Una d’analistes

Com gairebé sempre, em sorprèn la lleugeresa amb què experts i analistes dictaminen sobre l’actualitat, parlant amb autoritat i suficiència sobre qüestions altament complexes poques hores després que es produeixin els fets sobre els que opinen. Parlo ara, és clar, del tomb polític a Egipte i, encara més concretament, del paper que hi estan jugant els EUA. En qüestió de poques hores i en funció del que passa o no passa al centre del Caire, la presència i influència dels EUA és desitjable o perfectament obviable, és forta i ferma o feble i tova, és clara i precisa o dubtosa i vaga, juga a favor de la democràcia o es mou únicament segons l’impuls dels seus interessos…

El dia que Mubarak va fer el seu darrer discurs públic per dir que no pensava plegar, tot van ser crítiques cap a Obama perquè la seva administració havia anunciat  de forma categòrica que apareixia a la tele per dir que es retirava. En qüestió d’hores (fins i tot minuts), la política dels EUA era un complet desastre, la CIA estava en el seu pitjor moment i l’imperi americà s’havia acabat definitivament.

Quan, poques hores després l’exèrcit egipci anunciava que prenia el control i Mubarak es retirava políticament i físicament a la seva residència de vacances, semblava que a la fi la prudència i cautela d’Obama havia sigut la millor de les medicines, i l’enuig es tombava cap a Hillary Clinton, que havia estat massa tova amb el ja ex-dirigent egipci.

Ara que es comença a desgranar la manera com es produirà (o no) la desitjada transició política cap a alguna cosa millor, tothom està tan cofoi que el debat s’ha centrat en decidir si el mèrit dels canvis s’han d’atribuir a la política de George Bush o a la nova actitud d’Obama. I sembla que la influència nordamericana al mitjà orient es manté per algun estrany miracle que ningú no acaba d’explicar. Tothom, de fet, explica ara que el futur del nou règim (sigui quin sigui i tingui el nivell de democràcia que tingui) depèn en bona mesura del suport que li donin o no els EUA.

De fet, cap de les afirmacions aparentment contradictòries que acabo de fer no són ni totalment certes ni totalment falses, i formen part d’un complex calidoscopi en què hi ha tants punts de vista i tantes opcions d’opinió conm persones s’atreveixen a fer-les públiques. El que sobta és la contundència amb que es formulen i l’aparent infal·libilitat de l’anàlisi que en fa cadascú. D’aquesta actitud també es desprèn que si poques hores després de formular una opinió el mateix analista formula exactament la contrària no passa res i tot queda assumit per la peremptòria necessitat de ser el primer a fer una anàlisi. La qüestió és tenir quota de protagonisme, amb independència del que es digui i es defensi. És la passió per la immediatesa, l’absurda voluntat de ser el primer a dir segons què. Es diuen tantes coses i tan ràpidament que és evident que sempre hi ha alguna opinió que encerta la diana, i a partir d’aquest moment el qui l’ha dita es converteix en el nou gurú de les relacions internacionals…. fins que n’hi hagi un altre que endevini el següent moviment de les forces en conflicte.

A la vista de com van les coses, un servidor opta per prendre mesures dràstiques. En primer lloc, mentre som en la voràgine dels fets, llegeixo només cròniques del que passa, parant sempre molta cura a triar el nom i cognom del corresponsal o redactor que relata els fets. En segon lloc, m’espero a llegir cap anàlisi fins que una prudent distància temporal doni alguna garantia que les opinions es basaran en alguna cosa més que la intuició o la pura opinió, orfe d’arguments.

I el temps sempre, sempre, sempre, dona la raó a qui té la paciència de veure’l i deixar-lo passar. Perquè ja portem com a poc un parell de dècades anunciant la fi de l’imperi americà. Perquè ja podríem fer una bona llista de les revolucions democratitzadores que han de ser la clau de volta del futur dels països àrabs. Perquè són legió els noms de dirigents que havien de liderar qualsevol cosa bona que hagués de passar i que ara mateix són al fons del calaix dels mals endreços. Perquè la proporció d’anàlisis mínimament encertades en relació a les anàlisis escandalosament errònies és tan trista que ara mateix seria preferible no avaluar la credibilitat de la majoria d’analistes internacionals.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: