé com a norma, hem fet coses per a les quals no disposàvem dels recursos objectivament necessaris. En llenguatge economicista, hem estat eficients. En llenguatge de carrer (i una mica passat de moda, ho reconec), hem estat especialistes a fer duros a quatre peles.

One Comment

Add yours →

  1. Ben vist, però parlant de duros, caldria citar de la gran especialitat del país, aquella que un cop i un altre fa que la decepció creixi de manera exponencial, tant com la volumetria dels nyaps més lamentables. L’especialitat que es podria exportar a mig món i encara en sobraria: explicar sopars de duro.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: